JOHN LOCKE. POLÍTICA

 

John Locke (1632-1704) is among the most influential political philosophers of the modern period. In “The two Treatises of Government”, he defended the claim that men are by nature free and equal against claim that God had made all people naturallysubject to a monarch. He argued that people have rights, such as the right to life, liberty, and property, that have a foundation independent of the laws of any particular society. Locke used the claim that mena re naturally free and equal as part of justification for understanding legitimate political government as the result of a social contract where people in the state of nature conditionally transfer some of their rights to the government in order to better ensure the stable, comfortable enjoyment of their lives, liberty, and property. Since governments exist by the consent of the people in the order to protect the rights of the people and promote the public good, governments that fail to do so can be resisted and replaced with new governments. Locke is thus also important for his defense of the right of revolution. Locke also defends the principle of majority rules and the separation of legislative and executives powers. In the “Letter Conserning Toleration”, Locke denied that coercion should be used to bring people (what the ruler believes is) the true religion and also denied that churches should have any coercitive power over their members. Locke elaborated on these themes in his later political writings, such as “The Secong Letter on Toleration” and “Third Letter on Toleration”.

 

 

Apareix el contractualisme social que entén la relació de govern com una mera qüestió convencional. No hi ha cap gràcia de déu ni res de semblant. La metàfora esdevé entendre que els homes i les dones accepten un govern perquè n’entenen la necessitat.

El liberalisme, del qual Locke n’és fundador, pregona les llibertats civils en un estat democràtic (representativa), de dret, on els ciutadans siguin iguals entre ells. Apareix en el marc de la revolució anglesa, propugnant també el liberalisme econòmic donat del desenvolupament natural de l’economia de mercat. En el cas de John Locke les idees polítiques les trobem desenvolupades a Cartes sobre la tolerància (1689, 1690, 1693), en els Tractats sobre el govern civil, 1690, especialment el segon. La legitimitat de l’Estat i la fonamentació de la democràcia dins l’àmbit del liberalisme, inspira els tractats.

                  1. CONTRACTUALISME SOCIAL

 

Lleis, jutges i una policia: això és el que falta als homes en el seu estat de naturalesa i el que els proporciona el govern civil.

La més gran felicitat no consisteix en gaudir dels majors plaers, sinó en posseir les coses que proporcionen els més grans plaers.

Fins ara no hi havia un treball específic sobre la formació de l’Estat, s’entenia el tema del dret diví com una qüestió natural. Segons el naixement hom ocupava un estrat determinat amb dificultats, per als més pobres, pujar en l’escala social.

Després de la Guerra Civil Anglesa de 1649, és impossible continuar amb la passada justificació de la societat. La burgesia intenta fer-se amb els privilegis de la noblesa i el primer que ha de fer és tirar per terra els suposats drets naturals. La revolució de 1688, la gloriosa, marcarà un punt d’inflexió des d’on començar la reclamació de drets.

 

a)      Sobre l’estat de naturalesa i la llei moral natural.

Why should we obey the law of nature?

Locke thought that reason, apart from the will of a superior, could only be advisory. With respect to content, divine reason and human reason must be sufficiently analogous that human beings can reason about what god likely wills. Locke takes it for granted that since god created us with reason in order to follow god’s will, human reason and divine reason are sufficiently similar that law will not seem arbitrary to us.

El concepte central de la teoria política de Locke és el de llei i drets naturals. Aquest concepte, el de llei natural, ja existia prou abans de Locke i és una manera d’expressar la idea que hi ha certes veritats morals que afecten tota la població sense tenir en compte el lloc d’on s’és o els acords que s’ hagin fet. Aquesta llei natural entra en contrast amb les lleis particulars. Podem dir que aquesta distinció està també entre llei positiva i llei natural. La llei positiva és la llei a la què s’arriba per consens en un estat on, en principi, no interfereix l’església. També però, hem de diferenciar entre llei natural i llei divina. La llei divina és la que un déu o un profeta ha donat o ha rebut a partir de la revelació; la llei natural ha de poder ser descoberta per la raó sola. Llei divina i llei natural no són contradictòries, s’ocupen, podríem dir-ho, tot i que de vegades se superposaran, de fets diferents. No hi ha cap problema si la Bíblia és més estricta en l’acompliment dels deures que la llei natural, sí, si el que hi ha  ensenya pràctiques contràries a aquesta llei. Locke evitarà aquest problema perquè la consistència amb la llei natural és la guia que utilitza a l’hora d’interpretar els passatges de la Bíblia.

