Sòcrates, Adimant i Glaucó

–          Les coses que poden escoltar els nens sobre els deus aquells qui han d’honrar la divinitat, els seus progenitors i ser fidel a l’amistat.

–          Què farem per a que siguin valents? Dir-los-hi que no han de témer la mort. No dir que existeix l’Hades (i que és terrible).

–          Caldrà vigilar aquells qui expliquen aquestes històries. Aquí hi ha una crítica als poetes. No denigrar l’Hades sinó lloar-lo, doncs el que diuen ara no és veritat ni beneficia els qui han de necessitar valor per a demà. Plató deixa clar que l’Hades és una faula que ha de ser utilitzada en favor del valor, mai en contra com poden fer alguns poetes.

–          … pregarem a Homer i als demés poetes que no s’enfadin si els esborrem, no per considerar-los prosaics o desagradables per a les oïdes dels més, sinó pensant que, quant més gran sigui el seu valor literari, tant menys poden escoltar-los els nens o adults que hagin de ser lliures i témer més l’esclavitud que la mort.

–          La censura ha d’incloure eliminar algunes paraules no sigui que els guardians, que, influïts pels temors d’aquest tipus, se’ns facin més sensibles i blans del que seria menester.

–          I estableix que s’ha de composar segons normes oposades.

–          Un home que no té por de la mort i ni de la mort del company és millor: reuneix tot el necessari per a viure bé i que es distingeix dels altres mortals per ser qui menys necessita dels demés.

–          Per tant, per a ell serà menys dolorosa que per ningú la pèrdua d’un fill, d’un germà, una fortuna o qualsevol altra cosa semblant.

–          Segueix Plató que s’ha de manipular els mites de manera que no provoquen por en els homes, així com que els herois poden esdevenir models de conducta, farà que en els poemes no ploren ni gemeguen, això diu: farem bé en suprimir els laments dels homes famosos i atribuir-los a les dones – i no a les de major dignitat – o als homes més vils, amb la finalitat que els repugni la imitació de tals gents que diem educar per a la custòdia del país.

–          Així suplicarà a Homer i els altres poetes que no representen herois o deus plorant, suplicant, atemorits… i sobretot a Zeus.

–          Tampoc el riure.

–          La censura de l’obra dels poetes: No serà admesa, per tant, cap obra en què apareguin persones de qualitat dominades pel riure; i menys encara si són deus.

–          Els governants poden usar la mentida per a millora de la ciutat, el convenciment dels ciutadans… i ningú altre dins la polis podrà fer-ne ús, i si el fa serà castigat.

–          Introdueix el tema de la temprança. Refereix a tots: I amb respecte a les multituds, no consisteix la temprança principalment en obeir els que manen i manar ells, en canvi, en els seus apetits de menjar, beguda i plaers amorosos?

–          Hi ha poemes que sí serien acceptables, no en canvi aquells que no van en direcció a la temprança. Produeixen plaer, però no serveixen per al sistema de Plató.

–          Contra la passió amorosa de Zeus.

–          Existeixen persones amb fortalesa. Tampoc se’ls ha de permetre que siguin venals ni ambiciosos de riqueses.

–          No accepta que Homer, tot i el respecte que li té, parle malament d’Aquiles, Apol·lo i altres: Ni permetrem que creguin els nostres que Aquiles (…) reunia en ell dues afeccions tan contradictòries entre si com una vil avarícia i una supèrbia en despreciar deus i homes.

–          …obliguem els poetes a dir que semblants gestes no són obra dels herois, o bé que aquests no són fills de deus, però que no se sostinguin ambdues coses al temps ni intenten persuadir als nostres joves que els deus han engendrat alguna cosa roïna o que els herois no són en cap cas millor que els homes. Perquè (…) tals manifestacions són falses i impies, doncs el que a mi em sembla és que va quedar demostrada la impossibilitat que res dolent sortís dels deus.

–          Així no accepta que els poetes diguin malifetes dels herois i dels deus, que aquestes malifetes són falses i impies i que fan mal a qui se les escolta i creu perquè pot agafar-les com model i justificar les pròpies accions dolentes.

–            Per tot això s’han d’impedir aquests mites: no sigui que  per causa d’ells  s’inclinen els nostres joves a cometre el mal amb més facilitat.

–          Crec que direm que poetes i relataires s’equivoquen de  manera greu quan diuen dels homes que en hi ha molts dolents que són feliços mentre que altres justos són infortunats, i que la justícia és un bé per al proïsme, però ruïnós per a qui la practica. Prohibirem que es diguen tals coses i manarem   que es cante i es relate tot el contrari.

Aquest punt és important. No s’està prohibint taxativament la poesia sinó un tipus determinat de poesia. La censura s’imposarà en base la voluntat del magistrat.

Dins de l’argumentació platònica encara no ha desenvolupat del tot la idea de justícia, entén però que un cop hagi descobert en què consisteix la justícia i si aquesta és intrínsecament beneficiosa per al just tant si els demés el creuen com si no ha de censurar i manipular els mites, les llegendes, la poesia…

– A partir d’aquí, diu Plató, es dedicaran a veure com implementar els temes tractats. Comença: No és una narració de coses passades, presents o futures tot allò que conten els fabulistes i poetes?

