A la vida hi ha sempre dues opcions…

Dues opcions, dos camins possiblement oposats que són els que fan determinar el nostre camí particular. De vegades se’ns fa molt difícil escollir, perquè en ambdues opcions hi ha idees atractives.

Per això, igual que en un camí estret en el que no vols que ratllar el cotxe, has de mirar endavant, al fons, per arribar al final sense esgarrapades;  a la vida, per poder triar amb el menor error possible, hem de visualitzar sempre el nostre objectiu final.

La reflexió ve donada, perquè en els meus 11 cursos com a docent i com a ciutadana que segueix el progrés de la societat, m’he adonat que en certs moments de la docència, no vaig visualitzar l’objectiu, i em vaig encallar amb una pedra del camí. Parlo de la “era mòbil”. Quan els meus alumnes de cicles formatius, a meitat classe, treien el mòbil, em faltava temps, per posar-los una sanció. Era estricta amb la prohibició dels mòbils a l’aula, fins que em vaig adonar, una nit d’aquestes que reflexiono en com ha anat la jornada, que ni jo sóc tant prohibitiva, ni estava sent natural respecte al ritme de la modernitat i la tecnologia. Aviat em vaig adonar que estava escollint el camí erroni.

El curs següent vaig fer un canvi d’estratègia, no prohibir, deixar que els alumnes fessin amb normalitat, i la meva alegre sorpresa va ser que els nostres alumnes,malgrat que en un parell de segons revisin l’estat del whatsapp, em demanen a classe de buscar paraules al diccionari online, busquen la ubicació d’una ciutat anglesa que ha sortit al text, i es culturitzen resolent dubtes sobre una actuació de primers auxilis concreta.

Sense paraules! Sort que no he badat molt de temps, perquè estava sotmetent les meves classes a un ancoratge antiquat i estàtic. D’aquí que ara em trobo fent un curs de comunicació digital i estic encetant un projecte e-twinning amb un altre centre italià per enviar-nos correspondència virtual i física, per “actualitzar” tecnològicament el contingut del nostre currículum.

Els meus alumnes estan completament motivats, implicadíssims en el seu procés d’aprenentatge, ja que ells mateixos distribueixen les tasques que tenen, gestionen el temps d’enviament i de rebuda del material de correspondència i posant en pràctica les competències socials i clau.

Així mateix, els alumnes, pel fet d’haver d’enregistrar i intercanviar vídeos de presentació, rebre i saber respondre e-mails sobre la seua empresa, són els seus propis crítics de la tasca que desenvolupen.

La comprensió de la llengua estrangera facilita que els alumnes siguin responsables i al mateix temps conscients de si el seu aprenentatge i desenvolupament de la tasca idiomàtica és efectiu o no. Per tant els alumnes prenen part també en el seu procés d’avaluació.

La reflexió de “la jornada” és que treballar amb continguts multimèdia i cedint un espai a la classe per incorporar la tecnologia, fa que tant els meus alumnes com jo mateixa estem més “desperts” i motivats per fer la tasca diària, i completar un procés d’aprenentatge d’una manera activa des del punt de vista de l’alumnat. És clar, que aquesta actualització constant ens fa estar moltes hores formant-nos, però els resultant són doblement enriquidors i brillants.