Arxiu d'etiquetes: Actualitat filosòfica

JUSTÍCIA EN PLATÓ I MILL

Publicat el per
Respon

Comparar el concepte de justícia en Plató i en Mill és atrevir-se a fer un salt en el temps. La justícia és el tema per excel·lència de La República i la justícia és també fonamental en l’utilitarisme.
Plató confronta dins el seu sistema dialèctic diferents definicions de justícia (diké), anem a veure-les:

– Des de la tradició imperant trobem:

1. dir la veritat i retornar a cadascú el que d’ell em rebut (Céfal).
2. donar a cadascú allò que se li deu, fer el bé als amics i el mal als enemics (Polemarc).

– Des dels sofistes (Trasímac):

1. la voluntat del més fort, allò que li convé al més fort.

– Des del pragmatisme (Glaucó i Adimant):

1. La justícia és només el producte d’una convenció.

Respecte l’opció del sofista Trasímac cal veure que el que ell defensa és l’estat natural (l’antítesi natura-cultura), i en aquest estat el més fort és qui mana i qui establiria el que és o no just. Les lleis, l’organització social basada en l’imperi de la llei, és un forma de control i defensa dels febles agrupats contra la voluntat dels forts. El dret natural i el dret positiu és el que confronta el sofista. Nietzsche també en parlarà. Per als pragmatistes l’opció és la mateixa que la de Trasímac però accentua la importància de la unió dels més forts com una necessitat per a la societat i el progrés. A l’estat de naturalesa es cometen injustícies en nom d’aquest dret natural, els febles s’uneixen en un pacte social, decideixen lleis per conveni i consens i finalment els humans deixen els seus instints naturals per a convertir-se en éssers socials.

Plató no vol pensar la justícia com un requeriment exterior per a la seguretat de l’individu i l’eficàcia d’una organització social. La justícia ha de provenir de l’ànima de l’individu, del seu interior. Com que la kalípolis és un reflex de l’ànima, la justícia social ha de tenir la mateixa estructura que l’ànima. L’estructura de la ciutat bona i bella ha de posseir les quatre virtuts cardinals que són la prudència, la valerositat, la temperança i finalment la justícia.
Com és prudent la ciutat: per la prudència dels governants, la valerositat dels guardians i la temperança dels productors però, i això és important, discorre per totes les classes socials de la ciutat platònica. I la justícia: que cadascú ha d’atendre a una sola de les coses de la ciutat: a allò per al qual la seva naturalesa està millor dotada” la justícia és fer cadascú el seu, el que li pertoca
Cal recordar que en el nostre autor la ciutat és un tot orgànic on l’individu té un lloc assignat i que ha d’acomplir per a que tot vagi bé.
Hi ha una equiparació entre justícia i igualtat que es fonamenta en la tradició grega. Serà a Les Lleis on Plató estableix la relació:Havent dues classes d’igualtat, homònimes, és cert, però de fet quasi oposades entre si de moltes maneres, una d’elles, la igualtat determinada per la mesura, el pes i el número, no hi ha ciutat ni legislador que no sigui capaç d’aplicar-la (…); però, la més autèntica i la més excel·lent igualtat, ja no és tan fàcil (…). Atorga més al que és més gran i menys al més petit, donant a cadascú allò adequat a la seva naturalesa; i també en el que respecta a les distincions, donant-les sempre més grans als més excel·lents i al contrari als que són de manera distinta pel que toca a virtut i educació, distribueix proporcionalment allò que convé per a cadascú.

Si ens fixem en el fragment de Lleis (VI 757 a-e) veiem la distinció entre dues formes d’igualta, la matemàtica i la proporcional en quant la distribució: distribuir proporcionalment allò que és convenient a cadascú en raó de la pròpia naturalesa. La justícia és això últim.
___________________________________________________________

En la ciutat ja està clar. Què passa amb l’individu? Recordem la divisió de l’ànima:

racional————prudència
irascible————valerositat
concupiscible——-temperança

La part irascible i la racional s’han d’imposar sobre la concupiscible; que és la que ocupa més lloc (entreté) més l’ànima, de la mateixa manera que la classe dels productors ocupa màximament la polis. La justícia esdevindrà de l’harmonia de tots tres elements. Així si cada part de l’ànima acompleix la seva funció parlarem de justícia en l’individu.
La justícia és de caràcter intern, és una condició de l’ànima i no una característica dels actes individuals, és una propietat de l’individu.

