Escola de Mares i Pares

Els músics que hi havia a l’estança de l’entrada han marxat definitivament. Em sembla que els trobaré a faltar, especialment el noi del contrabaix. Com m’agradava sentir-los a prop!

Recordo quan els vaig veure per primer cop, era dilluns i jo arribava a l’escola de la mà de la mama, content i desbordant energia. Bé, i una mica contrariat perquè no m’havia deixat empaitar els coloms. De sobte, alguna cosa em va cridar l’atenció i vaig anar corrent cap al racó on habitualment passen coses que fan volar la imaginació.

Sí, eren uns músics estrafolaris, quasi impossibles, i estaven molt concentrats en la seva interpretació tot i que, ràpid es van adonar de la meva presència i, de tant en tant, algú em dedicava un gest de complicitat.

Vaig estar una bona estona absort, sentint la seva música silenciosa i el seu ritme rialler. La mama, que també estava mirant-se’ls amb cara de “això m’agrada però hem de fer via fill meu”, no em deixava tocar-los. Vaig tenir la sort que algú li va dir bon dia i es van posar a parlar. Llavors, vaig fer un copet al contrabaix i el músic em va picar l’ullet i em va regalar un somriure mentre movia rítmicament el cap. Quin instrument més fantàstic i com fa gaudir al qui ho toca! Jo, com que encara no sé fer l’ullet, li vaig enviar un petó tot just quan la mama m’agafava la mà i m’estirava cap al Mas de la Lluna mentre em renyava. Però jo només sentia aquella música aclaparadora i me’ls mirava amb ganes de quedar-m’hi. Tots quatre es van girar i van cantar: “Tranquil, després ens tornem a veure”.

Sí, quan sigui gran, seré músic i tocaré el contrabaix.

Dijous 19 de setembre vàrem fer la primera activitat familiar d’aquest curs.

L’assistència va ser molt nombrosa i, un cop més, La Lluna s’omplia de cares noves i mirades il·lusionades. Mai ens cansarem de dir-vos com ens sentim d’afortunats pel fet de que ens hagueu triat per fer aquest tram del camí tan rebonic. Els primers anys de vida dels nostres fills fan que l’entorn més proper al menut (pares, germans, avis, tiets…) es converteixi en un niu d’afectivitat i alegria intensa i continuada. Que nosaltres poguem compartir-ho és un autèntic privilegi. Moltes gràcies!

Bé, doncs la Mulassa va quedar la mar d’eixerida i els petits ja van començar a acostar-s’hi amb aquelles carones de sorpresa i curiositat. Alguns, fins i tot, es van atrevir a acaronar-la!  Avui ja la podrem fer ballar al son de les gralles i, poc a poc, la Mulassa es farà amiga de tots, ja ho veureu.

També vàrem poder penjar les pometes de les branques de la mare Pomera. Què boniques i gracioses que les heu fet. També les anirem mirant i tocant, per observar els detalls i tastar les textures.

Fins i tot varem poder gaudir de la mostra de ball de bastons que l’Antonio i la Irune, tiets de la Lucía, van fer al pati.  Allò va posar la nota més clara de que la Festa Major de la Misericòrdia ja és aquí.

Som-hi doncs, gaudim de la vida al costat d’aquestes persones tan reboniques!

La celebració de Sant Jordi a La Lluna ens ha portat moments ben bonics i experiències molt engrescadores.
Vàrem començar el dia 18 amb una sessió en família fent flors i insectes amb materials reciclats. Es va crear un ambient molt tranquil i adequat per donar pas a la nostra capacitat creativa. I quines coses més boniques que es van fer! el resultat de tot plegat és a la Lluna guarnint aquesta mena de pastís que anomenem llar d’infants i que cada dia gaudim de valent.
També vam tenir el privilegi de ser partíceps de l’alegria d’uns habitants d’aquesta Lluna ¡esperen un altre fill! Haig de reconèixer que em vaig emocionar, el moment era molt propici per compartir una notícia tan bonica. Va ser un regal!
Els menuts hi van participar, potser no tant com el dia que varen fer les mones, és cert, però la seva pressencia, el seu anar i venir amb aquells posats irrepetibles i aquelles ganes de ser feliços, van posar la guinda a un pastís la mar de bo.
La setmana passada, a més de les activitats que cada grup ha anat desenvolupant, vam fer una activitat amb tots els grups junts per començar el dia: algú ens explicava un conte. Hem pogut gaudir de set històries fantàstiques i explicades amb il·lusió. Volem agrair la col·laboració de la Carme, la Contxa, la Santa, l’Alba i la Jeni. Cadascuna d’elles ens ha portat a passejar per paratges insospitats, per imatges impossibles, ens han fet volar la imaginació. Alguns papis han tingut la sort de poder assistir-hi i gaudir de les cares, les mirades i les intervencions dels seus fills (i de la resta d’habitants) durant els contes. També volem agrair la seva presència.
Sant Jordi, el Drac i la Princesa han passat per la Lluna en un sospir però la seva empremta ja dorm en un lloc privilegiat dels nostres petits cors.
Moltes gràcies.