En aquest punt ens trobem en com ho fan els poetes. Per narració simple, imitativa o mesclant un i altre. Adimant no sap a què es refereix, llavors Sòcrates procedeix agafant una part més menuda, no general, i exemplifica amb uns versos de la Ilíada. A la narració simple es refereix a l’explicació en 3^a persona, a la imitativa quan fa com si parlés un altre, i la mescla, l’ús de tots dos sistemes.

–  Exemplifica les altres: la purament imitativa i la que usa imitació i explicació. Aquest punt resulta interessant perquè, recorda Plató, han parlat del que s’ha de dir anteriorment però no de quina manera. Què han de dir els fabulistes i els poetes?

–  S’haurà de decidir si se’ls deixa imitar o imitar i explicar… o la prohibició d’imitar. Però encara no s’ha decidit.

–    Han de ser imitadors els nostres guardians?

–  Plató parla de fer bé una sola cosa. Comèdia i tragèdia són dos gèneres, de manera que només es podrà imitar bé un dels dos.

– … crec, Adimant, que són encara menors les peces en què estan fragmentades les aptituds humanes, de tal manera que ningú és capaç d’imitar bé molts caracters distints, com tampoc de fer bé aquelles mateixes coses de les quals les imitacions no són més que reproducció.

Potser aquest punt podria tenir lligams amb la mimesi.

–          Segons el discurs, el guardians només han de fer una sola cosa, i l’única cosa que hauran d’imitar és la llibertat de l’estat (s’agafa com totalitat en contra de l’individu particular). Aquesta llibertat de l’estat és al món de les idees i el bon guardià la imita en bona mida. I als guardians se’ls ha de fer imitar, de nens,  models dignes. També, si s’adquireixen hàbits nocius, hi ha una alteració de la seva naturalesa: Quan es practica durant molt temps i des de la infància, la imitació s’infiltra en el cos, en la manera de ser, i transforma el caràcter alterant la seva naturalesa? Cal insistir en el punt de “per naturalesa”. Per naturalesa significa que, d’alguna manera, imaginem si volem el mite dels metalls, l’individu ja té un tarannà connatural a alguna activitat, per una banda, i a una forma de ser per l’altra. Això és el que comporta la selecció dels ciutadans. (ojo) Una mala educació o una propensió als mals hàbits – enganyats per les contalles dels poetes, per exemple – suposa que aquella naturalesa es malmeti. En aquest fragment podem observar: En conseqüència no permetrem que aquells per qui diem interessar-nos (està parlant dels guardians) i que aspirem que siguin homes de bé imiten, sent varons, a dones joves o velles que insulten els seus marits o, plenes de supèrbia, desafiïn els déus, crescudes en la seva felicitat, o bé en l’infortuni, es lliurin a plors i  lamentacions. I molt menys encara els ho permetrem que imitin malaltes, enamorades o parteres. Cal assenyalar que, tot i la igualtat que veiem en guardians i guardianes, Plató continua amb la tradició masclista.

–          Després de tot això diu que “l’home de bé” utilitzarà el procediment imitatiu i el narratiu. El primer només quan es tracte d’homes a imitar que realment siguin superiors a ell. La crítica a la pura imitació de sons, queixes, planys… enfront la dicció de l’home de bé segons un ritme uniforme. Amb una sola harmonia i poques variacions i ritmes. Recordo que parlem de la dicció imitativa-narrativa amb poca de la primera.

–          Així queda que tot i ser millor la imitació de lo bo com diu Adimant, Sòcrates continua que també és bona la mescla, amb poca configuració imitativa, i que sent la pitjor la imitativa de tot és la que més agrada.

–          Continua dient que si la seva és l’única ciutat on tothom fa una sola cosa, i que si visités la ciutat un poeta que recités de totes les maneres… llavors, i aquí he de preguntar això de la mirra al cap i la corona de llana, el farien fora de la ciutat i escoltarien poetes més austers que no ens imités més que el que diuen homes de bé ni que sortís el seu llenguatge d’aquelles normes que vam establir al principi, quan començàvem a educar els nostres guardians. No tots els poetes serien expulsats, aquells censurats i que s’avinguessin a la voluntat dels filòsofs podrien quedar-se.

–          La poesia, discursos, mites… queden dins d’una part dels estudis musicals.

–          Ara passa a examinar el cant i la melodia.

–          La melodia es composa de lletra, harmonia i ritme.

–          La lletra sense música no es distingeix de la musicada; ritme i harmonia han d’adaptar-se a la lletra; llavors caldrà fixar-se en les harmonies. Quines són ploraneres, quines conviden a l’alcohol… tampoc hi ha res menys apropiat per als guardians que l’embriaguesa, la flonjor, la peresa.

–          Què permetrà? Aquella harmonia que sigui capaç d’imitar la veu i els accents de l’heroi… tenim doncs, la censura de les paraules i de l’harmonia marcada pels governants. Podrà sofrir, ser ferit en combat o morir… després de defensar-se i ser vençut per l’infortuni, o bé, si la sort li és propicia no s’envanirà. I sempre: observa en tot moment sensatesa i moderació i es mostra satisfet amb la seva sort. Aquestes dues harmonies, violenta i pacífica, que millor poden imitar les veus de gent infortunades o felices, prudents o valeroses, són les que has de deixar.

