…coses que funcionen o no…
Aquest cap de setmana us espero a les X Jornades d’innovació a l’educació infantil que organitza l’ICE de la UAB. Enguany, que celebren el 20è aniversari, el tema triat és Amor i educació, dues paraules que no haurien mai d’anar separades.
Estic molt contenta de tornar-hi perquè en l’última edició ja em van carregar les piles per dos cursos i ara torno a tenir aquesta necessitat. M’omple el cap d’idees noves i el cor d’esperança. Ja us explicaré!!
Quan me’l va explicar la Mònica em vaig sentir molt identificada amb aquest nen. Escolteu bé qué li passa…
Una amiga i gran mestra m’ha enviat aquest video que val la pena compartir. Espero que us agradi.
L’últim tema que hem treballat a l’aula ha estat el de l’alimentació equilibrada o “Els bons aliments”. L’objectiu d’aquest treball era promocionar i donar a conèixer entre els infants els aliments saludables i per això haviem de fer-los conscients de què mengen cada dia i fer-los reflexionar sobre si els seus hàbits són saludables o no. Per això vam decidir recollir dades i fer una estadística sobre quins aliments són els més consumits entre els alumnes. Vam crear un quadre de doble entrada on anàvem comptant quant infants menjaven cada tipus d’aliment a l’esmorzar i al dinar durant una setmana. El resultat fou el següent:
Un cop recollides les dades vam comptar els resultats i vam crear un diagrama de barres per poder comparar els resultats en funció de cada aliment. I aquí està el resultat:
Així hem pogut veure que els infants de la classe de les tortugues prenen molta llet, fruita i pasta, força carn i verdura però sorpèn que mengin molt poques llegums.
Com a valoració d’aquesta activitat, val a dir que no sempre és fàcil saber què han menjat els infants a casa, sobre tot amb aquells infants que encara estan aprenen el català i tenen poc vocabulari per poder-se expressar. En aquest sentit, les revistes de receptes ens han ajudat força a trobar plats que s’assemlen a allò que els infants ens volen explicar. També hem comprovat que molts d’ells només mengen un sol plat a casa i no sempre és prou complert. Amb les famílies no hem fet cap treball concret per les dificultats que hem trobat en d’altres ocasions, però veiem que a partir dels propis infants les famílies també n’aprenen.
D’aquí a uns mesos tornarem a fer, si és possible, la mateixa recollida de dades per fer un estudi de l’impacte que ha tingut el treball realitzat durant aquestes setmanes.
El racó de la cuineta és el que tinc més descuidat, potser. No m’hi he fixat gaire en els materials ni en la manera d’organitzar-los, però us haig de dir que funciona sol, com ja sabeu. La única cosa que procuro és que tinguin un pot amb macarrons, cigrons o llenties per a que puguin jugar-hi. Una de les coses més difícils, per ara, és aconseguir que no caiguin per terra unes quantes vegades al dia… potser algun dia em sorprenen i tenen més cura. De moment han après força bé a recollir els macarrons que ningú ha trepitjat i a escombrar i llençar els trossos esmicolats. De tot se n’aprèn, no? Això sí, ells fan mates i omplen i buiden constantment les paelles i cassoles, reparteixen el menjar en plats, discuteixen per veure qui en té més… mil i un problemes!! Quina meravella!!
Una de les normes més marcades, i més a l’actualitat amb la grip A, és que no podem ficar-nos els estris a la boca, encara que sigui una cullera i juguem a menjar, ni els macarrons (que estan crus), només ho fem veure de mentida, aprenem a interpretar!!
Els episodis més divertits acostumen a aparéixer quan li donen de menjar a un nino i fan el paper de mare/pare. S’enfaden, provablement imitant els seus progenitors, i així van fer desaparèixer una capa més d’egocentrisme evolutiu. Es posen al lloc de l’altre de manera inconscient per descarregar-se emocionalment de les seves pròpies experiències i sensacions, agradables i/o desagradables. És curiós quina intel·ligència emocional hi ha al nostre cervell. Perquè s’anul·la quan ens fem grans? O no s’anul·la?
