Aquest cap de setmana us espero a les X Jornades d’innovació a l’educació infantil que organitza l’ICE de la UAB. Enguany, que celebren el 20è aniversari, el tema triat és Amor i educació, dues paraules que no haurien mai d’anar separades.
Estic molt contenta de tornar-hi perquè en l’última edició ja em van carregar les piles per dos cursos i ara torno a tenir aquesta necessitat. M’omple el cap d’idees noves i el cor d’esperança. Ja us explicaré!!
Quan me’l va explicar la Mònica em vaig sentir molt identificada amb aquest nen. Escolteu bé qué li passa…
Una amiga i gran mestra m’ha enviat aquest video que val la pena compartir. Espero que us agradi.
L’últim tema que hem treballat a l’aula ha estat el de l’alimentació equilibrada o “Els bons aliments”. L’objectiu d’aquest treball era promocionar i donar a conèixer entre els infants els aliments saludables i per això haviem de fer-los conscients de què mengen cada dia i fer-los reflexionar sobre si els seus hàbits són saludables o no. Per això vam decidir recollir dades i fer una estadística sobre quins aliments són els més consumits entre els alumnes. Vam crear un quadre de doble entrada on anàvem comptant quant infants menjaven cada tipus d’aliment a l’esmorzar i al dinar durant una setmana. El resultat fou el següent:
Un cop recollides les dades vam comptar els resultats i vam crear un diagrama de barres per poder comparar els resultats en funció de cada aliment. I aquí està el resultat:
Així hem pogut veure que els infants de la classe de les tortugues prenen molta llet, fruita i pasta, força carn i verdura però sorpèn que mengin molt poques llegums.
Com a valoració d’aquesta activitat, val a dir que no sempre és fàcil saber què han menjat els infants a casa, sobre tot amb aquells infants que encara estan aprenen el català i tenen poc vocabulari per poder-se expressar. En aquest sentit, les revistes de receptes ens han ajudat força a trobar plats que s’assemlen a allò que els infants ens volen explicar. També hem comprovat que molts d’ells només mengen un sol plat a casa i no sempre és prou complert. Amb les famílies no hem fet cap treball concret per les dificultats que hem trobat en d’altres ocasions, però veiem que a partir dels propis infants les famílies també n’aprenen.
D’aquí a uns mesos tornarem a fer, si és possible, la mateixa recollida de dades per fer un estudi de l’impacte que ha tingut el treball realitzat durant aquestes setmanes.
Vull dir, un cop els infants han portat informació d’un tema, l’han treballat i han après algunes coses, què els hi queda? Què serà, de tot el que han fet, allò que els acompanyarà sempre i que els ajudarà a aprendre ens noves situacions?
La veritat és que no ho sé. Em puc imaginar que a força de treballar seguint aquest sistema podrà generalitzar l’esquema i això l’ajudarà a preveure el que passarà. També suposo que fer-se preguntes abans de cercar la informació ajuda a centrar esforços i a fer una lectura sintètica per a obtenir allò desitjat. Inevitablement, però, hi haurà també aquells records emotius i personals d’aquella activitat tan divertida, aquell experiment sorprenent o aquell joc innocent però no mancat de gràcia. I potser aquestes sensacions són les que realment importen, són les que marquen un camí: fruir mentre aprens.
I a mi, com a mestra, què em queda d’aquest treball. Sens dubte, anècdotes i moments màgics veient la cara de descoberta de cada infant. Perquè realment són ells mateixos qui moltes vegades descobreixen les coses (tot i que no sempre) i tu com a mestre només observes, com un espectador més, aquell productiu espectacle ple de veus i gestos variats. Com aquell dia que, estudiant el cos humà per dins (projecte presentat per l’Andrea, mentre feia les pràctiques) i havent vist ja els pulmons i el cor, mentre treballavem algun aspecte matemàtic que no recordo, un nen amb un dit a l’orella crida fascinat:
-Ala, si em fico el dit aquí puc escoltar-me el cor a l’orella.
I, evidentment, tots ho vam comprovar. Una altra nena va voler donar-nos una explicació de perquè debia passar allò:
-Clar, deu ser que quan ens fiquem el dit a l’orella el cor s’hi puja i quan el treiem, torna a baixar.