–          Fins i tot prescindeix de molts instruments musicals, ja sigue pel nombre de sons… al final només accepta a la ciutat la cítara i la lira, al camp, els pastors podran usar el flaviol.

–          Preferència dels instruments apol·linis abans que els de Màrsias. I acaba Glaucon referint a la purificació (Katarsi) de la ciutat.

–          Continua amb la tria dels ritmes propis d’una vida ordenada i valerosa.

–          La bella dicció, harmonia, gràcia i eurítmia no són sinó conseqüència de la simplicitat de caràcter; però no de la simplicitat que anomenem així per eufemisme, quan el seu nom verdader és el de necessitat, sinó de la simplicitat pròpia del caràcter realment adornat de bones i belles qualitats morals. Aquestes qualitats es poden trobar en moltes activitats, ara bé, la falta de gràcia, ritme o harmonia estan íntimament lligades amb la maldat de les paraules i mode de ser i, en canvi, les qualitats contràries són germanes i reflexos del caràcter oposat, que és sensat i bondadós.

–          Caldrà vigilar tots els artistes i impedir-los que copien la maldat, intemperància, vilesa, lletjor en les seves imitacions de d’éssers vius o en les edificacions o en qualsevol altre objecte del seu art; i aquell que no sigue capaç d’això no se li deixarà produir entre nosaltres, per a que no creixin els nostres guardians envoltats d’imatges de vici… Hi ha que buscar, en canvi, aquells artistes les dots naturals dels quals els guiïn a trobar-se amb tot el bell i agraciat; d’aquesta manera els jóvens viuran com en un lloc sa, on no desperdiciaran ni un sol dels efluvis de la bellesa que, procedents de totes bandes, arriben als seus ulls i oïdes, com si se’ls aportés de paratges saludables un aura vivificadora que els induís insensiblement des de la seva infància i obrar d’acord amb la idea de bellesa. En aquest fragment apareix la ciutat bella de Plató – la kalípolis – i la referència a la infància dels guardians (no de tothom).

–          La persona educada sabrà rebre l’educació musical, aquest fragment és força interessant: I no serà la persona degudament educada en aquest aspecte…per això s’inclou la música en l’educació… no és veritat, pels deus, que, com dic, tampoc podrem arribar a ser músics, ni nosaltres ni els guardians que diem que hem d’educar, mentre no reconeguem, on sigui que apareguin, les formes essencials de la temprança, valentia, magnanimitat i demés virtuts germanes d’aquestes, i igualment les de qualitats contràries, i ens adonem de l’existència d’elles o de les seves imatges en aquells que les posseeixen, sense despreciar-les mai en lo menut ni en lo gran, sinó persuadits de que el coneixement d’unes i altres és objecte de la mateixa art i disciplina? En aquest punt no veig encara que es parle d’educar a tothom, Plató i Glaucó refereixen sempre als guardians.

–          …si hi ha algú en qui coincideixin una fermosa disposició espiritual i qualitats físiques del mateix tipus que responguin i harmonitzen amb ella, no serà aquest el més bell espectacle per a qui pugui contemplar-lo.

–          En allò físic, parla de l’amant, es podrà acceptar certa lletjor, no, en cap cas, des de l’esperit. Descriu l’amor sensat en contra del veneri i boig: mesclar amb ell (l’amor) el plaer… ni ha d’intervenir per a res en les relacions entre amant i amat que estimen i siguen estimats com és degut.                                                                                                                                                                                                                                                                   Un cop vist això i pensar que la música troba la seva raó de ser en la bellesa, en l’amor a la bellesa.

–          Un cop analitzada la música (poesia, narrativa, harmonia, rítmica, melodia… pensen en que també s’han d’educar els nois en la gimnàstica. I planteja que no és el cos, ben constituït, qui posa bondat a l’ànima sinó al revés. Està parlant de nois en general, no sé si en fa un ús genèric per als guardians o per tota la polis. Tot i que torna a parlar dels guardians. Sembla que l’ànima, amb l’educació musical ja està formada i que la poden deixar que se’n encarregui de l’educació corporal. És com si l’educació musical fos prèvia a la física. Un guardià ha der ser atleta i no s’ha d’embriagar. En aquest punt, i és interessant, Glaucó diu que seria ridícul que el guardià necessités d’un guardià. La dieta i el règim de vida han de seguir el model espartà, però critica, Sòcrates, el règim de vida dels atletes de l’època per produir somnolència i, en deixar el règim, malalties. Llavors: És necessari un règim de vida més flexible per als nostres atletes guerrers, ja que tenen per força que estar, com els cans, sempre en vetla, tenir summament aguts vista i oïda i, encara que canviïn molts cops d’aigües i aliments o pateixin sols i tempestes en les seves campanyes, la seva salut no ha de patir cap trencament… una gimnàstica senzilla i equilibrada, sobretot si l’han de practicar soldats.

–          La vida que està plantejant per als soldats és sense varietat, carn a la brasa, sense dolços de cap tipus, sense “amiguetes corínties”. Simple, com la música que han acordat ha de ser la gimnàstica i el règim de vida, Frugal, ja que en una ciutat on hi ha molta varietat de tot es produeixen problemes de salut, legals…

–          Sobre les malalties de qui porta un mal règim de vida. A més, referint-se a Asclepi, diu que cadascú, a la ciutat, s’ha d’ocupar del seu ofici i de la seva salut, només acceptant malalties epidèmiques i ferides.

