El passat 24 de febrer, els alumnes de 1r i 2n de Batxillerat, així com alguns de 4t d’ESO, vam assistir a la representació d’aquesta obra de Mercè Rodoreda (1908-1983) a càrrec de la companyia Mea Culpa, que va tenir lloc al Círcol Catòlic de la nostra ciutat.

La Natàlia és una dona que representa la història de la majoria de les dones d’aquella època. En Quimet, un home egocèntric i masclista, comença la seva relació amb ella canviant-li el seu nom pel de Colometa. Contínuament la fa sentir inferior, no té mai temps per a la seva familia i va a lluitar per la república. Instal·la un colomar al terrat de casa seva, pero és la Natàlia qui s´ha d’encarregar de cuidar-lo. Per això al barri l’acaben coneixent com la senyora dels coloms.

En Quimet mor a la guerra i la Natàlia es queda sola amb els seus dos fills. Un bon dia, entra a la botiga del senyor Antoni, que li demana matrimoni. Es casen i l’ajuda a mantenir la família.

Tot i que La plaça del Diamant és una novel·la pessimista, el muntatge té un punt en el qual els actors saben com enganxar-te i és molt bonica i entretinguda. La seva pujada a l’escenari m´ha agradat molt i és molt impactant com amb una cortina, un banc i tres personatges fan una obra tan bona.

(Judith Carvajal, 1r C Batxillerat)

Vilanova i la Geltrú, Diumenge 1 de Novembre de 2015.

Estimada rebesàvia:
Sóc aquella rebesnéta a qui no vas conèixer mai, així que em presento: Em dic Mar i sóc la filla de la quarta filla del primer fill de la teva filla. Dit així sembla complicat però en realitat sóc la néta de l’Antoni, l’hereu. Com ja saps va tenir 5 fills, la quarta és la meva mare.
Gràcies a un treball de català, en el que ens proposaven conèixer la vida d’un dels nostres avantpassats, he acabat coneixent la teva vida. Estic molt contenta d’haver pogut conèixer els trets generals de la vida de la persona més bondadosa i treballadora de la qual he sentit mai parlar: Magdalena Miró Bosch, o sigui tu, la meva rebesàvia.

De la teva infància sé poca cosa: vas néixer a Mollerussa i la teva família tenia una fonda.
L’avi em va explicar que et vas casar a Barcelona als vint anys amb un home nascut a Belianes, un poble petit de Lleida. Ell treballava en una fàbrica. Als quatre anys de casats, però, a causa d’una epidèmia terrible va morir. Em sorprèn que, als vint-i-quatre anys amb dues filles petites i sense germans, pares ni feina aconseguissis tirar endavant. Vas dirigir-te a Belianes, a casa de la única família que et quedava: els teus sogres. Ells mai havien estat d’acord amb el casament del seu fill i et tenien molt poca estima. Tot i les desavinences, et van acollir a casa quan vas arribar amb dues nenes molt petites. Per compensar-los aquest gest els vas cuidar tan bé com sabies fins que van morir. Ells, però, mai et van demostrar cap mena d’agraïment, ni tan sols quan estaven a punt de morir, al testament van posar totes les seves terres a nom de les teves filles, que ja eren grans. Tu, però, no et vas queixar mai del tracte que et donaven, ans el contrari, sempre et vas mostrar agraïda. A més, no et vas casar mai , vas ser fidel al teu marit. Una de les teves filles va casar-se amb un home de Belianes i va tenir nou fills. Ella, però, no va assemblar-se mai a tu. No va treballar mai les terres sinò que se’n va vendre una cada any per anar tirant. De manera que el teu nét (l’hereu i el meu avi) va quedar-se sense patrimoni i va haver de treballar per portar diners a casa. Mentrestant, els altres vuit fills petits van anar a una escola de capellans. Finalment, però, la teva filla es va mudar a Barcelona i tu la vas acompanyar, deixant enrera el poble on havies viscut bona part de la teva vida, Belianes.
L’avi m’ha explicat que cuidaves els teus néts com si fossin fills teus. Et deien la “iaia” i tu eres la que cuinava a casa.
Eres molt bona persona com demostra l’estima que et tenien totes les persones amb les quals he parlat de tu, sobretot els teus néts, que t’estimaven més que a la seva pròpia mare. Sempre que tenien un problema venien a tu i tu sempre els ajudaves. Sé que una vegada vas aconseguir que el meu avi amb 6 anys s’aprengués el paper principal d’una obra de teatre, que era llarg i estava escrit en un idioma que ell no entenia.
Sé que eres molt religiosa: no vas faltar mai a missa, passaves el rosari i llegies moltes vegades la bíblia.
Finalment sé com i quan vas morir.
Només vull que sàpigues que aquí encara et recorden i et continuen estimant. Sàpigues que gràcies a tu, que vas criar els teus nou néts com si fossin fills teus, aquesta família encara continua en peu.
Realment ets la persona més bondadosa i treballadora de la qual he sentit mai parlar, espero que algun dia ens arribem a conèixer.
Amb amor:
Aquella rebesnéta que no vas conèixer mai però que t’estima.