El racó de L’oficina sorgeix d’una reflexió: el joc simbòlic és la imitació del món adult que els infants estan acostumades a veure i actualment hi ha moltes feines que realitzen els pares i mares a una oficina. Juguem-hi, doncs! Un dia que vaig preguntar als alumnes de què treballaven els pares un d’ells em va contestar: –No sé, factures, fitxes, no sé!– i un altre:-el meu pare juga amb l’ordinador i parla pel mòbil- Doncs ja tenia per on començar. Escoltant una magnífica conferència de la Mari Carmen Diez Navarro dins les X Jornades d’Educació Infantil de l’ICE de la UAB, on comentava que ella a la seva aula tenia un racó on els nens/es jugaven a l’oficina vaig decidir que aquell maletí que m’havia regalat l’organització seria el lloc ideal on guardsar el material de la meva oficina de joguina. Hi vaig ficar fulls en brut, d’aquells que ja estan escrits per un costat, repassadors fluorescents, una calculadora, un telèfon i un mòbil (mira que arribem a reciclar i reutilitzar a l’escola…), relges i plantilles de lletres, sobres i algún bolígraf dels que et regalen per qualsevol cosa. El primer dia que hi vam jugar vaig explicar les normes: un nen o nena per cadira, no podem moure el material d’aquesta taula, no podem trencar el material, ni barallar-nos… vaja el que és habitual, i els vaig ensenyar quina varietat d’accions que tenien, segons el meu parer, després ells en van descobrir d’altres, com no. L’èxit dels primes dies em va afalagar molt, ho haig de reconèixer, havia sigut una bona pensada, però ara, després de 2 anys de posar-ho en pràctica i observar que encara mantenen la mateixa il·lusió per jugar-hi, crec que aquesta és la millor resposta que podia esperar, la motivació continuada.
I ara, us animo a provar-ho! Que tingueu sort!!
Ja ha començat el curs a l’aula de P-4 i estem molt contents tots de tornar-nos a veure. Això sí, ja som més grans i també hem començat a treballar. La primera decisió que haviem de prendre era el nom de l’aula: els elefants, les tortugues o les balenes. No és una cosa que ens prenguem a la lleugera i per tant hem parlat de cadascún dels candidats per saber quines coses ens agradaven d’ells. Un nen ens va dir que a ell li agradava la balena quan llença l’aigua per l’esquena, com si fos una font. Un altre ens recorda que les tortugues s’amaguen a dins de la seva closca, com vam poder observar el curs passat. I una nena ens diu que l’elefant també tira aigua, però per la trompa. Hem coincidit molts en que ens agradaria poder pujar damunt un elefant, però és difícil, perquè és tan gran que no el podem tenir a casa.
Finalment, hem votat i ha sortit guanyadora la candidatura de les tortugues, per una àmplia majoria, la veritat, i tothom ha donat la seva raó juntament amb el seu vot. Han sigut unes eleccions intenses però molt divertides. Ara ja hem posat el cartell a la porta on cadascú ha intentat escriure tortugues a la seva manera, perquè durant el curs, ja tindrem temps d’aprendre a escriure-ho correctament.
Fins una altra.
És una activitat que va sorgir de manera espontània mentre treballavem el cos. Ens miràvem per parelles les diferents parts del cos i vam escobrir que no ens podem veure a nosaltres mateixos totes les parts, per exemple la cara. Voliem fer un autoretrat així que vm anar a buscar els mirallets i els vaig repartir per parelles. No tenir suficient material per a tots els alumnes alhora força la convivència i la necessitat de comunicar-nos, és genial, no trobeu? Doncs ara, amb els miralls podiem observar-nos l’interior de la boca, la cara, la panxa, la planta dels peus i tot allò que se’ns acudís. Vam aprendre, jo m’incloc perquè estava al·lucinada de tot el que estava veient, que si posavem el mirall massa a prop vèiem molt poc tros de cos, per exemple. O que si giràvem el mirall massa no ens veiem reflexats en ell. O que és difícil veure’ns tots dos alhora en un mirall tan petit. I un milió de coses més. Us les ensenyarem quan sàpiga penjar fotos, per ara no me’n surto.