–          El que segueix és força interessant. Refereix a l’herència genètica de constitució que rebran els fills dels malalts, més possiblement dels rics i considera, seguint Asclepi que qui no fa la seva funció no ha de rebre atenció mèdica.

–          les persones constitucionalment malaltisses o de costums desordenats pensaven que, com la prolongació de la vida no havia de reportar cap avantatge sobre ells o la resta de ciutadans, no s’havien d’aplicar a aquests sers l’art mèdica ni era possible atendre’ls encara que fossin més rics que el mateix Mides.

–          Els metges més hàbils – vaig respondre – seran aquells que, a més de tenir ben apresa la seva professió, hagin estat des de nens en contacte amb la major quantitat de cossos mal dotats físicament, i, no gaudint ells de massa bona constitució, hagin sofert personalment tota classe de malalties. Perquè no és amb el cos, crec jo, amb el que cuiden els cossos – doncs, en aquest cas no seria admissible que ells estiguessin mai malalts -sinó amb l’ànima, que, si és o es fa dolenta, no es trobarà en condicions de cuidar bé de res.

–          A l’ànima li hem d’exigir que s’hagi criat lluny de males persones durant tota la seva joventut si volem que tingui criteri per a jutjar el que és just, a diferència de l’exemple dels metges.

–          El bon jutge ha de ser una persona anciana. Ha après de gran que és la injustícia en haver-la conegut per l’estudi, mai per haver-la viscut.

–          No hem de buscar el jutge bo i savi en (aquella persona dolenta), sinó en la bona. Doncs la maldat mai podrà conèixer-se al mateix temps a si mateixa i a la virtut, i, en canvi, la virtut innata arribarà amb els anys i auxiliada per l’educació, a adquirir un coneixement simultani de si mateixa i de la maldat. Serà savi l’home virtuós, però no el dolent. Referència a l’intel·lectualisme moral.

–          Si els ciutadans no es cuiden, tant cos com ànima, no reben atenció mèdica. Tampoc aniran al jutge ja que s’han educat en la música senzilla que produeix temperança. Aquesta és la virtut dels productors, cal veure però que la moderació ha de pertànyer a cada classe social. Si educats en aquest tipus de música no hi haurà afeccions de l’ànima. I si practiquen gimnàstica tindran el cos sa i no necessitaran metges: a l’exercitar-se en gimnàstica i realitzar exercicis, ho farà atenent a l’element fogós de la seva naturalesa (ànima irascible) i amb la intenció d’estimular-lo més bé amb vistes al mer vigor corporal; no com atletes ordinaris, que fan els seus treballs i règim alimentari únicament a aconseguir d’aquest últim.

–          Plató continua dient que tant la gimnàstica com la música han estat pensades per al conreu de l’ànima, en definitiva. Apaivagar, educar la part irascible i la concupiscible, preparant la racional. Així educats, els guardians (i parla de guardians), seran sobris i valerosos.

–          Si un ciutadà es lliura a la música – que no és només música – de forma mesurada: templarà … la fogositat que pugui tenir el seu esperit i fer-la útil de dura i inservible però si persisteix el farà feble. I en aquest punt diu Plató que si l’ànima que ha rebut una ànima originària i naturalment privada de fogositat, arribarà molt aviat a això, a afeblir-se. Però si la seva índole (caràcter) és fogosa es tornarà inestable i violent. Així, una mala educació musical comporta o bé la feblesa o bé un caràcter colèric.

–          Ara planteja la situació d’un ciutadà que no s’ocupa en absolut de filosofia ni de música. Doncs, el seu desig de saber s’atrofiarà i acabarà odiant les lletres: no usarà mai el llenguatge per a persuadir, sinó que intentarà, com les alimanyes, aconseguir-ho tot per la força i la brutalitat i viurà, en fi, sumit en la més bruta ignorància, apartat de tot el que signifiqui ritme i gràcia.

–          En aquest moment, ja hem vist que no és bo l’home educat només en música o en gimnàstica, diu Plató que una i l’altra no ho són per a l’ànima i el cos, sinó per a la fogositat (de l’auxiliar) i la filosofia: D’aquí se segueix, qui millor sàpigue combinar gimnàstica i música i aplicar-les a la seva ànima d’acord a la més justa proporció, aquell serà l’home a qui puguem considerar com el més perfecte i harmoniós músic amb molta més raó que a qui no fa altra cosa que harmonitzar entre si les cordes d’uns instrument.

–          Les característiques dels ciutadans que governin fins aquí.

–          A partir de 412b hi ha un dels fragments on es diu si l’educació la reben tots els ciutadans, si són seleccionats… Atès que no accepta, primer, que els fills hagin de tenir les característiques dels pares, podem entendre que cadascú serà/ tindrà per naturalesa unes qualitats que el faran útil per a una tasca/ classe social i no per a cap altra.  Penso que Plató no acaba de deixar clar aquest punt. Si hi ha una selecció a partir de la vàlua de tots els ciutadans – mitjançant proves -, no acabo d’entendre la importància del mite dels metalls. Significa que tots els ciutadans passen per un sistema educatiu musical i gimnàstic i es van descartant els no vàlids, això ho diu. Quin paper juga l’eugenèsia entre les classes privilegiades? Però si el magistrat veu que un fill de classe alta no és vàlid el farà fora, i, al contrari, pujarà un fill dels artesans si les seves qualitats fan pensar que podria ser auxiliar o magistrat.

