La tradició de l’avet o del pi apareix a Alsàcia al segle XII: se sap que era costum de tallar arbres verds el dia de sant Tomàs. Les esglésies reformades van acceptar l’arbre de Nadal, abans considerat una reminiscència del paganisme, amb la intenció de diferenciar-se de l’Església catòlica, que mostrava el naixement de Jesús en el pessebre.

L’arbre de Nadal no gaudeix a Catalunya del mateix caràcter sagrat de molts pobles centreeuropeus, sinó que es considera un element decoratiu de la casa, o una presència de la natura verda domesticada amb garlandes, llums i lluentors.