
GRANADA
ISAAC ALBÉNIZ
Isaac Albéniz, nascut en Camprodón, Girona, el 29 de maig de 1860 va començar la seva vida com un prodigi —va debutar com a concertista de piano, amb gran èxit, als quatre anys— i després de moltes gires arriscades que li van portar tan lluny de casa com estan les Américas (viatges que constantment interrompien les seves classes en el Conservatori de Madrid), es va concentrar en una seriosa carrera d’estudis a Bèlgica. Amb una beca que va rebre del rei Alfonso XII d’Espanya, va entrar en el Conservatori de Brussel·les en 1876, graduant-se en 1879 amb un primer premi en piano, que li va ser atorgat de forma unànime. Albéniz va tornar a Espanya per establir-se com un expert virtuós; a més, va començar a compondre i a dirigir. De seguida va començar com a director d’una companyia ambulant de sarsueles i va escriure tres sarsueles —que no es conserven actualment—. En 1883 es va establir a Barcelona, on va estudiar composició amb Felipe Pedrell. Cada vegada més, Albéniz incorporava les seves pròpies composicions en els seus recitals. En 1885 es va traslladar a Madrid on els seus treballs van ser publicats pels principals editors musicals d’aquella època: Benito Zozaya i Antonio Romero.
Encara que va conrear variats gèneres, en la seva obra predominen les composicions per a piano. En la seva música per a aquest instrument es poden distingir tres èpoques. En la primera, que abasta des de les seves composicions de joventut fins a aproximadament 1880, Albéniz compon obres de caràcter romàntic i intimista, influïdes clarament per la música de saló. Entre les principals peces d’aquesta etapa cal citar les seves set sonates per a piano i els seus tres Suites anciennes, a més dels Sis petits valses.
La seva etapa nacionalista espanyola s’obre amb les cinc peces que integren els Cants d’Espanya (Preludi, Oriental, Sota la palmera, Còrdova, Seguidilles). La majoria de les composicions d’aquesta segona etapa estan inscrites en el corrent de tints andalusos denominada “*alhambrismo”, caracteritzada per la profusió de ritmes de danses populars i d’elements del canti *jondo, així com per l’ús d’escales modals com la *frigia i ornamentacions pròpies de l’escriptura per a guitarra; no obstant això, en algunes peces d’aquest període també s’escolten trets folklòrics d’altres províncies espanyoles. Altres obres incloses dins d’aquest apartat són les Dotze peces característiques, la *Suite Espanyola i el Concert fantàstic en La menor.
La tercera etapa creadora de *Albéniz posseeix ressonàncies impressionistes, en part fruit dels seus viatges a París i de l’amistat que li va unir a compositors com *Debussy, màxim representant de l’impressionisme musical francès. La seva obra principal d’aquesta última època és Iberia, una síntesi de diversos estils musicals que deu molt a l’escriptura virtuosística per a piano de Liszt, amb certs ressons guitarrístics.
Les dotze peces que componen els quatre quaderns d’Iberia tenen una arquitectura complexa. La majoria d’elles empren ritmes característics de dansa que s’alternen amb una tornada lírica de caràcter vocal o cobla. El primer quadern inclou les peces Evocació, El port i Corpus *Christi a Sevilla, aquesta última eminentment descriptiva. En el segon quadern es troben les obres *Rondeña, Almeria i *Triana, que de nou fan esment a racons andalusos. El tercer quadern ho inicia la peça titulada El *Albaicín (en honor al barri granadí d’igual nom), seguida del Pol i de *Lavapiés, única peça d’Iberia inspirada en un lloc no andalús. I finalment Màlaga, Jerez i *Eritaña, que són les tres peces que integren el quart quadern.
Albéniz no posseeix una producció orquestral molt àmplia, però totes les seves obres simfòniques estan dotades d’un colorit i una harmonia de gran riquesa, així com de destacables innovacions instrumentals. En ocasions fins i tot integrava en l’orquestra instruments de vent de la *cobla catalana. Respecte a la seva música escènica, cal citar Llavor Jiménez; representada en tota Europa, va anar sempre l’obra favorita del compositor. En aquesta òpera Albéniz s’allunya de la tradició wagneriana per desenvolupar un llenguatge autòcton, expressiu i líric. En canvi, en les seves òperes Henry Clifford i Merlin, és palesa la seva admiració per Wagner.