<!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>
I de fet, els adults que estàvem a l’aula no vam afegir cap altra aclaració. Potser la funció del mestre no sigui sempre la de donar les respostes correctes, sinó permetre que els infants pensin les seves pròpies. Potser tampoc era un objectiu aprofundir molt més en el sistema sanguini. Crec que per a mantenir les ganes d’aprendre és bo deixar-se preguntes sense una resposta clara per a poder-les resoldre més endavant en futurs projectes, en d’altres cursos. De fet, vam descobrir que tots teniem unes línies blaves als braços que serveixen per portar la sang però vam trigar unes setmanes en saber com es deien. 
I de manera fortuïta, mentre esmorzàvem, algú va cridar atabalat que el seu company també tenia línies d’aquelles sota la llengua. Van ser 5 setmanes de descobriments constants.
Un altre moment màgic va ser quan van apareixer dins la tortuguera de la classe uns petits trossets entre grocs i verds surant per l’aigua. Ho vam estar observant amb lupes fins vam descobrir que era part de la closca d’en Pepe, la nostra tortuga, i que er la seva manera de crèixer i fer-se gran, com quan a nosaltres se’ns fan llargues les ungles i els pares o les mares ens les tallen. De vegade, com en aquest cas, les respostes més lògiques i correctes no són les primeres, però fent les preguntes adequades en cada moment, o els aclariments necessaris, no és difícil que els infants (si no tots, algun d’ells) arribin a unes conclusions tan vertaderes.
Però potser un dels moments més impactants per a mi va ser quan, en segon trimestre de P-3 vam fer un projecte anomenat Visc en un arbre, sobre el mussol, l’ós i l’esquirol. Una nena, que amb prou feines entenia el català ni el castellà, va començar a repetir a tot hora El mussol viu a l’arbre, encara que no s’avingués amb la situació. Jo no volia vetar-li la seva libertat d’expressió, ara que justament s’havia animat a participar a l’aula, i intentava redireccionar el que deia treient-li un sentit lunyà, de vegades inexistent. I semblava que ela m’ho agraïa perquè no va deixar de dir la frase fins que un dia, no sé si fruït de l’atzar o de l’evolució, realment tenia relació amb el context. Em vaig posar tan contenta que la vaig felicitar per la seva aportació i aquell va ser l’últim dia que va repetir aquella frase, cada dia anava trobant alguna paraula que s’avinguès amb la conversa.
Aquests moments màgics, si no els escrius, es perden en l’oblit, i els petits aprenentatges que fan els infants amb aquests treballs també es perdrien si no fos per aquell material que ens queda com a resum de tot: el Mèmori de les tortugues, la maqueta de l’arbre, el llibre del cos humà, un mural, un video, una foto… una senyal per trobar el camí de tornada.
El racó de la cuineta és el que tinc més descuidat, potser. No m’hi he fixat gaire en els materials ni en la manera d’organitzar-los, però us haig de dir que funciona sol, com ja sabeu. La única cosa que procuro és que tinguin un pot amb macarrons, cigrons o llenties per a que puguin jugar-hi. Una de les coses més difícils, per ara, és aconseguir que no caiguin per terra unes quantes vegades al dia… potser algun dia em sorprenen i tenen més cura. De moment han après força bé a recollir els macarrons que ningú ha trepitjat i a escombrar i llençar els trossos esmicolats. De tot se n’aprèn, no? Això sí, ells fan mates i omplen i buiden constantment les paelles i cassoles, reparteixen el menjar en plats, discuteixen per veure qui en té més… mil i un problemes!! Quina meravella!!
Una de les normes més marcades, i més a l’actualitat amb la grip A, és que no podem ficar-nos els estris a la boca, encara que sigui una cullera i juguem a menjar, ni els macarrons (que estan crus), només ho fem veure de mentida, aprenem a interpretar!!
Els episodis més divertits acostumen a aparéixer quan li donen de menjar a un nino i fan el paper de mare/pare. S’enfaden, provablement imitant els seus progenitors, i així van fer desaparèixer una capa més d’egocentrisme evolutiu. Es posen al lloc de l’altre de manera inconscient per descarregar-se emocionalment de les seves pròpies experiències i sensacions, agradables i/o desagradables. És curiós quina intel·ligència emocional hi ha al nostre cervell. Perquè s’anul·la quan ens fem grans? O no s’anul·la?