–          Bé, vaig acabar. I després d’això, què hem de definir? No parlarem de quins dels ciutadans han de governar o ser governats?

–          Cadascú només s’ha de preocupar per allò que és objecte del seu amor... I el que un més estima és allò que es té per convenient per a un mateix i allò que, si prospera, creu l’amant prosperar amb ell, i sinó, el contrari.

–          Entre tots els guardians, o sigui aquests ja han estat triats, i havent examinat la seva conducta, seleccionarà els més inclinats (per naturalesa) a ocupar-se de la ciutat. A més, insisteix Plató, se’ls ha de vigilar al llarg de tota la seva vida per a comprovar si es mantenen en el zel d’ocupació per bé de la ciutat: per a comprovar si es mantenen sempre en aquesta convicció i no hi ha seducció ni violència capaç de fer-los oblidar i fer fora la seva idea de que és necessari fer el més convenient per a la ciutat.

–          Quins seran els millors guardians de la convicció? Se’ls ha de vigilar de menuts i triar aquells que no es deixin enganyar, que tinguin memòria. La resta fora. (2a prova?)

–          Ara Plató els farà passar un tercera prova: una prova de seducció: comprovarem si l’examinat es mostra incorruptible i decent en totes les situacions, bon guardià de si mateix i de la música que ha après, i si es comporta sempre d’acord amb les regles a les lleis del ritme i de l’harmonia… i aquell que se’n surti bé, hi ha que instaurar-lo com governant i guardià de la ciutat… però al que no sigui així hi ha que refusar-lo. Tal em sembla, Glaucó, -acabant- ha de ser el sistema de selecció i designació de governants i guardians…

–          I ara separa els guardians perfectes dels auxiliars.

–          Fins aquí veiem el sistema de selecció de guardians i auxiliars a partir de la massa de tots els ciutadans. Al menys en el que respecta a la fundació de la ciutat. Un procés de selecció amb tres proves. Costa però d’imaginar que aquest procés es fes sempre; sí que el guardià estarà amatent per si surten fills de la classe dels productors que mostren qualitats per ser “ascendits”, però això ja suposarà que aquests no hauran passat el procés de selecció, per què? I, si són fills de guardians i no ho fan bé també poden ser exclosos. Significa que aquests no hauran estat hàbils per a superar el procés de selecció, tot i ser fills de les classes privilegiades. És veritat que Plató no vol una república hereditària on els càrrecs i les tasques passen de pares a fills, però també és cert que després, quan parlarà dels auxiliar i com viuen, del procés d’aparellament que establiran els magistrats – només afectant als auxiliars – se’m fa difícil pensar en un sistema on tothom, sempre, passi per les proves selectives. Diu Châtelet: “En quines condicions pot una Ciutat viure, això és, mantenir-se independent i unida, sent com és reunió d’home, en els què es mesclen, i en proporcions difícilment conegudes, la força de la raó i el pes del sensible?… Quines són les pseudo-realitats que obstaculitzen la relació que uniria legítimament el ciutadà amb aquesta “raó feta realitat” que ha de ser la ciutat? Primerament, la família, les relacions de parentiu, que formen tota una xarxa de justificacions alienes a l’Estat, nodrint de pretextos falsament socials les ambicions personals, confereixen sacralitat a una unió contingent i animal. La família i allò que la constitueix: el patrimoni i els fills haurien d’abolir-se. També hi ha que suprimir la irracional divisió del treball segons els sexes, que relega les dones a les tasques domèstiques, com són tenir prole i fer l’amor…”

Plató, pretén millorar el repartiment aritmètic que hi havia en les democràcies on tothom és legislador i súbdit i establir una “proporcionalitat corresponent a la naturalesa de les coses”(137-138)

Els governants de Kallipolis faran una selecció: sotmetran des de joves els futurs ciutadans a unes proves que els hi permetin distingir quins estan sotmesos als interessos materials, a qui els domina l’ànima concupiscible, i quins, per naturalesa, tindran un millor futur. La vida segons l’Esperit (o segons la Raó) no se’ls atorga aquí baix, sinó als que la conquereixen. Els caràcters d’or i plata – un cop relegats definitivament els de bronze a la classe d’artesans, agricultors i obrers manuals – hauran de passar per una dura iniciació cívica: encara adolescents, aprendran, mitjançant exercicis militars i caceres perilloses, a arriscar les seves vides; la gimnàstica endurirà els seus cossos; la música – una música sense concessions a dolçors sentimentals – introduirà en la seva afectivitat la deguda regulació. Aquesta formació conferirà a l’ànima valerosa un absolut domini sobre la concupiscent.

Els governants assumeixen el càrrec en absolut pel benefici personal o dels amics, sinó per la imposició del que és natural –l’ordre còsmic-, i quan siguin vells i sense forces, se’ls apartarà i se’ls deixarà en total llibertat sense obligacions, i en morir-se gaudeixin en el més enllà d’un destí d’acord amb la seva existència terrenal (VI, 498bc).