Prima la llibertat i la igualtat de tots els individus. No hi ha una autoritat comuna ni interessos comuns; la metàfora de l’estat de naturalesa és només això, una metàfora. Seran aquests mateixos individus els qui s’uniran per a organitzar una societat.

En Hobbes l’estat de naturalesa és la guerra de tots contra tots; Locke no ho veu de la mateixa manera. L’estat de naturalesa, quan degenera per la guerra, suposa la desvalorització d’aquell estat i en conseqüència la sortida serà l’organització social i el contracte. Què ha de ser l’estat natural? Segons Locke aquest funciona per l’existència de la llei moral natural que s’imposa als homes quan no hi ha cap legislació humana. Pot ser descoberta per la raó i és d’origen diví.

És des d’aquesta llei natural  on es fixen uns drets naturals i els deures que emanen de la consecució dels drets. Locke entén com drets naturals:

i)                  Dret a la pròpia vida.

ii)                 Dret a defensar-se.

iii)                Dret a la llibertat.

iv)                Dret a la propietat privada (entre altres).

Locke diu que els drets a la pròpia vida, la conservació d’aquesta i a defensar-se de les agressions ha d’incloure obligatòriament les eines per a portar-lo a terme. Roba, casa, eines, ocis… El títol de propietat primari és el treball, i el punt de sortida és que la terra és de tots, pertany per igual als homes. Déu així ho determina, però també determina que els fruits del treball li pertanyen exclusivament a l’home que el realitza. Amb el treball aconseguim una sèrie de béns que ens pertanyen, però només aquests. Inclou també el dret a heretar, ja que preveu l’home com una unitat familiar dins una unitat social. Els individus, per tant, ja tenen dret a herència, una herència que reflecteix el treball dels avantpassats concretat en aquelles coses que han aconseguit d’acord amb les necessitats de preservació de la pròpia vida.

b)     L’origen del pacte social. L’inici de la societat política.

La llei natural però, no aconsegueix que tots els homes la segueixen. Hi ha gent que no respecta els drets dels demés, gent que vol arrabassar els fruits del treball dels altres; per això és necessari constituir una societat organitzada que aconsegueixi que els drets i els deures siguin acomplerts i respectats per tots, assolint, d’aquesta manera, una millor convivència.

El pacte social que ha de portar l’home a la consecució de la societat civil, comporta beneficis però també s’han de cedir una sèrie de drets (llibertats) presents en l’estat de naturalesa.

i)        La llei natural s’expressarà en forma escrita i racional de manera que no hi hagi ambigüitats en la interpretació.

ii)       Creació d’un sistema jurídic acceptat i respectat per tota la societat.

iii)      Creació d’un poder executor de les sentències.

iv)      Conservació del dret a la propietat privada.

Tant el govern com la societat sortida del pacte ha d’establir-se d’acord amb principis racionals. La base és el consens i tothom que ingressi en la societat ha d’acatar les normes, ningú, d’altra banda, pot ser obligat a formar-hi part.

En el contracte social l’home individual renuncia voluntàriament als poders legislatius i executius per bé de la globalitat de ciutadans; no renuncia a la llibertat però sí a algunes restriccions consensuades. Cedir algunes manifestacions de la llibertat comporta gaudir de més seguretat de la que ens queda.

c)      El govern, constitució i dissolució. La divisió de poders.

Els ciutadans encarreguen la tasca de l’administració – govern – a algú o alguns. La societat civil és prèvia al govern. El poble, en assemblea, tria els seus representants. Hobbes establia que la mateixa societat civil naixia amb la gestació del govern, en Locke no és així; a més, foragitant la monarquia absolutista, estableix que el poder no pot recaure en una sola persona o grup, evitant que es pugui fer males actuacions. El poder ha d’estar dividit en tres que són el poder legislatiu, l’executiu i el federatiu. En Hobbes cal remarcar que tot i que no estableix la millor forma de govern, prefereix una autocràcia perquè, ja que la corrupció és inevitable, serà menys costós a la societat mantenir uns pocs que els molts que podrien haver en una democràcia.