La llei té un sentit ètic i la seva funció ha de ser més educadora que política. L’educació ha d’anar dirigida cap a la recta raó, i el dret així ho reconeix.
Tot això tindrà les seves implicacions en les teories estoiques. Extret de “De legis-blog”
______________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________________
En ètica i en política les premisses de Mill continuen sent les de l’humanisme il·lustrat. El valor consisteix en el benestar aconseguit en la vida dels individus; els interessos de tots tenen el mateix pes en la consideració de tots. La felicitat s’aconsegueix amb més efectivitat quan la societat deixa a la gent lliure per a perseguir les seves pròpies finalitats sempre que es subjectin a les regles establertes pel bé general. La ciència de l’home serà el fonament de polítiques racionals per al millorament social. (Skorupski)
El principi d’utilitat serà treballat a vastament per Henry Sidgwick.
La justícia en Mill té un marcat caràcter pràctic. L’Estat ha de procurar per a cada persona “l’essencial del benestar humà”. L’exigència de justícia és “l’exigència de que fem als nostres semblants de que cooperin en la feina d’assegurar per a tots les bases mateixes de la nostra existència. Donat que els drets a la justícia protegeixen les utilitats que afecten el dit més a dalt, tenen prioritat sobre la prosecució directa de la utilitat general i sobre la prosecució privada de fins personals. Extret d’alcoberro.info

GEGANTOMÀQUIA

Publicat el per
Respon

En relació a Plató i Aristòtil:
Cal recordar que l’ontologia estudia l’ésser. Dins de la filosofia platònica podem incloure aquí la teoria de les idees i en Aristòtil la de la substància. De la mateixa manera podem incloure tot això dins la metafísica afegint la figura platònica del Demiürg i la del 1r motor immòbil.
Referent a la cosmologia Plató diferencia entre un món al cel i un món a la Terra (dins del sensible). En aquest últim hi ha el domini dels quatre elements com en Aristòtil.
L’epistemologia és la teoria del coneixement, també ens la trobarem com teoria de la ciència. Alguna vegada trobarem el concepte gnoseologia.
En Plató la teoria del coneixement és el procés educatiu que ha de servir al propòsit de l’anàmnesi (reminiscència). Aquest esquema el trobem en el símil de la línia.

Plató és un autor racionalista – confia exclusivament en la raó davant la fal·làcia sensorial, i innatista – això vol dir que portem idees a sobre, prèvies a l’experiència. Les portem per tota la descripció que fa de l’ànima com a pervinent del món de les idees.
En el cas d’Aristòtil la cosa canvia radicalment. No hi ha idees innates (la ment és una taula en blanc en el moment del naixement), i Aristòtil és un autor empirista, la qual cosa no significa que no sigui conscient de la fal·libilitat dels sentits. En Aristòtil el coneixement comença amb la percepció.
Els graus de saber en Aristòtil:
Món–Percepció/sensació–imaginació/memòria–Abstracció de les imatges percebudes més la informació de la memòria. L’abstracció en Aristòtil és exclusiva del coneixement intel·lectual. Li permet obtenir la idea o concepte universal d’un objecte qualsevol a partir d’aquest objecte concret. I és que el nostre eneteniment és capaç de separar d’un objecte individual allò que és l’essència o forma. Aquesta essència la comparteix amb tots els individus de la seva espècie i constitueix el coneixement universal.
Des de la percepció i la imaginació tenim el coneixement sensorial que és contingent (ni universal, ni necessari). Amb l’abstracció elaborem conceptes i amb aquests judicis i raonaments.
Des del coneixement sensorial tenim l’experiència. I des de el sensorial i l’elaboració de concepres arribem al coneixement intel·lectual que és universal i necessari. Des d’aquí més anem al grau de la tècnica/ciència i finalment a la filosofia.
En Plató l’esquema és aquest (símil de la línia):
– Dualisme epistemològic (2 nivells de coneixement).
El grau inferior és l’opinió (doxa): Els sentits ens aportes informació sobre les realitats sensibles i canviants. És un tipus de coneixement superficial, aparent, poc fiable. L’opinió és canviant i relativa.
L’altre nivell és el saber (episteme). L’objecte són les idees eternes, allò real. La font és la intel·ligència. És un tipus de coneixement objectiu i infal·lible. No canvia, és universal i vàlid.
Al símil de la línia trobem:
Dins del gènere intel·ligible:
1. Idees (el Bé en si, la justícia en si, la unitat en si, la circularitat en si…– És un coneixement (noesi) a través del logos. És intuïtiu sense cap suport sensible. La ciència és la dialèctica o la filosofia.
2. Objectes de què s’ocupa la matemàtica (nombres, figures…). És un discerniment (dianoia). La raó discursiva, la reflexió… Matemàtiques, aritmètica, geometria, astronomia i harmonia.
________________________________________________________
Dins del gènere visible:
3. Objectes físics i fabricats: arbres, animals, cases…– És la creença (pistis) Investigacions naturals (física), els sabers tècnics.
4. Imatges: reflexos i còpies, aparences, ombres, l’art representatiu…–És la conjectura (eikasia). Opinions de l’home corrent, les visions…
________________________________________________________
El dualisme ontològic platònic és diferent a la solució que planteja el seu deixeble. En Platí trobem:
1. Món de les idees/ món intel·ligible.
KOSMOS NOETÓS
– Les essències transcendents.
– Allò etern.
– Allò immaterial.
– Allò intel·ligible.
– Allò invisible.
La idea = la cosa en si; l’essència.
És el topos hiperurà. Un lloc situat més enllà del temps i l’espai. És el suport metafísic del món sensible, real, etern, perfecte, immutable.
La comprensió de les idees s’anomena SABER
________________________________________________________
JORISMÓS – L’ABISME
________________________________________________________
KOSMOS ORATÓS
Món sensible / món inintel·ligible
– Món de les còpies.
– Allò que neix i mor.
– Allò canviant.
– Allò aparent.
– Allò material.
– Allò visible.
És el món dels fenòmens naturals i dels assumptes humans (món sensible), copia, encara que de forma imperfecta l’ordre etern i transcendent del ser representat pel món de les idees.
La seva visió és l’OPINIÓ – DOXA –
Aquest món copia (mímesi) i participa (methexi) del món de les idees.
______________________________________________________
En Aristòtil, però, la realitat del món de les idees desapareix. Ell és un empíric i a això dedica gran part dels seus esforços. L’estudi de la physis és la Filosofia segona, tot i que el saber màxim serà la filosofia. La filosofia primera-metafísica-o de l’ésser o la ciència universal.
La filosofia segona serà l’estudi sobre la physis, dels principis del moviment i del repòs, del canvi. La realitat està en perpetu canvi (a excepció del 1r motor). Phio, l’arrel de physis, és principi que engendra.
En Heràclit havíem vist les posicions del canvi que ens mostraven els sentits, com raó universal, el logos, el panta rei. En Parmènides i ja en un pla de negació de la força dels sentits s’afirma que aquests són una il·lusió.
Amb Plató assistim a un intent de conciliació de les dues postures. Una de les crítiques que li fa el deixeble al mestre és que justaposa moviment i essència, però no integra els dos mons, i la idea d’imitació – participació no ho explica.
Aristòtil criticarà la participació amb l’argument del 3r home.
Si hi ha 2 entitats que s’assemblen significa que participen d’una mateixa idea (entre altres), i també s’assemblen a la idea que els fa semblant de manera que ens falta una altra idea per a explicar la raó de semblança i així fins l’infinit.
La pretensió d’Aristòtil és semblant des d’aquesta posició de conciliació per a explicar la realitat. Per a Aristòtil la realitat és el que és i existeix i rep el nom de SUBSTÀNCIA.