5000 habitants màxim, amb una extensió limitada. Cada individu, d’acord amb la força que li dona la naturalesa i que serà dominant: desig, impetuositat o intel·ligència assolirà la virtut que el faci millor, just: temprança, coratge i saviesa. La justícia no és una virtut sinó una resultant, una harmonia, un ordre, un sentit que posa en el seu lloc les virtuts parcials, les particulars. Châtelet[i] (142)

Wilhelm Capelle[ii] refereix en termes semblants a l’educació a la Kallipolis. La importància atorgada a l’educació és fonamental per a entendre el sistema platònic basat en la physis. “Qui vulgui ser guardià necessita una doble educació, una basada en les muses (enteniment) i l’altra basada en la gimnàstica (voluntat). Els mites han d’estar creats de manera que siguin bons per a despertar i fomentar el valor (àndreia), prudència (sofrosine), autodomini (eucràteia) i la constància (carteria), d’altra banda també la solidaritat i la veracitat. Només poden mentir els filòsofs governants i per raó d’estat. (260-262)

Al web del doctor Alcoberro trobem: En la República l’educació és per a tothom, sense diferències de sexe, ni d’origen social. Però no és la mateixa educació per a tothom. L’educació és paternalista (són els magistrats els qui decideixen que cal ensenyar), estatista (només l’estat té el monopoli de l’educació) i sense cap paper dels pares (Plató diu que cal allunyar els fills dels pares i fins i tot enviar els pares al camp, perquè no interfereixin en l’educació dels fills – República , final llibre VII).

De totes les educacions la més especial i important és la del filòsof rei (que s’explica al llibre VII). De fet, el filòsof rei és educat fins als vint anys igual que el guardià. Ha de fer gimnàstica, música i poesia. Posteriorment durant deu anys hi haurà una selecció: aprendrà aritmètica, càlcul, geometria i astronomia. Als trenta anys ja seran aptes per aprendre la dialèctica i finalment a cinquanta anys podrà ser filòsof rei. Plató admet, fins i tot, que el filòsof rei pot mentir perquè ho fa amb bona intenció, per a governar millor la ciutat.

I al webdianoia: Si la pertenencia a una clase social viene determinada por la naturaleza del alma, y no por el origen familiar, una sociedad tal ha de dar una importancia primordial a la educación. Será, en efecto, a través de ese proceso educativo como se seleccionen los individuos que han de pertenecer a cada clase social, en función de su tipo de alma; y qué tipo de educación ha de recibir cada individuo en función de la clase social a la que deba pertenecer.

En la República establece Platón detalladamente el programa de estudios que debería imperar en la ciudad ideal, haciendo especial hincapié en el educación de los gobernantes. Todos los niños y niñas deberían recibir inicialmente la misma formación. Platón considera que la educación recibida en los primeros años de la vida es fundamental para el desarrollo del individuo, por lo que en la ciudad ideal nadie ha de ser privado de ella, ni en razón de su sexo ni por ninguna otra causa: el proceso educativo tiene, al mismo tiempo que un objetivo formativo, la misión de determinar qué tipo de alma predomina en cada individuo, es decir, su naturaleza, en virtud de la cual formará parte de una u otra clase social.

A “Atena” diu: En primer lloc, proposa que iniciïn els estudis d’aquestes ciències aquells que tinguin qualitats físiques (els més ben formats) i morals (els més ferms i coratjosos, nobles i greus) i bones disposicions intel·lectuals (agudesa, memoria indestructible, amant de l’esforç) Aquestes són les tres proves a què ens referíem abans (Pàg. 53)

–          El mite dels metalls. Estableix Plató “una mentida” per convèncer els ciutadans de la justícia de la seva inclusió en una o altra classe social. Segons el mite- d’arrels fenícies, diu- els ciutadans estarien composats segons voluntat divina per bronze, plata i or en més o menys quantitat. Són germans, però aquesta voluntat divina, atorga més or als qui han de manar i més bronze als productors. Tots, en el mite, procedeixen del mateix origen, i, encara que generalment succeeix que cada classe social engendra fills semblants a ells, pot donar-se que dels productors apareguin fills d’or i al revés, llavors, els magistrats han de fer prevaldre la raó, encara que sigui fill d’ell.

–          Aquí es produeix un punt d’inflexió força interessant. Ja s’ha fet la selecció i tenim els guardians i els productors. Són fruit d’una selecció on, en teoria, formen part d’una o altra classe per la seva naturalesa, no per la seva herència, i, diu Glaucó, aquests no s’ho creuran: ja saben per què van a una o altra classe, però sí els seus fills.

–          Ara se n’ocupa del règim de vida dels guardians (terrígenes). De fet, les tres proves a què es referia abans sembla que estan destinades a ells. Així, els guardians no posseiran casa pròpia ni propietat privada, seran avituallats pels productors (terrestres). Res no ha de faltar ni sobrar i viuran en règim comunal: Seran, doncs, ells els únics ciutadans a qui no els està permès usar ni tocar l’or ni la plata ni entrar sota el sostre que cobreixi aquests metalls ni  portar-los sobre si ni beure en recipient fabricat amb ells.