Abans de la Setmana Santa vàrem tenir l’oportunitat de compartir un matí amb la Glòria, la mare de la Núria. Ella ens va preparar una activista dolça i molt entretinguda: varem fer galetes!!!

Va disenyar i realitzar uns davantals personalitzats per cadascun dels habitants del Mas de la Lluna i, els menuts, els van rebre amb molta il·lusió convençuts de que amb el davantal posat ja eren uns forners amb garanties.

Agraïm a la Glòria la seva dedicació i la qualitat del temps que ha esmerçat amb tot plegat.

Moltes gràcies forners, les galetes eren boníssimes!

La maleta viatgera és un recurs que volem compartir amb les mares i pares dels nostres petits habitants. L’objectiu principal és motivar la comunicació emocional a la vostra llar i a la llar d’infants.

El fet de portar a casa la maleta, per a ells ja representa una motivació. Quan l’obriu i compartiu amb ells el contingut encara serà molt més emocionant. Un conte, un llibre, pot ser un andròmina, sí, però també pot servir com a eina de comunicació amb els vostres fills. La història pot ser literal o podem fer mil i una versions, amb diferents inflexions de la veu i donant-li rellevància a un detall o a un altre. Ells mateixos, els vostres fills, us donaran pistes de què és el que més els agrada del llibre i, a partir d’aquí, només es tracta de fer volar la imaginació i anar lligant el relat. Veureu quines estones més intenses i emocionants podeu pasar amb ells.

Amb el llibre adjuntem un bloc de notes on s’expliquen quatre coses sobre aquest recurs i on també podreu dibuixar, escriure, enganxar retalls…Fer-ho amb ells és donar-vos l’oportunitat d’acompanyar-los en el seu creixement.

El passat dia 1 de febrer vàrem fer una nova sessió de treball de l’Escola de Mares i Pares. En aquesta ocasió vàrem poder comptar amb la participació de la doctora Isabel Martínez de la Torre.

Ella va estructurar la seva exposició a partir dels temes i qüestions que prèviament havíem preparat uns dies abans, tot girant al voltant dels hàbits bàsics.

Sense cap mena de dubte el tema que més interès ha generat per part dels participants ha sigut el dormir, el descans dels infants de zero a tres anys. Aquesta és una qüestió que a tots els que l’hem hagut de superar ens ha portat mals de cap de tota mena: triar l’edat perquè el petit dormi a la seva pròpia habitació, emprar algunes estratègies perquè no hi hagi molt de disgust, buscar una rutina d’esdeveniments des de que sopem fins que arriba el moment d’apagar el llum, etc.

La doctora Isabel ens ho va explicar molt clarament. Tot sovint som els pares qui generem els dubtes i les incerteses en els infants justament al intentar que no sigui molt traumàtic tot plegat. L’educació dels nostres fills i la implementació dels hàbits ha de començar el mateix dia que tornem de l’hospital a casa. Hi ha dues coses que hem de tenir molt i molt clares per no començar naufragant, i les hem de tenir clares tant la mare com el pare:

1ª Sempre hem portar nosaltres la iniciativa i governar qualsevol situació.

2ª Hem de ser coherents i no fer tentatives.

D’aquesta manera serà important que el nadó comenci a distingir entre el dia i  la nit. Durant el dia hi haurà més activitat, la llum serà diferent i les becaines s’aniran espaiant segons lo dormilega que sigui l’infant. Entre el setè i vuitè mes ha d’anar a dormir a la seva habitació. Als nou mesos un petitó ha de dormir seguit durant tota la nit.

Quan arriba la nit, fem el ritual del bany amb molta tranquilitat, sense oblidar el joc amb l’aigua i la descoberta del seu cos amb l’estimulació de l’esponja, el massatge, les carícies…El bany els deixa relaxats i és per aquest motiu que l’entorn a casa hauria de ser també molt relaxat, per anar a sopar sense la tele ni cap altre element que sigui engrescador. El biberó o el pit senyalaran el final del sopar i el camí cap el descans. És bo que tinguin una estoneta de relax al llitet mentre la mare o el pare li canten o l’explican alguna coseta o historieta amb el to de veu ben relaxat.

Perquè el nadó comenci a reconèixer que el moment de dormir ha arribat, és bo fer servir la mateixa frase i un somriure del papa o la mama, un bona nit carinyós…

Si el petit no es queda estirat no l’hem de forçar perquè només conseguirem establir un tema de discusió. Ell es pot quedar sentat i plorant mentre nosaltres li diem bona nit, ara hem de dormir. Ells no triguen en entenrdre-ho si nosaltres ho fem amb tranquilitat i seguretat. Durant els dies que hi ha plors, hem d’anar espaiant les estones que entrem a dir-lis  que és l’hora de dormir i que fins demà, sense aixecar-los del llit, els eixuguem les llàgrimes i ens acomiadem. Aquest procès pot durar uns dies, però només seran uns dies, després ells acceptaran perfectament que l’hora de dormir ha arribat.

