En un dia d’escola, a la classe de mates estaven tots en silenci, i de cop es sentir: “ggrrrtttt”. Era el professor.
-El professor és un robot!- va dir la Clara
-No, és un cocodril!-va dir en Joan.
-Un cocodril, quina tonteria!-va dir la Clara.
-Doncs mira que un robot!-va dir en Joan
-Doncs si heu de discutir per això, me’n vaig- Va dir la Maria tot cridant.
-Et necessitem per a la missió, hem de descobrir si és un robot o no!-va dir la Clara en pla manaire.
-D’acord, però m’heu de prometre que no discutireu d’acord!-va dir la Maria -d’acord- van dir tots dos a l’hora. A l’endemà es van reunir els tres a la cabana del parc de l’escola i va començar a discutir el que farien.
-Primer li farem la prova del conte més trist de la història ,com que els robots no tenen sentiments si plora vol dir que no és un robot i si plora…-va dir en Joan.
-No manis tant no manis tant, però s’ha de reconèixer que és bona idea -va dir la Clara. -Doncs fem-ho -Va dir la Maria. Desprès de fer-li la prova, que no es pot dir que va anar gaire be perquè no va plorar. Se’ls van acabar les idees. Quan va sonar la campana, havien d’anar a classe i de cop va aparèixer el professor i els va dir:
– A que venia el conte? -A és que ens pensàvem que eres un robot …-
– A doncs no, no sóc un robot, jo ric per no plorar i ja està- –
I el soroll?-va dir la Maria
-Ah, aquell soroll doncs no sé què era però n’estic segur de que no sóc un robot- SEGUR, ja,ja,ja
Marina Valls