Arxiu d'etiquetes: DESCOBERTES

Una capsa…mil possibilitats de joc

El dia 20 de gener al matí, mentre la Naia, del grup de Bastoners (infants de 0-1 any) jugava lliurement, va fixar la seva atenció en una capsa de metall que hi havia al terra de l’aula.

Va començar a explorar-la i tant la seva actitud com la seva  expressió mostraven com es feia preguntes:

Què puc fer amb això? 

– Què passa si faig això?  

Experimentant i mitjançant la seva habilitat de pensament i imaginació, la Naia va adonar-se que un únic element li oferia varies possibilitats de joc: 

  • Si  tombava la capsa, la podia fer rodolar.
  • Si la posava cap per avall i la picava, feia soroll.
  • Si l’omplia, la podia buidar.
  • Si la tapava, la podia destapar.

La capsa, com a objecte que no és pròpiament joguina, va permetre a la Naia explotar la seva creativitat, i cada vegada que descobria una nova opció de joc, mostrava satisfacció i gaudi. 

Cada objecte pot esdevenir joc per a l’infant, i com a conseqüència, font d’aprenentatge. Quan un nen o nena manipula un material, està activant àrees del cervell directament relacionades amb el seu desenvolupament cognitiu. 

Jugant, l’infant es qüestiona relacions causa-efecte i cerca la resolució de problemes que van sorgint durant el procés creatiu.

Raquel Blancafort

L’hort i la seva documentació

Quan apareix nova documentació dins l’aula, mai passa desapercebuda.

Els nens i nenes si fixen, l’assenyalen, t’agafen de la mà per ensenyar-te-la i fins i tot, et verbalitzen el que veuen transportant-se en la imatge, en el moment que ho vam fotografiar.

Entre infants comparteixen l’aprenentatge i recorden què feien quan les mestres ho vam fotografiar. També, ho ensenyen a les famílies, amb orgull i il·lusió (és un reconeixement a la seva feina). 

 

En Jan, molt encuriosit, ens va venir a buscar per ensenyar-nos les fotos de com vam plantar granes d’espinac a l’hort. Ens assenyala una per una les imatges i ens va explicant tot el procés.  Mentre, alguna companya s’apropa per mirar què fa i junts, es posen a parlar sobre tot el que veuen a les fotografies fins que el cap d’una estona, recorden que hem d’anar a regar les granes plantades.

 

La documentació ens serveix per fer visible els processos de pensament dels nens i les nenes al llarg del seu aprenentatge tan a nivell individual com a nivell grupal.

 

 

“És més fàcil que un cargol deixi petges del seu propi camí, de la seva feina, que no pas que una escola o una mestra deixi una petja del seu camí, de la seva feina. La documentació és una qüestió de confiança recíproca, d’estima recíproca. En alguns països occidentals és considerada una interferència inoportuna o lesiva dels drets d’algú. Nosaltres la fem perquè ens atorga un coneixement més proper i reflexiu de la nostra tasca”.

 Loris Malaguzzi

 

 

Mercè Riera i Rosa Vilà

L’aigua i la sorra

Els nens i nenes del grup de 1 a 2 anys, abans que el COVID-19 ens piques a la porta, estaven descobrint el joc amb els elements naturals, la sorra i l’aigua al jardí de l’escola bressol. Un dimecres de març, els infants van fer un forat profund i aquest, el vam omplir fins el cap damunt d’aigua. Alguns infants hi posaven les mans, altres que anaven descalços i sucaven les puntes dels dits del peu fins que…, l’aigua va desaparèixer! La sorra s’havia empassat tota l’aigua que havíem posat. I ara què? 

“Posem més aigua?”  Va dir en Jan.

Així ho vam fer! El vam tornar omplir fins a vessar i de sobte: xap! Tots esquitxats. En Genís havia tingut la idea de tirar-hi una pedra. 

 

“On és la pedra?”  Va preguntar la Maria. 