En el cas de trecar aquesta rutina per algun esdeveniment familiar o coses similars, hem de tenir en compte que s’ha de recuperar l’hàbit d’anar a dormir quan toca tant aviat es pugui. No s’han de deixar passar massa dies perquè la conseqüència serà que hem de tornar a començar a treballar aquest hàbit.

Segons la doctora, fer servir el mòbil o una tauleta per mirar uns dibuixos animats, pot ser bo sempre que sigui compartit amb la mare o el pare.

Però del tema de les noves tecnologies i de l’accès i ús dels nostres infants ens parlarà el dia 21 de febrer a les 18:00 la Teresa Vallverdú.

Us hi esperem a tots. Fins aviat.

No fa gaires dies, vàrem tenir la sort de fer una activitat amb el grup de grans en la qual participava la Sandra Secall, que és la mare del Daniel Cerezuela, un dels habitants més grans de la nostra llar.
La Sandra és perruquera i ens va ensenyar a fer pentinats i a posar-nos ben guapos tot fent servir els estris de les perruqueres. Als nois els va fer una metxa blava la mar de bonica i per les noies va portar fets uns “clips” que eren moníssims. A rel d’aquesta activitat, vàrem muntar un racó de perruqueria que cada dia és molt visitat per elles i també per ells. Els encanta mirar-se en el mirall metre un altre els pentina.
Volem agrair a la Sandra la seva participació i els detalls que ens va fer amb tant de carinyo.

Amb tota seguretat és un dels reptes més complicats i a l’hora més necessaris amb el qual ens trobem cada dia els pares.

Abans de nèixer el nostre primer fill, normalment hem sentit els consells de familiars i amics, les recomenacions del doctor, potser hem llegit algun llibre, fins i tot podem haver participat en una escola de pares i mares. I amb aquests recursos, que més o menys hem estat capaços d’endreçar i assimilar, un bon dia ens trobem amb la necessitat imperiosa de començar a educar els nostres fills. Sí, des de que ens el posen als braços per primer cop ja sentim aquesta responsabilitat.

Gairebé sense adonar-nos, posem en pràctica el que ens dicta el sentit comú i, tot partint de l’amor i la tendresa, comencem a aprendre que som pares. Tot allò que ens han anat recomenant es converteix en una vaga ressonància al fons de nosaltres mateixos. Tindrà els seus efectes, evidentment, però el principal aprenentatge el fem quan som capaços -i ho som- d’observar el petit i el que fem nosaltres mateixos. Aquesta reflexió la fem, de forma inevitable, durant la pròpia acció, però també la podem fer a posteriori quan el petitó dorm, mama o senzillament està tranquil.

És molt important reflexionar sobre tot allò que té a veure amb l’experiència que vivim amb els fills. Reviure el moment i valorar  la importància d’haver mantingut o no la calma, la intensitat del seu plor i les reaccions segons els diferents estímuls, la destresa que anem adquirint en la gestió de la higiene o el vestit,… Tantes i tantes coses que vivim i viurem amb ells.

Sens dubte, és aquest l’aprenentatge més ric que podrem fer: reflexionar sobre la pròpia experiència i extreure’n conclusions, tornar a posar-ho en pràctica i, de nou, reflexionar en el que hem estat capaços de resoldre i com ho hem fet.

I fer-ho en equip, és a dir, compartint-ho amb la nostra parella, és imprescindible si volem que tot plegat sigui coherent i no generi desavinences o tensions que el nadó també pot acabar patint d’una forma o altra. La seva capacitat de percepció serà cada vegada és aguda i arribarà un moment que superarà la nostra perquè ell tindrà tota la seva atenció enfocada en nosaltres, els pares, únic referent de pes.

No hem d’esperar que un llibre o un professional en ensenyi el que hem de fer, és un error. Ningú ens pot ensenyar tot el que necessitem per a dur a terme aquesta gran tasca. És molt més adient  valorar possitivament tot allò que es pugui aprendre amb els mestres, a l’escola de mares i pares, amb el pediatra, amb les amigues,…i després incorporar el que nosaltres creiem oportú, amb les nostres capacitats, en el nostre entorn i amb un sentit de la responsabilitat ben definit, per no baixar la guàrdia mai. Hem de ser capaços de convertir els nostres errors en oportunitats per continuar mirant el pressent com el que és: la nostra pròpia vida.

El Dr. Seymour Papert és qui ha inspirat aquest petit escrit:

The fourth big idea is learning to learn. Many students get the idea that “the only way to learn is being taught.” This is what makes them fail in school and in life. Nobody can teach you everything you need to know. You have to take charge of your own learning.

Eight Big Ideas behind the Constructionist Learning Lab, by Dr. Seymour Papert(1999).

Publicat per l’ Eduard Muntaner Perich a les 20:24 en el seu bloc.