Arxiu diari: 23 de juny de 2020

Quin so fa?

L’infant, des del seu naixement, està preparat per rebre i emetre sons.

En un principi, aquests elements de l’ambient sonor, ja siguin d’origen natural o artificial són rebuts d’una manera molt indiferent pels infants; aniran esdevenint cada vegada més diferenciats uns dels altres quan els poden donar una significació o bé fer una acció sobre ells. 

Això és el que vam anar a busca el passat 4 de març del 2020. Ens vam posar les jaquetes i vam sortir a l’exterior de l’escola bressol. Les mestres fèiem que els infants es fixessin en sons, però molts dels infants de 1 a 2 anys del grup de Traginers, els buscaven amb la mirada.

A partir d’aquí, espontàniament, vam començar a provocar sons artificials com saltar a sobre la tapa del clavegueram, picar amb una pedreta un banc de metall, picar amb la mà els senyals de trànsit, etc.

Les mestres, intencionadament buscàvem sons pel carrer, i els infants els copiaven, n’improvisaven de nous i en temptejaven d’altres. Per exemple, amb la mà, també van provar de picar directament el terra, però vaja, no es va escoltar res. Amb la pedreta, després de picar el banc van provar de picar fulles, però el so va ser completament inexistent. 

Fins que “xino xano”, fen passes grosses per escoltar els nostres peus picar el terra, vam arribar en un entorn verd, on els sons naturals fluïen i aquells  sons artificials que fins ara estàvem trobant passaven en un segon terme. Asseguts, a més de veure com el vent movia les branques dels arbres, en vam sentir ben bé el so. Així doncs, el so ens informa de tot un munt de vivències i, en la mesura que ens el fem nostre, el coneixem i el reconeixem, adquirim una relació afectiva, física i intel·lectual sobre ell.

Rosa Vilà i Mercè Riera

Papus…Tat!

El dia 6 de febrer, vam preparar una sessió de psicomotricitat i moviment amb robes i teles per als infants de 0-1 anys. Aquesta sessió va provocar el joc del Papus-Tat. 

El joc d’amagar-se propicia un espai on jugar amb la pròpia existència i la de l’altre. Un espai per autoafirmar-se a un mateix, prenent consciència del cos i construint el seu propi jo. 

Ajuda als infants a formar una representació mental de la persona o escenari ocult:  veient i comprovant que encara que no ho estiguin veient, continuen sent-hi; prenent consciència de la permanència de l’objecte. 

També, permet als nens/es establir una relació entre espai-temps ja que a partir de la seqüència temporal que requereix el joc, són capaços d’anticipar accions. 

És un joc de moviment, de relació i de descoberta que els aporta sorpresa i satisfacció. Els infants juguen a amagar-se pel plaer de ser trobats.

 

“…en el amagar-se i aparèixer està la bellesa de l’evolució; la lentitud de la construcció del jo; i la mirada amorosa de l’adult; per això els infants sempre juguen i sempre jugaran a amagar-se.” 

 Jenny Silvente

Raquel Blancafort

 

Els mocadors, les teles

Les teles que tenim l’aula, són translúcides i de diferents colors. Són suaus, de textura agradable i gairebé no tenen pes.

Aquestes ofereixen un ventall d’opcions de joc molt ampli i variat i que, per la nostra experiència, sabem que agraden molt als infants de 1 a 2 anys de l’aula dels Traginers. Es tracta de jugar i experimentar amb un material desestructurat i amb moltes possibilitats. 

De manera autònoma a través dels mocadors, sorgeixen jocs de tot tipus. Perquè això sigui així, aquestes teles, estan sempre a la seva disposició, posades en una cistella a la seva alçada. Els jocs que sorgeixen a partir d’elles, moltes vegades venen donats pel joc simbòlic dels infants més grans del grup, quan per exemple emboliquen els ninots amb la roba, els tapen i els bressolen. Disfressar-se, posant-se les teles de faldilla o de mocador el cap. A vegades, busquen a l’adult, perquè els hi lliguem.  

També permeten, jocs sensorials com embolicar-se el cos o extremitats i notar les diferents sensacions. Fer volar les teles, tirant-les ben amunt i deixar-les caure sobre el cos. 

A vegades, aquestes teles han anat a parar a l’espai de llum, ben estirades damunt el calaix de llum. Els infants, n’observem les transparències del colors que deixa passar. 

No podem oblidar el joc del “tat”, que permet aparèixer i desaparèixer quan volen. Aquest últim joc, cada vegada el fan menys i sorgeixen altres propostes més elaborades com les que hem anat comentant. 

  

Rosa Vilà i Mercè Riera