Frescor tèbia, ombra blanca,

poma d’olor en un vell calaix de roba blanca.

Infant que sap saltar la tanca.

Fressa de rusc al ple.

Damunt la terra càlida de juny, el vent serè.

Aigua beneita, pa morè.

Bàlsam. Mans de germana

òrfena, un poquet més gran.

Campana d’àngelus que es va elevant…-

La bona terra per la santa grana. 

TRES AMIGUES

          A la Mercè, l’Esperança i la Maria

La primera és caliu. Com les llars ben cintrades,

és humana per llei, i espurnejant per joc;

alegre, hospitalària, bon company com el foc,

dóna sempre escalfor, i crema de vegades.

La segona és perfum. Com un matí d’abril,

sols per l’olor que en fa sabem les flors que amaga;

té la suavitat del bàlsam per la llaga,

el seu contacte és fresc com un llençol de fil.

I la tercera és resplendor; segons va l’aire,

a vegades és clar de lluna i altres llamp;

sap escurçar els camins, i omplir d’ocells el camp,

i quan ve, sentim sempre que ens arriba d’enlaire.

Feliç aquell qui pot, amb tota humilitat,

viure en la triple gràcia de la seva amistat.

CARME

I

Retrat

Un cos amb llarga tremolor de branca.

Un rostre dolç d’infant aciençat.

Vesteix amb curiosa austeritat

de dona gran o bé de nena blanca.

Sap conduir i tocar el violí.

Posa la mà damunt el seu somriure.

Li agrada Bach més que no es pot escriure,

la lluna plena i Sant Agustí.

Calça amb plaer sabates masculines;

quina coqueteria sense espines!

Porta el compàs amb la punta del dit;

quan parla sempre et mira fit a fit.

Això és tot el que en sé, i que es diu Carme

i que encara no he d’enamorar-me. 

LA SESTA DE L’HORTOLÀ

Porta a la boca un brot de mareselva blanca,

de la que creix a la clamor de l’hort.

I somriu al vailet que saltarà la tanca

i li robarà els fruits quan sigui mort.