Feixistització
Acció i efecte d’imposar els principis del feixisme.
Control social
Regulació de la conducta dels membres d’un grup social mitjançant l’establiment d’uns valors ideològics i d’unes normes de comportament. Actua com a mecanisme de compensació de les tendències oposades al sistema vigent, i en aquest sentit s’oposa al canvi social. El control és exercit de formes molt diverses (costums, creences, mitjans de comunicació, etc) i a través de la família i l’educació, com a processos fonamentals de socialització.
Censura
Acte de control del contingut de llibres, impresos, comunicacions o altres mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establerts d’ordre moral, polític, religiós, etc. La censura pròpiament dita és prèvia a la publicació, i si és obligatòria representa una limitació fonamental de la llibertat d’expressió, pel fet que tota publicació no censurada suposa una infracció, malgrat que la publicació no ultrapassi cap dels límits establerts. El sistema de censura voluntària permet de publicar sense control previ, i el responsable de la publicació corre els riscs que se’n deriven, però si se sotmet a la censura i aconsegueix l’aprovació expressa o tàcita, resta eximit de tota responsabilitat pel que fa a la competència del censor (però no pas de les responsabilitats d’altre ordre —civil, penal, etc—). L’autoritat pública, als països on és respectada la llibertat d’expressió, pot imposar la censura com a mesura excepcional en casos d’emergència o d’anormalitat, guerra, etc. Utilitzada perllongadament, com a recurs habitual, esdevé l’instrument de totalitarismes dogmàtics, i la seva vigència acusa pertorbacions constitucionals de l’autoritat o de la societat on és establerta.
Corporativisme
1. Doctrina política que pretén organitzar la societat i l’Estat mitjançant la representació dels interessos econòmics i professionals organitzats en sindicats únics, a la manera dels gremis medievals. D’aquesta manera, integrant patrons i obrers en una sola “corporació”, es creia superar la lluita de classes preconitzada pel comunisme.
2. Doctrina i sistema sòcio-econòmics basats en la constitució jerarquitzada d’associacions professionals (patronals i obreres) per a controlar els problemes econòmics i laborals. El corporativisme sorgí enfront de l’individualisme de l’estat liberal i contra el sindicalisme de classes (de caire marxista i anarco-sindicalista), inspirant-se en els gremis medievals i pretenent d’evitar, amb intervenció de l’estat, la lluita de classes. Promogut pel moviment social catòlic del s XIX (comte de Mun i La Tour du Pin, a França, i Ketteler, a Alemanya), reflectit als documents pontificis sobre la qüestió social (especialment de Lleó XIII i Pius XI), el corporativisme fou institucionalitzat sobretot pel feixisme, el qual establí una correlació entre estat feixista i estat corporatiu: en són exemples, entre les dues guerres mundials, els règims de Mussolini a Itàlia, Primo de Rivera a Espanya i Dollfus a Àustria. La desfeta militar del feixisme a la Segona Guerra Mundial relegà la vigència del corporativisme a Portugal (Oliveira Salazar i Caetano) i a l’Espanya dels primers quinquennis de la postguerra.
Vot corporatiu
Sistema electoral propi del feixisme italià segons el qual les corporacions o associacions oficialment reconegudes de caràcter social, econòmic o cultural, podien proposar precandidats. El corporativisme també es va donar a Espanya sota la dictadura del general Franco.
Llei Rocco
Llei del 1926 per la qual només s’autoritzava l’existència de sindicats feixistes, en els quals amos i obrers havien d’establir de comú acord els convenis col.lectius que fixaven els salaris i les condicions laborals, mentre que les vagues van ser absolutament prohibides.
Carta del Treball
Carta del Lavoro. Llei del 1927 que instituïa l’Estat corporatiu i subordinava la iniciativa privada a l’interès nacional.
Consell Nacional de Corporacions
Consell feixista que integrava els delegats de les corporacions sindicals (obrers i patrons) i els representants de l’Estat i del partit.
Opera Nazionale Balilla
Organització paramilitar creada el 1926 pel règim feixista italià, destinada a la formació de la joventut. Comprenia els balilla (8-14 anys), els avanguardisti (14-18 anys) i l’organització per a noies Piccole e Giovani Italiane. El nom prové del que hom donà a l’adolescent que provocà l’alçament genovès contra els austríacs.
Opera Nazionale Dopolavoro
Institució encarregada d’enquadrar els adults fora de la vida laboral.

Article extret de la pàgina: http://www.xtec.cat/~jbuxader/historia/temes/contemp/feixismeitalia.htm

A més de combatre el socialisme, el feixisme ataca el conjunt de les ideologies democràtiques, i les rebutja tant des del punt de vista de les seves premisses teòriques com les seves aplicacions (…) pràctiques. El feixisme nega que el nombre, pel simple fet de ser nombre, pugui durigir les societats humanes; també nega que aquest nombre pugui governar per mitjà d’una consulta periòdica; afirma la desigualtat irremeiable, fecunda i beneficiosa dels homes, que no es pot anivellar per mitjà d’un fet mecànic i extrínsec com és el sufragi universal. Es poden definir com a règims democràtics aquells en els quals, de tant en tant, es dóna al poble la il·lusió de ser sobirà, però la veritable i efectiva sobirania resideix en altres forces (…).

El feixisme no creu en la possibilitat ni en la utilitat de la pau perpètua. Rebutja, per tant, el pacifisme (…). Només la guerra pot elevar totes les energies humanes al màxim de tensió i imprimeix un segeix de noblesa als pobles que tenen la virtut d’afrontar-la (…). Per tant, la nostra és una doctrina que es basa en el postulat prèviament establert que la pau és aliena al feixisme (…). El feixisme transporta aquest esperit antipacifista fins i tot a la vida dels individus (…), és un nou estil de vida italià.

Benito Mussolini: La doctrina del feixisme. 1932.

Les característiques principals de la ideologia feixista són:

– Culte al líder (duce, führer o caudillo): el feixisme exalça la figura d’un líder carismàtic que concentra tots els poders en la seva persona.

– L’exalçament de l’Estat: l’interès de l’Estat està per sobre de l’interès de l’individu.

– El rebuig del liberalisme i de la democràcia: nega el principi de la igualtat entre els ciutadans.

– Desconfiança en la raó: exalça els elements irracionals de la conducta humana (fanatisme, obediència cega…)