LLIBRE IV

Adimant, Sòcrates

–          Comença el llibre parlant Adimant. Planteja que els ciutadans que descriu Sòcrates a III no seran feliços tot i ser els amos de la ciutat no gaudeixen de cap bé.

–          Està parlant dels guardians: aquests estan a la ciutat com auxiliars a sou sense fer altra cosa que guardar-les.

–          Sòcrates assenteix i diu: i això només pel manteniment, sense percebre sobre la feina cap salari…

–          Continua Sòcrates dient que sí, seria possible, però que ells no pensen una ciutat on una classe sigui molt feliç, sinó per a que ho sigue en el major grau possible tota la ciutat; perquè pensàvem que en tal ciutat trobaríem més que en altra la justícia…

–          Exemple de l’escultura.

–          Sòcrates vol fer feliç tota la polis (kalipolis): donant a cada part allò que li és propi, fem bonic el conjunt: no m’obliguis a posar els guardians tal felicitat que faci d’ells qualsevol cosa menys guardians. De la mateixa manera amb la resta dels oficis de la ciutat.

–          La riquesa i la pobresa entre els productors s’han d’evitar per part del control dels guardians.

–          La temprança i la justícia: la temprança com en totes les classes socials.

–          … en l’ànima de l’home hi ha quelcom que és millor i quelcom que és pitjor; i quan allò que per naturalesa domina allò pitjor, es diu que aquell “és amo de si mateix”, la qual cosa és una lloança, però quan per mala criança o companyia, el millor queda en desavantatge i resulta dominat per la multitud del pitjor, això es cesura com oprobi, i del que així es troba es diu que està dominat per si mateix i és un intemperant.

–          …  els més i els més variats apetits, concupiscències i ansietats es poden trobar en els nens, en les dones i en els domèstics i en la majoria d’homes que es diuen lliures, encara que no tinguen vàlua… i en canvi, els afectes més senzills i moderats, els que són conduïts per la raó amb sensatesa i recte judici, els trobaràs en uns pocs, els de bona índole i educació.

–          La temprança ha de recórrer la ciutat

–          La justícia n’és la resultant.

–          Definició: … el que de manera més gran fa bona la ciutat és que assente en el nen, en la dona i en l’esclau i en l’home lliure i en l’artesà i en el governant i en el governat allò altre que cadascú faci el seu i no es dedique a res més.

–          No és tan greu si en la classe dels productors hi ha algú que canvia d’ofici, tot i que no seria just. El problema està en si volen anar cap amunt sense mèrit: Penso que, quan un artesà o altre que la seva índole destini a negocis privats, envanit per la seva riquesa o pel nombre dels que el segueixen o per la força o per qualsevol altra cosa semblant, pretengui entrar a la classe dels guerrers, o un dels guerrers en la dels consellers o guardians, sense tenir mèrit per a això, i així canvien entre si els seus instruments i honors, o quan un només tracte de fer a un temps els oficis de tots, llavors crec, com dic, que tu també opinaràs que semblant troc i entremetiment han de ser ruïnosos per a la ciutat.

Això serà la injustícia, i la justícia:

L’actuació en allò que els hi és propi dels llinatges dels traficants, auxiliars, guardians, quan un faci allò seu a la ciutat, no serà justícia, al contrari d’allò altre, i no farà justa la ciutat mateixa?

–          Aplicar el vist a la ciutat en l’individu.

–          Es planteja si actuem amb un sola part de l’ànima per a tot, o bé si cada part de l’anima actua segons ocasió:

Entenem amb un cert element (part de l’ànima), ens encoleritzem amb un altradistint dels existents en natros i apetim amb un tercer els plaers del menjar i de la generació i altres semblants o bé obre, amb l’ànima sencera en cadascuna d’aquestes coses quan ens posem a això?

No pot ser que la mateixa part faci o senti coses contràries.

L’home que està parat però mou el cap.

Conclou que no hi ha res que pugui sentir o fer coses contràries al mateix temps i amb la mateixa part.

Anàlisi dels apetits: menjar i beure. La sed en sí no serà de cap manera apetit d’altra cosa… cada apetit no és apetit més que d’allò que li convé per naturalesa; i quan li apeteix de tal o qual qualitat, això depèn de quelcom accidental que se li afegeix.

Les coses – generalitzant a partir de les apetències – per la seva naturalesa tenen un objecte, però aquelles coses per si mateixes són el seu objecte propi. La set pot referir a la beguda, la bona beguda; però la set en sí només es té a ella per objecte. La set es sí es refereix a la set, i el coneixement en sí és la ciència en sí, el màximum del coneixement, s’entén, no el coneixement d’un o altre tipus.

I si allò es refereix a una part, li haurem de posar un nom que determine la cosa. Així els exemples per a les ciències particulars.

L’exemple de la set: La set en si no és set d’alguna cosa particular sinó de beguda en si. I això porta qui sent set cap a la beguda, tendeix cap a ella. Però contempla aquí el fet de tenir set i no voler beure:

Què no hi ha en les seves ànimes alguna cosa que els impulsa a beure i alguna cosa que els reté, això últim diferent i més poderós que allò?

Aquí cal pensar també, al meu mode de entendre-ho, en el bé en si. La tendència ha de ser aquesta, segons Plató; succeirà que no tots els homes sentiran de la mateixa manera.

