Els àpats: de la falda a la cadira

A principis de gener, al grup d’infants de 0-1 any, vam observar  i detectar que alguns infants de l’aula ja eren capaços de mantenir-se asseguts per ells mateixos. Per això a partir d’aquell moment, decidim que facin l’àpat a la taula, asseguts a la cadira, enlloc de fer-ho a la falda de la mestra com havien fet fins aleshores.  

I és que des de l’escola, considerem primordial tenir els nadons a la falda i reservar els elements externs com les cadires per més tard, només per quan siguin capaços d’asseure’s de manera autònoma. Durant aquest procés considerem important no avançar-nos i deixar que sigui l’infant per ell mateix que arribi a una fita.

Si nosaltres posem els infants a jugar o a menjar asseguts abans que puguin fer-ho per ells mateixos, estem intervenint en el seu desenvolupament psicomotor i no estem respectant ni el moment evolutiu en el que es troben ni el moviment lliure.

Tant a la falda com a la taula, l’estona de l’àpat és un moment destinat a cobrir una necessitat bàsica, però també un moment per establir vincle afectiu entre l’infant i l’educador/a. 

 

 

Va ser meravellós veure els progressos dels infants i saber que amb el pas dels dies, tots i totes acabarien menjant a la taula i gaudint de l’àpat amb la companyia dels altres.

Raquel Blancafort i Lurdes Torres

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *