Amb tota seguretat és un dels reptes més complicats i a l’hora més necessaris amb el qual ens trobem cada dia els pares.
Abans de nèixer el nostre primer fill, normalment hem sentit els consells de familiars i amics, les recomenacions del doctor, potser hem llegit algun llibre, fins i tot podem haver participat en una escola de pares i mares. I amb aquests recursos, que més o menys hem estat capaços d’endreçar i assimilar, un bon dia ens trobem amb la necessitat imperiosa de començar a educar els nostres fills. Sí, des de que ens el posen als braços per primer cop ja sentim aquesta responsabilitat.
Gairebé sense adonar-nos, posem en pràctica el que ens dicta el sentit comú i, tot partint de l’amor i la tendresa, comencem a aprendre que som pares. Tot allò que ens han anat recomenant es converteix en una vaga ressonància al fons de nosaltres mateixos. Tindrà els seus efectes, evidentment, però el principal aprenentatge el fem quan som capaços -i ho som- d’observar el petit i el que fem nosaltres mateixos. Aquesta reflexió la fem, de forma inevitable, durant la pròpia acció, però també la podem fer a posteriori quan el petitó dorm, mama o senzillament està tranquil.
És molt important reflexionar sobre tot allò que té a veure amb l’experiència que vivim amb els fills. Reviure el moment i valorar la importància d’haver mantingut o no la calma, la intensitat del seu plor i les reaccions segons els diferents estímuls, la destresa que anem adquirint en la gestió de la higiene o el vestit,… Tantes i tantes coses que vivim i viurem amb ells.
Sens dubte, és aquest l’aprenentatge més ric que podrem fer: reflexionar sobre la pròpia experiència i extreure’n conclusions, tornar a posar-ho en pràctica i, de nou, reflexionar en el que hem estat capaços de resoldre i com ho hem fet.
I fer-ho en equip, és a dir, compartint-ho amb la nostra parella, és imprescindible si volem que tot plegat sigui coherent i no generi desavinences o tensions que el nadó també pot acabar patint d’una forma o altra. La seva capacitat de percepció serà cada vegada és aguda i arribarà un moment que superarà la nostra perquè ell tindrà tota la seva atenció enfocada en nosaltres, els pares, únic referent de pes.
No hem d’esperar que un llibre o un professional en ensenyi el que hem de fer, és un error. Ningú ens pot ensenyar tot el que necessitem per a dur a terme aquesta gran tasca. És molt més adient valorar possitivament tot allò que es pugui aprendre amb els mestres, a l’escola de mares i pares, amb el pediatra, amb les amigues,…i després incorporar el que nosaltres creiem oportú, amb les nostres capacitats, en el nostre entorn i amb un sentit de la responsabilitat ben definit, per no baixar la guàrdia mai. Hem de ser capaços de convertir els nostres errors en oportunitats per continuar mirant el pressent com el que és: la nostra pròpia vida.
El Dr. Seymour Papert és qui ha inspirat aquest petit escrit:
Eight Big Ideas behind the Constructionist Learning Lab, by Dr. Seymour Papert(1999).
en el seu bloc.