Arxiu per etiquetes: racons

04.-L’oficina

El racó de L’oficina sorgeix d’una reflexió: el joc simbòlic és la imitació del món adult que els infants estan acostumades a veure i actualment hi ha moltes feines que realitzen els pares i mares a una oficina. Juguem-hi, doncs! Un dia que vaig preguntar als alumnes de què treballaven els pares un d’ells em va contestar: –No sé, factures, fitxes, no sé!– i un altre:-el meu pare juga amb l’ordinador i parla pel mòbil- Doncs ja tenia per on començar.  Escoltant una magnífica conferència de la Mari Carmen Diez Navarro dins les X Jornades d’Educació Infantil de l’ICE de la UAB, on comentava que ella a la seva aula tenia un racó on els nens/es jugaven a l’oficina vaig decidir que aquell maletí que m’havia regalat l’organització seria el lloc ideal on guardsar el material de la meva oficina de joguina. Hi vaig ficar fulls en brut, d’aquells que ja estan escrits per un costat, repassadors fluorescents, una calculadora, un telèfon i un mòbil (mira que arribem a reciclar i reutilitzar a l’escola…), relges i plantilles de lletres, sobres i algún bolígraf dels que et regalen per qualsevol cosa. El primer dia que hi vam jugar vaig explicar les normes: un nen o nena per cadira, no podem moure el material d’aquesta taula, no podem trencar el material, ni barallar-nos… vaja el que és habitual, i els vaig ensenyar quina varietat d’accions que tenien, segons el meu parer, després ells en van descobrir d’altres, com no. L’èxit dels primes dies em va afalagar molt, ho haig de reconèixer, havia sigut una bona pensada, però ara, després de 2 anys de posar-ho en pràctica i observar que encara mantenen la mateixa il·lusió per jugar-hi, crec que aquesta és la millor resposta que podia esperar, la motivació continuada.

oficina

I ara, us animo a provar-ho! Que tingueu sort!!

03.-Racons de Joc Simbòlic

Durant els anys que porto amb nens i nenes d’educació infantil he sentit milers de vegades la importància del joc simbòlic per al desenvolupament de la personalitat de l’infant, per la seva imitació de la realitat, del món adult, per la oportunitat del canvi de rol d’una mateixa situació, etc.  Però com fer-ho de la millor manera? Si els hi dóno dues nines i quatre plats ja és suficient? Els deixo jugar sols i només observo o jugo amb ells i els ensenyo? Aprenen amb el joc simbòlic, però què, exactament? Com més material millor? Tot els materials són vàlids?

Per anar-me responent aquestes preguntes he anat provant a classe i a poc a poc vaig treient algunes conclusions que em sembla interessants, si més no per a mi. Per exemple, el dia que, farta de veure com l’assecador de cabell i el mirall es convertien en pistoles irremeiablement cada dia malgrat les meves intermediacions en contra de les armes com a joc a l’aula, em vaig asseure i vaig demanar si algú em volia pentinar. No cal dir quants perruquers i perruqueres vaig tenir a la meva disposició en un instant, fins i tot em van fer la manicura i la pedicura! Però per a mi no era això l’important, sinó les vegades que ells mateixos van repetir la situació els dies següents, sense mi, és clar. Els vaig obrir un nou món de possibilitats que ells no havien pensat. Ara, aixó sí, per evitar contagis de paràsits he substituït els caps dels infants per nines de cap gran que sempre fan de clientes pacients i respectuoses. Amb aquella experiència vaig aprendre que de tant en tant cal de fer de model inclús per a que aprenguin a jugar (i també per a que nosaltres aprenguem a divertir-nos com els nens; que bé m’ho vaig passar!!). Cal dir que aquests dubtes em vénen ja de lluny, quan a la Universitat em van enviar a fer pràctiques al CEIP Rosselló Pórcel de Santa Coloma de Gramenet, una escola que tenia uns racons de joc simbòlic tan ben pensats i organitzats que eren model d’altres escoles. Aquelles pràctiques em van semblar a poc i no vaig poder captar tots els pormenors, però m’hi va quedar la llavor.

En un seguit d’articles exposaré, racó per racó, el material que he seleccionat i el funcionament i rendiment que m’han donat.