I és que la pedra, havia marxat al fons del forat. A partir d’aquí, el forat va quedar ple d’objectes que els infants hi van anar tirant: més pedres, rampins, pales, troncs, sorra i fins i tot, directament una galleda! 

 

“Posem més aigua? “ Va repetir en Jan.

Abans de tornar-lo omplir, la Mercè (mestra) va proposar d’allargar una mica el forat, per veure què passava. Així doncs, es van posar tots a fer forats cada vegada més llarg i fondos.

Després, amb les regadores van tornar a omplir tot els forats i resulta, que l’aigua corria entremig fent un circuit. L’Ivet i la Vinyet, hi van submergir tot el peu descalç a dins entre rialles de sensacions i l’Euria i en Jan, els braços fins gairebé sota les axil·les. 

 

 

“La sorra, com l’aigua, és un material elemental tant per la facilitat de trobar-lo en la natura com per l’activitat d’observació i de creació que desvetlla. Un joc i una experiència que no pot faltar en cap infant”

Elionor Goldschied

 

 

 

Mercè Riera i Rosa Vilà

Dibuixos que desprenen llum

Cada dia, quan els infants entren dins l’aula es troben uns espais preparats segons els seus interessos i necessitats.

L’1 d’octubre, els infants de 2 a 3 anys de l’escola van trobar un espai de llum amb retoladors fluorescents, fulls de paper DIN-A4 i una taula amb el material preparat. 

La llum negre desprèn un encant especial que els captiva. Deixa veure els colors blancs i fluorescents deixant quasi a l’obscuritat la resta de colors. Aquest efecte, captiva als infants que es sorprenen cada cop que deixen el traç amb el retolador.

Alguns dels infants durant la proposta s’adonen que no només els retoladors deixen empremta damunt el paper i comencen a explorar en ells mateixos l’efecte de la llum negre. Alguns d’ells van començar a pintar les puntes dels seus dits amb delicadesa i precaució, d’altres, van arriscar i van pintar-se les cames per investigar si el resultat era el mateix. 

 

Per al final, descobrir que la llum ho transforma quasi tot, perquè sabeu què? quan es va tornar a encendre el llum tot allò que havien creat va desaparèixer.

 

 

“La llum fa miracles: afegeix, anul·la, redueix, enriqueix, s’esvaeix, destaca, fa que el somni es converteixi en creïble i acceptable”

Federico Fellini

 

Ariadna Riera

La relació entre iguals

El dia 13 de febrer, entre dues aules d’infants de 0 a 2 anys…

Mentre la “Ia” jugava lliurement, va adonar-se que a l’aula del costat hi havia un grup d’infants que estaven manipulant unes peces, just al costat de la porta que separa les dues aules.

Els va veure a través del vidre i de seguida es va dirigir cap allà per observar-los des de més a prop. Al cap d’una estona, va voler cridar la seva atenció i va començar a xisclar i a fer cops al vidre perquè la veiessin.

Quan els altres infants la van veure van començar a interactuar amb ella. Els separava un vidre però això no suposava cap frontera per ells/es. Interactuaven a través de la parla, de la mirada, del somriure, del moviment del seu cos,…

 

Fins que de cop i volta, un dels infants més grans va voler involucrar la “Ia” en el seu joc. Li va ensenyar les peces amb les que estaven jugant i va començar a investigar què podia fer per compartir aquell material amb ella. Apilant les peces va adonar-se que una sola peça passava per sota la ranura de la porta, i de seguida va començar a passar-n’hi.

La “Ia” les agafava i les anava agrupant. Les mirades de sorpresa, entusiasme, emoció i complicitat continuaven presents…

La descoberta d’aquests infants va esdevenir un precedent per altres infants que quan s’adonaven del que passava, s’afegien al joc…

Durant un parell de dies més, aquesta conducta es va repetir, deixant en evidència que la relació amb el grup d’iguals és essencial per el seu desenvolupament afectiu i social i que compartir experiències i vivències amb els altres fa que els aprenentatges siguin més significatius.  

 

Raquel Blancafort