Vull dir, un cop els infants han portat informació d’un tema, l’han treballat i han après algunes coses, què els hi queda? Què serà, de tot el que han fet, allò que els acompanyarà sempre i que els ajudarà a aprendre ens noves situacions?

La veritat és que no ho sé. Em puc imaginar que a força de treballar seguint aquest sistema podrà generalitzar l’esquema i això l’ajudarà a preveure el que passarà. També suposo que fer-se preguntes abans de cercar la informació ajuda a centrar esforços i a fer una lectura sintètica per a obtenir allò desitjat. Inevitablement, però, hi haurà també aquells records emotius i personals d’aquella activitat tan divertida, aquell experiment sorprenent o aquell joc innocent però no mancat de gràcia. I potser aquestes sensacions són les que realment importen, són les que marquen un camí: fruir mentre aprens.

I a mi, com a mestra, què em queda d’aquest treball. Sens dubte, anècdotes i moments màgics veient la cara de descoberta de cada infant. Perquè realment són ells mateixos qui moltes vegades descobreixen les coses (tot i que no sempre) i tu com a mestre només observes, com un espectador més, aquell productiu espectacle ple de veus i gestos variats. Com aquell dia que, estudiant el cos humà per dins (projecte presentat per l’Andrea, mentre feia les pràctiques) i havent vist ja els pulmons i el cor, mentre treballavem algun aspecte matemàtic que no recordo, un nen amb un dit a l’orella crida fascinat:

-Ala, si em fico el dit aquí puc escoltar-me el cor a l’orella.

I, evidentment, tots ho vam comprovar. Una altra nena va voler donar-nos una explicació de perquè debia passar allò:

-Clar, deu ser que quan ens fiquem el dit a l’orella el cor s’hi puja i quan el treiem, torna a baixar.

<!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>

I de fet, els adults que estàvem a l’aula no vam afegir cap altra aclaració. Potser la funció del mestre no sigui sempre la de donar les respostes correctes, sinó permetre que els infants pensin les seves pròpies. Potser tampoc era un objectiu aprofundir molt més en el sistema sanguini. Crec que per a mantenir les ganes d’aprendre és bo deixar-se preguntes sense una resposta clara per a poder-les resoldre més endavant en futurs projectes, en d’altres cursos. De fet, vam descobrir que tots teniem unes línies blaves als braços que serveixen per portar la sang però vam trigar unes setmanes en saber com es deien.

I de manera fortuïta, mentre esmorzàvem, algú va cridar atabalat que el seu company també tenia línies d’aquelles sota la llengua. Van ser 5 setmanes de descobriments constants.

Un altre moment màgic va ser quan van apareixer dins la tortuguera de la classe uns petits trossets entre grocs i verds surant per l’aigua. Ho vam estar observant amb lupes fins vam descobrir que era part de la closca d’en Pepe, la nostra tortuga, i que er la seva manera de crèixer i fer-se gran, com quan a nosaltres se’ns fan llargues les ungles i els pares o les mares ens les tallen. De vegade, com en aquest cas, les respostes més lògiques i correctes no són les primeres, però fent les preguntes adequades en cada moment, o els aclariments necessaris, no és difícil que els infants (si no tots, algun d’ells) arribin a unes conclusions tan vertaderes.

Però potser un dels moments més impactants per a mi va ser quan, en segon trimestre de P-3 vam fer un projecte anomenat Visc en un arbre, sobre el mussol, l’ós i l’esquirol. Una nena, que amb prou feines entenia el català ni el castellà, va començar a repetir a tot hora El mussol viu a l’arbre, encara que no s’avingués amb la situació. Jo no volia vetar-li la seva libertat d’expressió, ara que justament s’havia animat a participar a l’aula, i intentava redireccionar el que deia treient-li un sentit lunyà, de vegades inexistent. I semblava que ela m’ho agraïa perquè no va deixar de dir la frase fins que un dia, no sé si fruït de l’atzar o de l’evolució, realment tenia relació amb el context. Em vaig posar tan contenta que la vaig felicitar per la seva aportació i aquell va ser l’últim dia que va repetir aquella frase, cada dia anava trobant alguna paraula que s’avinguès amb la conversa.

Aquests moments màgics, si no els escrius, es perden en l’oblit, i els petits aprenentatges que fan els infants amb aquests treballs també es perdrien si no fos per aquell material que ens queda com a resum de tot: el Mèmori de les tortugues, la maqueta de l’arbre, el llibre del cos humà, un mural, un video, una foto… una senyal per trobar el camí de tornada.