Neptú és el vuitè planeta del sistema solar en proximitat al Sol. És el quart en quant a diàmetre però el tercer en quant a massa ja que és més dens que Urà. És un gegant gasós i forma part dels planetes exteriors. Ocasionalment, Plutó (fins al 2006 considerat el novè planeta del sistema solar), degut a la seva òrbita excèntrica, està més a prop del Sol que Neptú.

La seva òrbita va ser predita, de forma independent, per John Couch Adams (el 1845) i per Urbain Le Verrier (el 1846) a partir de les anomalies de l’òrbita d’Urà respecte a les lleis de Kepler i de la llei de la gravitació universal de Newton. Va ser descobert per Johann Gottfried Galle, el 23 de setembre de 1846 a 1° d’interval de la posició predita per Adams i Le Verrier. Més tard, es va advertir que Galileu ja l’havia observat el 1612, però l’havia pres per una estrella.

És el setè planeta des del Sol i el tercer més gran del Sistema Solar. És també el primer que es va descobrir gràcies al telescopi.L’atmosfera d’Urà està formada per hidrogen, metà i altres hidrocarburs. El metà absorbeix la llum roja, per això reflexa els tons blaus i verds.

Urà està inclinat de manera que l’equador fa gairebé angle recte, 98 º, amb la trajectòria de l’òrbita. Això fa que en alguns moments la part més calenta, encarada al Sol, sigui un dels pols.

La seva distància al Sol és el doble que la de Saturn. És tan lluny que, des d’Urà, el Sol sembla una estrella més. Això sí, molt més brillant que les altres.

Urà, descobert per William Herschel al 1781, és visible sense telescopi. Segur que algú l’havia vist abans, però l’enorme distància el fa brillar poc i moure lent. A més, hi ha més de 5.000 estrelles més brillants que ell.

La inclinació sorprenent d’Urà provoca un efecte curiós: el seu camp magnètic s’inclina 60 º en relació a l’eix i la cua té forma de tirabuixó, a causa de la rotació del planeta.

Al 1977 es van descobrir els 9 primers anells d’Urà. Al 1986, la visita de la nau Voyager va permetre mesurar i fotografiar els anells, i descobrir-ne dos de nous.

Els anells d’Urà són diferents dels de Júpiter i Saturn. El més exterior, Epsilon està format per roques de gel grans i té color gris. Sembla que hi ha també anells o fragments d’anells no gaire amples, d’uns 50 metres.

Saturn és el sisè planeta del sistema solar quant a distància al Sol i el segon planeta més gran després de Júpiter. Va ser descobert a l’antiguitat i el seu nom prové del déu romà Saturn. És un gegant gasós i forma part dels planetes exteriors (també anomenats “Jovians” pel seu paregut a Júpiter). L’aspecte més característic de Saturn són els seus brillants anells. El primer a observar-los va ser Galileu Galileià el 1610 però la baixa inclinació dels anells i la mala qualitat del seu telescopi li van fer pensar, en un principi, que es tractava de grans llunes. El 1659, Cristians Pugenc, amb millors mitjans d’observació, va poder observar-los amb claredat. El 1859, Games Clar Maxwell va demostrar matemàticament que els anells no podien ser un únic objecte sinó que havien de ser l’agrupació de milions de partícules xicotetes. Saturn té 56 satèl·lits naturals entre els quals destaca Tità, l’únic satèl·lit del sistema solar amb una atmosfera important.

 És el planeta més petit i el que s’allunya més del Sol. Es va descobrir al 1930, però és tant lluny que fins ara hem tingut poca informació. És l’únic que encara no ha estat visitat per cap nau terrestre.

Generalment, Plutó és el planeta més llunyà. Però la seva òrbita és molt excèntrica i, durant 20 dels 249 anys que triga a fer-la, és més proper al Sol que Neptú.

L’òrbita de Plutó també és la més inclinada, 17 º. Per això no hi ha perill que es trobi amb Neptú. Quan les òrbites es creuen ho fan prop dels extrems de manera que, en vertical, les separa una enorme distància.

Va fer la màxima aproximació al setembre de 1989 i continuà dins l’òrbita de Neptú fins al març de 1999. Ara s’allunya i no tornarà a creuar aquesta òrbita fins al setembre del 2226.

Plutó té un satèl.lit molt especial: Caront. Té 1.172 Km. de diàmetre i és a menys de 20.000 Km. del planeta. Amb el temps, la gravetat ha frenat les seves rotacions i ara es presenten sempre la mateixa cara.

De fet, la rotació d’aquesta parella és única en el Sistema Solar. Sembla com si estessin units per una barra invissible i giressin a l’entorn d’un centre situat en la barra, més proper a Plutó, que té 7 vegades més massa que Caront.

Per la seva densitat, Plutó sembla fet de roques i gel. En canvi, el seu satèl.lit és molt més lleuger. Aquesta diferència fa pensar que es van formar separadament i, després, es van juntar.

Plutó té una fina atmosfera, formada per nitrogen, metà i monòxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfície a mesura que s’allunya del Sol.
La NASA prepara la missió Plutó Express per tal que arribi a Plutó al 2008, abans que l’atmosfera es congeli. Seran un parell de naus petites i ràpides que passaran a menys de 15.000 Km. del planeta.

És el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el nom del deu de la guerra.

Té una atmosfera molt fina, formada principalment per diòxid de carboni, que es congela alternativament en cadascun dels pols. Conté només un 0,03% d’aigua, mil vegades menys que la Terra.

Els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera més compacta, amb núvols i precipitacions que formaven rius. Sobre la superfície s’endevinen solcs, illes i costes.

Les grans diferències de temperatura provoquen vents forts. L’erosió del sòl ajuda a formar tempestes de pols i sorra que degraden encara més la superfície.

Abans de l’exploració espacial, es pensava que Mart podia tenir vida. Les observacions han demostrat que no en té, encara que en podria haver tingut en un passat llunyà.

En les condicions actual, Mart es esterilitzant, és a dir, no pot tenir vida. El seu sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol massa rajos ultraviolats.

Té dos satèl·lits, Fobos i Deimos. Són petits i giren ràpid prop del planeta. Això va dificultar el seu descobriment a través dels telescopis.

Fobos té poc més de 13 Km. pel costat més llarg. Gira a 9.380 Km. del centre, és a dir, a menys de 6.000 Km. de la superfície, cada 7 hores i mitja. Deimos és la meitat de Fobos i gira a 23.460 Km. del centre en poc més de 30 hores.

Saida Chamlal i Mónica orts

Júpiter és el planeta més gran del sistema solar i el cinquè segons la seva distància al Sol. Té un diàmetre de 142.984 km (unes 11 vegades el de la Terra). La seva òrbita se situa aproximadament a 5 UA (750 milions de km) del Sol, entre les òrbites de Mart i Saturn. És un gegant gasós format principalment per hidrogen i heli sense una superfície interior definida. La seva característica més destacable és la Gran Taca Vermella, un enorme anticicló situat en les latituds tropicals de l’hemisferi sud. Va ser descobert a l’antiguitat i rep el seu nom del pare dels déus de la mitologia romana, aquell al que els grecs anomenaven Zeus i els romans Júpiter.

És el planeta amb el nombre més gran de satèl·lits coneguts, amb un total de 63. Els més importants són els quatre satèl·lits galileians: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

MONICA ORTS

Hola sóc la Saida, tinc 14 anys, sóc del Marroc i magrada molt fer esport ; també magrada estar a la classe de català, perquè estem estudiant els planetes del sistema solar i ens ho passem molt bé. En aquesta classe treballem la Mònica i jo.