La còlera (irascible) pot estar a favor de la part racional o de l’apetitiva, o a favor d’una i en contra de l’altra. Quant més racional més control de la còlera: I què succeeix, en canvi, quan creu que pateix injustícia? No bull aquella còlera en ell i s’enutja i s’alia amb allò que se li mostra com just i, encara que passant fam i fred i tots els rigors d’aquesta classe, els suporta fins triomfar d’ells i no s’atura en les seves resolucions fins que les porta a terme o mor o s’aquieta, cridat enrere per la seva pròpia raó com un gos pel pastor?

L’ànima irascible – on resideix la còlera – tercera part de l’ànima i auxiliar del racional: … així com en la ciutat eren tres els llinatges que la mantenien, el traficant, l’auxiliar i el deliberant, així hi haurà també un tercer en l’ànima, l’irascible, auxiliar per a del racional quan no es perverteixi per una mala criança.

– La ciutat és justa perquè cadascú de les seves classes socials feia en ella allò que li era propi.

– I no és al racional a qui compet el govern, per raó de la seva prudència i de la previsió que exerceix sobre tota l’ànima, així com l’irascible el ser el seu súbdit i aliat?… i no serà la combinació de la música i la gimnàstica la que posarà a les dues en acord, donant tensió a l’un i nodrint-lo amb bones paraules i ensenyaments i fent amb els seus consells que l’altre remeti i aplacant-lo amb el ritme?… i aquests dos (racional i irascible), així criats i verdaderament instruïts i educats en el seu s’imposaran a allò concupiscible, que, ocupant la major part de l’ànima de cadascú, és per naturalesa insaciable de bens; a qui s’han de vigilar, no sigui que, replet del que anomenem plaers del cos, es faci gran i fort i, deixant d’obrar allò que li és propi per la classe social, tracte de governar a allò que per la seva classe no li correspon i trastorni del tot la vida de tots.

– obediència cega dels guardians soldats.

– serà valerós quan l’irascible conservi el judici de la raó…  prudent a aquella part – petita de persones – ja que aquesta té la ciència d’allò convenient per a les tres parts de la ciutat… i temprada per l’amor i l’harmonia d’aquestes quan allò que governa i el que és governat convenen en que allò racional ha de manar i no aixecar-se contra això.

– Així la justícia queda definida com que cadascú faci allò que li pertoca i només allò – especialment guardians i filòsofs – i que cadascú mantingui la temprança en ell mateix, on l’ànima racional mana les altre dues com en la ciutat.

– Ara comença a descriure la injustícia:  No serà necessàriament una sedició d’aquests tres elements, el seu ocupar-se’n en activitats alienes i diverses i l’aixecament d’una part de l’ànima contra tota l’ànima per a governar en ella sense pertànyer-li el comandament…

– Insisteix en el tema de “ser per naturalesa”: I el produir justícia no és disposar els elements de l’ànima per a que dominen o siguen dominats entre si conforme naturalesa; i el produir injustícia, el fer que es manen o obeeixin uns a altres contra naturalesa.

– Una sola espècie de virtut (la justícia en la definició) i innumerables de vicis. I diu que són quatre aquestes formes de vici.

– Acaba de comparar ànima/ ciutat amb les formes de govern. Seran 4, doncs considera que monarquia i aristocràcia són bones ja que ningú tocarà les lleis importants de la ciutat.

(Ho deixo aquí: aristocràcia-monarquia/ timocràcia/oligarquia/democràcia/tirania)

LLIBRE V

–          En una ciutat de gent feliç no seria decorós, ni ho permetrien els governants, que s’unissin promíscuament els uns amb els altres o fessin qualsevol altra cosa semblant.

–

–

–          Els governants decidiran qui s’aparella amb qui dels auxiliars.

–          L’edat de procrear en la dona és de 20 a 40 i en l’home de 30 a 58.

–          Falta greu fer-ho fora d’edat o sense permís dels governants.

–          Festes matrimonials.

–          Un cop passada l’edat poden cohabitar amb qui vulguin excepte amb fills, germans, pares… Se’ls adverteix que no han de néixer fills i si es dona el cas no rebran educació.

–          Hi ha uns períodes d’aparellament, així poden intuir si hi ha la possibilitat de ser família.

–          Sí que es permet, si el governant ho decideix, que els germans cohabiten si el sorteig i la pitonissa ho diuen.

386a

386b

386c

387b

387c

387c

387e

387e

388a

388a

388e

389a

389b

389e

390a

390c

390d

391c

391e

392a

392b

392c

392d

394a

394c

394d

395a

395b

395d

395e

396e

397d

398b

398b

398c

398d

398e

399c

399d

399e

400a

401d

402c

403ab

403c

403e

404b

405a

406e

407e

408b

408e

409b

409c

409e

410b

410d

410e

411c

411e

412a

412b

412d

412d

412e

413d

414a

414b

414c

414d

416-417

419a

420a

420a

420b

420d

420de

421de

430e

431a

432a

432b

433d

434ab

435a

436a

437a

438b

438d

438e

439c

440cd

441a

441e

442ab

442b

442d

443de

444b

444d

445c

445e

458de

460e

461a

461a

461bc

461de

461de