El poder legislatiu respectarà la llei natural i donarà comptes i confiança als governats. És el poder més fort que emana de l’assemblea, “és l’ànima que dóna vida, forma i unitat a l’estat”. Els drets naturals limiten el poder legislatiu. Cita Touchard: “El poder és, en principi,poder de llibertat. I aquesta llibertat és una llibertat per a la felicitat, una llibertat per a la felicitat mitjançant la raó” (Polin). Com en Kant, en Locke, el tema del poder acaba sent moral, una apel·lació a la justícia. L’executiu segueix les ordres del legislatiu i integra el poder judicial que segueix la llei; finalment el federatiu s’encarrega de les relacions internacionals i de la seguretat interna i externa.

La dissolució es produirà de forma externa quan l’estat és conquerit per un altre.

Quan el poder legislatiu sigui modificat sense assemblea o estigui sota coacció d’un poder absolut. Si el cap de l’executiu no pot posar les lleis en marxa o bé si els dos primers poders no fan allò que se’ls ha encomanat. Sense govern o per fer-lo fora es justifica la revolució. Ara bé, aquesta revolució és més un dret de resistència que intenta mostrar al poder que ho està fent malament; el que intenta és restaurar l’ordre i les condicions anteriors al descontentament. Si es dóna el cas, el governant ha d’entendre que ha de canviar de rumb, no posar-se en guerra contra el poble, ja que llavors seria el govern el rebel, qui no acomplint amb els seus deures, es posaria en estat de guerra contra el poble.

John Locke; Segon tractat sobre el govern civil, capítol XIX

 

d)     La tolerància.

• El govern no ha d’usar la força per a intentar portar el poble cap la religió.
• Les societats religioses són voluntàries i no tenen dret d’exercir la força ni sobre els seus membres ni sobre els de fora del seu grup.
• Ni en l’exemple de Jesús ni en el Nou Testament diuen que la força sigui un camí correcte de portar la gent a la salvació.
• No accepta l’ateisme i l’estat l’ha de combatre.
• Permetre actes religiosos a les diferents cases de religió és permès.
• Fomentar l’odi religiós serà delicte contra la tolerància.
• Qui pretén salvar algú en nom de la religió no pot perseguir ningú, sí aconsellar-lo, però en cap cas exercir violència.

e)      L’educació.

A l’hora de pensar la democràcia representativa (indirecte), Locke entén que l’educació dels votants, escassíssima, obligava a que la seva participació fonamental quedés restringida al vot. Sí, pensa un sistema educatiu però dirigit a l’aprenentatge d’oficis i en casos excepcionals com ara nens del carrer. Escriu un assaig sobre l’educació del gentleman. La figura d’una educació bàsica per al poble trobarem explicitada en Rousseau.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=88pY0RDmdPY[/youtube]

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=GjqmmJ2mKns[/youtube]

 2. JOHN LOCKE (1632-1704). EPISTEMOLOGIA

Esquema:

1.

Neix a Bristol en 1632

Assaig sobre l’enteniment humà, 1690

Dos tractats sobre el govern civil, 1690

Carta sobre la tolerància, 1690

Pensaments sobre l’educació, 1693

La raonabilitat del cristianisme, 1695

Suposem, doncs, que la ment sigui, per dir-ho d’alguna manera, com un full en blanc, lliure de tota inscripció, sense cap idea. Com hi arribem? D’on prové aquest immens dipòsit que l’activa imaginació de l’home hi ha dibuixat, amb una varietat gairebé infinita? D’on treuen tot aquest material la raó i el coneixement? Contesto amb una sola paraula: de l’experiència…

Les observacions que fem sobre els objectes sensibles o externs o sobre les operacions internes de la nostra ment, que percebem i sobre les quals reflexionem, és el que proveeix el nostre enteniment de tots els materials del pensament. Aquestes són les dues fonts del coneixement en què s’originen les idees que tenim o que puguem naturalment arribar a tenir.

John Lock; Assaig sobre l’enteniment humà, II, 1

 

El punt de sortida de Locke és que totes les nostres idees provenen de l’experiència. El problema està en veure com es formen en la ment aquestes idees. Quins mecanismes psicològics usa per a crear-los.

La definició d’idea en Locke és: tot allò que coneixem o percebem, una noció abstracta, el color, l’olor, la mida d’una cosa, la figura. Nosaltres tenim la noció d’idea com quelcom abstracte, malgrat tot, per a Locke és tot allò que d’una o altra manera és percebut o conegut.

