El racó de la cuineta és el que tinc més descuidat, potser. No m’hi he fixat gaire en els materials ni en la manera d’organitzar-los, però us haig de dir que funciona sol, com ja sabeu. La única cosa que procuro és que tinguin un pot amb macarrons, cigrons o llenties per a que puguin jugar-hi. Una de les coses més difícils, per ara, és aconseguir que no caiguin per terra unes quantes vegades al dia… potser algun dia em sorprenen i tenen més cura. De moment han après força bé a recollir els macarrons que ningú ha trepitjat i a escombrar i llençar els trossos esmicolats. De tot se n’aprèn, no? Això sí, ells fan mates i omplen i buiden constantment les paelles i cassoles, reparteixen el menjar en plats, discuteixen per veure qui en té més… mil i un problemes!! Quina meravella!!

Una de les normes més marcades, i més a l’actualitat amb la grip A, és que no podem ficar-nos els estris a la boca, encara que sigui una cullera i juguem a menjar, ni els macarrons (que estan crus), només ho fem veure de mentida, aprenem a interpretar!!

Els episodis més divertits acostumen a aparéixer quan li donen de menjar a un nino i fan el paper de mare/pare. S’enfaden, provablement imitant els seus progenitors, i així van fer desaparèixer una capa més d’egocentrisme evolutiu. Es posen al lloc de l’altre de manera inconscient per descarregar-se emocionalment de les seves pròpies experiències i sensacions, agradables i/o desagradables. És curiós quina intel·ligència emocional hi ha al nostre cervell. Perquè s’anul·la quan ens fem grans? O no s’anul·la?