La substància és l’individu concret i són aquestes coses l’autèntica realitat. Però no representa el món sensible de Plató sinó una síntesi de tots dos. L’hilemorfisme és aquesta síntesi, pensar la substància com el resultat d’una forma (assimilable a la idea) i una matèria. La forma fa que la matèria sigui allò que és. La substància és un compost – synolon – la forma fa que la cosa sigui el que és – conjunt de qualitats- i la matèria que és el component físic. La matèria és el suport de la forma (el marbre és el substrat de la taula). Matèria i forma són indestriables i només distingibles per l’intel·lecte.
SYNOLON——– SUBSTÀNCIA PRIMERA (la cosa, l’ésser concret). SUBSTÀNCIA SEGONA (l’essència, la forma, l’en si de la cosa, la definició).
MATÈRIA PRIMERA—– (el material de què està feta la cosa, marbre, fusta, ferro…)
MATÈRIA SEGONA —– (el substrat inicial, impossible de percebre ja que la matèria sempre està informada.)
Donat això podríem passar a l’explicació del canvi. Segons el que estem veient l’única cosa realment no canviant seria la matèria. Cal recordar que Aristòtil, també Plató, reconeix els 4 elements d’Empédocles. El canvi – clau de la physis – és el pas de la potència a l’acte.
Segons Parmènides el canvi no existeix, Aristòtil però, entèn que el canvi si existeix però, per a salvar allò que ha de romandre proposa que l’ésser pot dir-se de moltes maneres. Un arbre és el que és però potencialment pot ser taula, en canvi mai no serà ferro. Ser en potència és un no ésser relatiu. No poder ser en potència és un no ésser absolut.
Potència (dynamis) i acte (enérgeia) donen raó del canvi. Un canvi és l’actualització d’un potència.
Aristòtil ha d’afegir com i a qui afecta el canvi i quins tipus de canvi hi ha. Aquests poden ser substancials (queda la matèria i canvia la forma) i poden ser generació i corrupció. També, el canvi pot ser accidental, llavors serà quantitatiu, qualitatiu i/o local.
______________________________________________________
Aristòtil entén que per a que es produeixi un canvi ha d’haver-hi una causa.
– causa material.
– causa formal.
– causa eficient.
– causa final.
Aquesta causa final l’amplia a tot – la natura no fa res en va – i tot tendeix a la seva perfecció – entelequia.