núvols de neu, cel matinal.

Fulloles noves s’emmirallen a l’

estany d’aigua verge, benèvol.

 

És càndid el vol dels coloms.

Sàvia, la primavera crea

l’ombra rosa dels arbres de Judea,

l’ombra grisa dels cinamoms.

 

S’han acabat les violetes.

Cap al tard, la boira s’esmuny.

Xopes de blau, arribaran de lluny,

un vespre càlid, orenetes.

 

El sol, un vell sense esperança,

tímid com un infant s’acosta;

i cada tarda, quan se’n va a la posta

té una mica més de recança.

 

 

 

Les mans càlides i llargues

arrenquen del clavecí

velles tonades amargues

d’esquelet de violí.

 

Les mans rellisquen, serenes,

amb la mecànica justa

dels dits morts que passen denes

d’un vell rosari de fusta.

CANÇÓ A MAHALTA
 

III

Com la boirina que s’aclofa

quan ve la nit,

o com la rima d’una estrofa

sense sentit;

 

en un mirall,

o com el vol d’una oreneta

 

sobre la vall;

 

 

com una mica de musica

quan ve la son,

o com la molsa que a la pica

cria la font;

 

 

així t’escau la melangia

tan dolçament,

que per rendir-me no et caldria

més ornament.

 

 

AIXÒ ÉS LA JOIA

 

Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

 

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.