El racó de L’oficina sorgeix d’una reflexió: el joc simbòlic és la imitació del món adult que els infants estan acostumades a veure i actualment hi ha moltes feines que realitzen els pares i mares a una oficina. Juguem-hi, doncs! Un dia que vaig preguntar als alumnes de què treballaven els pares un d’ells em va contestar: –No sé, factures, fitxes, no sé!– i un altre:-el meu pare juga amb l’ordinador i parla pel mòbil- Doncs ja tenia per on començar. Escoltant una magnífica conferència de la Mari Carmen Diez Navarro dins les X Jornades d’Educació Infantil de l’ICE de la UAB, on comentava que ella a la seva aula tenia un racó on els nens/es jugaven a l’oficina vaig decidir que aquell maletí que m’havia regalat l’organització seria el lloc ideal on guardsar el material de la meva oficina de joguina. Hi vaig ficar fulls en brut, d’aquells que ja estan escrits per un costat, repassadors fluorescents, una calculadora, un telèfon i un mòbil (mira que arribem a reciclar i reutilitzar a l’escola…), relges i plantilles de lletres, sobres i algún bolígraf dels que et regalen per qualsevol cosa. El primer dia que hi vam jugar vaig explicar les normes: un nen o nena per cadira, no podem moure el material d’aquesta taula, no podem trencar el material, ni barallar-nos… vaja el que és habitual, i els vaig ensenyar quina varietat d’accions que tenien, segons el meu parer, després ells en van descobrir d’altres, com no. L’èxit dels primes dies em va afalagar molt, ho haig de reconèixer, havia sigut una bona pensada, però ara, després de 2 anys de posar-ho en pràctica i observar que encara mantenen la mateixa il·lusió per jugar-hi, crec que aquesta és la millor resposta que podia esperar, la motivació continuada.
I ara, us animo a provar-ho! Que tingueu sort!!
Durant els anys que porto amb nens i nenes d’educació infantil he sentit milers de vegades la importància del joc simbòlic per al desenvolupament de la personalitat de l’infant, per la seva imitació de la realitat, del món adult, per la oportunitat del canvi de rol d’una mateixa situació, etc. Però com fer-ho de la millor manera? Si els hi dóno dues nines i quatre plats ja és suficient? Els deixo jugar sols i només observo o jugo amb ells i els ensenyo? Aprenen amb el joc simbòlic, però què, exactament? Com més material millor? Tot els materials són vàlids?
Per anar-me responent aquestes preguntes he anat provant a classe i a poc a poc vaig treient algunes conclusions que em sembla interessants, si més no per a mi. Per exemple, el dia que, farta de veure com l’assecador de cabell i el mirall es convertien en pistoles irremeiablement cada dia malgrat les meves intermediacions en contra de les armes com a joc a l’aula, em vaig asseure i vaig demanar si algú em volia pentinar. No cal dir quants perruquers i perruqueres vaig tenir a la meva disposició en un instant, fins i tot em van fer la manicura i la pedicura! Però per a mi no era això l’important, sinó les vegades que ells mateixos van repetir la situació els dies següents, sense mi, és clar. Els vaig obrir un nou món de possibilitats que ells no havien pensat. Ara, aixó sí, per evitar contagis de paràsits he substituït els caps dels infants per nines de cap gran que sempre fan de clientes pacients i respectuoses. Amb aquella experiència vaig aprendre que de tant en tant cal de fer de model inclús per a que aprenguin a jugar (i també per a que nosaltres aprenguem a divertir-nos com els nens; que bé m’ho vaig passar!!). Cal dir que aquests dubtes em vénen ja de lluny, quan a la Universitat em van enviar a fer pràctiques al CEIP Rosselló Pórcel de Santa Coloma de Gramenet, una escola que tenia uns racons de joc simbòlic tan ben pensats i organitzats que eren model d’altres escoles. Aquelles pràctiques em van semblar a poc i no vaig poder captar tots els pormenors, però m’hi va quedar la llavor.
En un seguit d’articles exposaré, racó per racó, el material que he seleccionat i el funcionament i rendiment que m’han donat.