Arxiu d'etiquetes: Famílies

Compartim vivències

El dia 20 de gener la Cristina, mare del Guifré, ens va acompanyar durant una estona del matí.

Va arribar a l’escola després que els infants haguessin menjat una mica de fruita i començaven a preparar-se per anar a la sala de psicomotricitat.

Només veure-la entrar i després que ens demanes en què podia ajudar, de seguida els nens i nenes del grup de Geganters, infants de 2-3 anys, la van anar posant al corrent de tot el que s’havia de fer. Li explicaven que ja acabaven de rentar-se les mans, que aquell dia teníem una proposta de psicomotricitat preparada amb teles i que abans d’entrar a la sala s’havien de treure les sabates i posar els mitjons antilliscants.

I així ho van fer, amb el Guifré acompanyant de ben a prop la seva mare, que ajudava als altres nens i nenes i a ell, es van anar posant els mitjons i entrant a la sala. Les teles van portar a fer tota classe de jocs com ara: disfressar-se, jugar a cuinetes, arrossegar-se, etc. Jocs que la Cristina va poder compartir amb el seu fill i els seus companys i companyes dins l’escola.

Regularment a La Pitota portem a terme les propostes obertes, on les famílies estan convidades a passar un matí amb nosaltres per conèixer i viure el nostre dia a dia, a més de gaudir de veure el seu fill o filla en un context diferent de casa.

Per l’escola és una proposta molt enriquidora, ja que permet establir vincles de relació i confiança més forts entre nosaltres i les famílies, fet que repercuteix en el benestar dels infants dins l’escola.

Ariadna Riera i Lurdes Torres

Propostes obertes

PROPOSTES OBERTES: Compartim moments, gaudim junts.

Aquesta és una iniciativa per fer partícips a les famílies d’una proposta qualsevol a l’escola amb els infants.

El dia 26 de novembre, els infants de l’aula dels Traginers vam tenir una visita molt especial, el pare d’en Blai. Va poder gaudir d’una sessió de psicomotricitat amb nosaltres: la preparació, el desenvolupament de la proposta i el final.

De primer, infants i adults estaven més coivids del normal. A mesura que van anar passant els minuts, ja tot era més natural i espontani. Rialles, mirades, gestos, paraules i mil i una accions que van omplir aquella sessió de psicomotricitat tant especial i diferent.

Per en Blai, una vivència i una experiència única, però per la resta, també. Nous vincles, noves relacions, nous jocs, noves maneres de fer les coses… aprenentatges que dia a dia ens fan més forts i més valents.

Amb això, us compartim un fragment de la cançó “Invencibles, dels Catarres” on parla del vincle:

“…amb tu me’n vaig allà on em porti el vent,

l’un al costat de l’altre som més forts i més valents.

Amb tu me’n vaig i escapem d’aquest present

que ha perdut tota innocència i la il·lusió de quan som nens”.

Pensem que és una idea que cal potenciar per tal que les famílies puguin veure i viure de primera mà què fan els seus fills i filles a l’escola. És una manera de transmetre confiança, ser transparent i que serveix per treballar el vincle entre tota la comunitat educativa.

Mercè Riera i Rosa Vilà

Temps d’acollida

Amb el començament del segon trimestre, al llarg dels mesos de gener i febrer, van començar nous infants a l’aula de Bastoners (grup d’infants de  0-1 anys).  

Vam dedicar el temps necessari a l’adaptació i a l’acollida d’aquests infants, tenint en compte que cada un d’ells/es passava per una separació física, temporal i afectiva de la seva família i que s’havia d’adaptar a un nou espai, a noves persones i  a noves dinàmiques. 

Vam tenir cura d’aquest temps, sabent que el procés d’adaptació seria únic i diferent en funció de com ho visqués cada nen/a, però sempre i en tots els casos, vam valorar aquest procés com un moment delicat i summament important. 

És per això, que des de l’escola vam propiciar una relació propera de complicitat, empatia i confiança amb les famílies. Vam assegurar que l’espai fos acollidor i  vam procurar crear un ambient tranquil i relaxat. Així com també, vam oferir una atenció individualitzada a cada infant per tal de conèixer-lo, cobrir les seves necessitats, donar resposta a les seves inquietuds, i per sobre de tot, poder vetllar pel seu benestar, fent que es sentís respectat i estimat. 

Amb els pas dels dies, i després de moments de neguits i angoixes compartides, els infants van començar a sentir-se cada vegada més tranquils, segurs i còmodes a l’aula i als diferents espais de l’escola; establint i teixint vincles afectius amb les mestres, i donant pas a noves descobertes i aprenentatges. 

“L’ensenyament que deixa empremta no és el que es fa de cap a cap, sinó el que es fa de cor a cor”.

Howard G. Hendricks

 

Raquel Blancafort i Lurdes Torres

Compartir entrades a l’escola

Com a persones adultes cada cop que entrem en un espai nou i desconegut necessitem que algú o alguna cosa ens doni confiança, una confiança que ens ajudarà a adquirir aquella seguretat que necessitem per ser nosaltres mateixos. 

Si com a adults ens passa això, us imagineu com es pot sentir un infant quan entra en un espai desconegut?

Des del començament, dins l’escola promovem unes entrades i sortides acompanyades d’aquelles persones de referència dels més petits per tal de donar seguretat.

Cada dia al dematí els infants entren dins l’escola i amb l’ajuda de pares, mares, avis, àvies i adults de referència organitzen els seus objectes personals. Aquest fet fa que ambdues parts es sentint part de la comunitat educativa. Quan les seves pertinences són al seu lloc, infants i adults entren dins l’espai de referència de l’infant. Allà, els adults, si estan el temps que creguin necessari perquè l’infant es quedi a l’escola tranquil. Durant aquest procés d’entrada i, quan la confiança i la seguretat estan establertes poden donar-se situacions molt especials, com el què va passar el dia 11 de febrer.

Quan en Josué va entrar dins l’aula, va mirar què hi havia dins l’espai de llum. De seguida va veure que aquelles construccions li interessaven i, després d’uns segons, va convidar al seu pare a jugar amb ell. El pare no s’ho va pensar i va entrar dins l’espai a jugar. En un primer moment cadascun d’ells feia la seva construcció amb silenci fins que el pare va prendre la iniciativa d’ajuntar les dues estructures. En aquell  moment un somriure còmplice es va dibuixar en els dos.

En aquell moment, l’Eulàlia entrava per la porta amb la seva mare. Quan va veure el pare d’en Josué dins l’espai de llum va agafar de la mà a la seva mare i la va convidar a entrar a jugar. En aquest cas, l’Eulàlia s’apropava les peces translúcides als ulls per observar la seva mare d’altres colors.  

Situacions com aquesta; situacions on infant i adult comparteixen espai i joc dins l’aula, esdevenen especials. Davant d’aquesta situació l’educadora només és capaç d’observar i meravellar-se d’aquest compartir. 

Ariadna Riera