Així va parlar irritat Zeus, coneixedor de designis immortals. Per això, perquè  recordava aquest engany, no donava als homes mortals que habiten sobre la terra la  força del foc incansable, que pren en els freixes. Però el coratjós fill de Jàpet el va  enganyar i va robar el guspireig del foc que es veu de lluny, tot amagant-lo a l’interior  d’una fèrula. Zeus, que trona en el cel, va sentir un fort enuig en el fons del seu cor i el  seu esperit va irritar-se quan va veure en poder dels homes la guspira del foc que es  veu de lluny. I a canvi de la guspira del foc va idear una calamitat per als homes.  L’il·lustre Rancallós, per complaure la voluntat del Crònida, va afaiçonar amb terra una figura semblant a una púdica donzella. La deessa d’ulls blaus, Atena, li va ajustar la  cintura i la va abillar amb un vestit d’una blancor refulgent i [575] amb les seves mans 

feia lliscar des del cap un vel sumptuosament treballat, meravellós de veure. Pal·las  Atena va posar-li al cap delicades diademes fetes de flors boscanes tendres i una corona d’or que havia fet l’il·lustre Rancallós, amb el treball de les seves pròpies mans,  per fer plaer al pare Zeus. L’engalanaven nombrosos guarniments, meravellosos de  veure, figures de tota mena d’animals salvatges que nodreixen la terra i el mar. El  nombre de figures que hi posà era molt gran, i totes lluïen pel seu atractiu; eren figures  admirables, talment figures vives dotades de veu. 

Després de crear aquesta bella calamitat, per compensar aquell guany, la va  portar on vivien déus i homes, amb els ornaments afaiçonats per la deessa d’ulls  blaus, filla de pare poderós. L’estupefacció s’apoderà dels déus immortals i dels  homes mortals en veure el terrible engany, mai ineludible per als homes. D’ell prové la  raça femenina, la funesta gernació de les dones, flagell que habita entre els homes  mortals, no gens resignades a comportar la penúria funesta, sinó l’abundància. També  s’esdevé en els eixams d’abelles que, en els ruscs, nodreixen abellots, inclinats a les  obres del mal. Les abelles treballen diàriament la jornada sencera fins a la posta del  sol i produeixen cera blanca. Ells, en canvi, es queden a cobert del rusc aspre i  recullen en el seu ventre l’esforç aliè. [600] De la mateixa manera Zeus, que trona des  del cel, per a desgràcia dels homes mortals, va crear les dones, sempre amatents a  accions doloroses i, per compensar un bé, els ha proporcionat una altra desgràcia.  

L’home que fuig del matrimoni i de les obres funestes de les dones i no vol  casar-se, arriba a la vellesa fatídica sense un fill que tingui cura d’ell; i si no li manquen recursos per viure, quan mor, els parents col·laterals es reparteixen els seus bens. En  canvi, aquell a qui ha tocat per sort el matrimoni posseeix una esposa fidel i dotada de prudència, veu que en tota la seva vida el mal és igualat pel bé; mentre que aquell que  constitueix una família dissortada, porta per sempre una pena que li destrueix l’ànima i  el cor en el seu pit, i esdevé per a ell un mal inguarible. 

HESÍODE, Teogonia, 535-612