El doctor Alcoberro refereix que la filosofia de Locke era una paupertina filosophia que tenia la seva fortalesa en anar en contra de les idees innates. És amb ell amb qui s’enceta l’empirisme. Si l’empirisme entén que la realitat només és cognoscible a través de les idees faran falta les dades sensorials, l’experiència, per arribar-hi. Amb Locke assistim al final de la metafísica i l’innatisme i al naixement del psicologisme.

Locke ataca, com va fer Descartes, el pes de l’escolàstica que rellegia Aristòtil. La noció de substància, acceptada pel francès, es basava en l’analogia, la comparació (similitud i proporció) amb una base perceptiva que Locke acaba acceptant com una necessitat a partir de la constatació de l’existència de qualitats primàries i secundàries.

Contra el racionalisme francès i en favor de la individualitat a l’hora de percebre, no pot acceptar l’innatisme. Les idees per a Locke són sempre idees particulars amb un ús generalitzat. O,per dir-ho en el seu vocabulari: coneixem essències nominals, però no essències reals. Sabem com ens apareixen (a nosaltres en concret) les coses, però no com són en realitat. (Alcoberro).

Un altra punt important és la constatació dels errors en l’ús del llenguatge que ens porta a concebre realitats que no ho són. Una inadequació entre pensament i llenguatge. Eliminar conceptes confusos és una de les intencions del nostre autor.

2.1. EL PSICOLOGISME

Només podem tenir coneixement d’idees resultat de la percepció que resulta de l’experiència. Les idees han de ser combinades per veure’n la concordança o discordança amb les resta d’idees que tenim i que han estat simples, de fet, en primera instància. La idea de blanc concorda amb la idea de totes les coses blanques, i és discordant amb totes les coses de colors diferents.

Si tot ha de provenir de l’experiència cap mirar-ne els límits. L’experiència serà el límit del nostre coneixement, que al seu torn prové d’ella i en cap cas pot anar-hi més enllà.

El psicologisme pretén desfer les idees complexes en simples per veure’n la seva procedència i analitzar-ne quin és el funcionament per combinar-les i associar-les amb altres idees.

Les tesis bàsiques les trobem en la gènesi (experiència) i a partir d’ella els processos que ens porten a la idea. La realitat com “cosa en si” mai no es coneix, només les elaboracions mentals que són les idees.

2.2. ELS LÍMITS DEL CONEIXEMENT.

Locke comença la seva obra entenent que el coneixement comença en l’experiència, nega l’innatisme i en conseqüència cap de les evidències cartesianes que ens arribem per aquest cantó pot ser seguida si la nostra pretensió és fer ciencia. Entre Hobbes i Berkeley però també molt influenciat per Descartes. Locke no s’atreveix a negar l’existència d’un món, tot I que queda com una substància suposada i inaccesible.

Locke distingeix entre l’essència fenomenal o nominal de les coses i l’essència real inaccesible. L’essència fenomenal és allò que percibim en l’acte present. Són les idees simples que apareixen connectades i que permeten identificar una cosa atorgant-li un nom. Respecte l’essència real inaccessible cal dir que es refereix a la substància mateixa entesa com a suport de les característiques. És possible (Hottois), que Locke estès pensant en alguna forma d’estructura atòmica, física, que serviria de suport a les característiques de la cosa; queda però, fora de les possibilitats del coneixement. Aquesta apreciació de Hottois foragita la interpretació metafísica de la substància tal i com la pretenia Descartes al ser sustentada per Déu.

2.1.2. Contra l’innatisme

No hi ha idees innates. Ni Déu, ni principis com ara la identitat i no contradicció, tampoc en l’àmbit de la moralitat, dirà que potser certa tendència natural cap a diverses formes de comportament. A més, si la moral fos innata i pròpia de tots els humans seria possible una prova i una sola argumentació racional, i això no succeeix, més aviat cadascú té el dret d’establir la seva moral mitjançant la raó. Observem diversos tipus de conductes que poc o gens tenen que veure amb la moralitat:

En hi ha prou observant un exèrcit entrant a sac a una ciutat per a veure quina observància, quin sentit de principis morals, o quina consciència es mostra per tots els demans que es fan  Assaig, I, c3

No accepta tampoc l’existència d’una estructura per a tenir aquestes idees. O es té a partir de l’experiència o no es té.

Com ho fa? Recordo que l’innatisme diu que en l’ésser humà existeixen des del seu naixement idees de tipus de coneixement i morals que són previs a l’experiència.

– Demostrant la falsedat de l’afirmació de que existeix un consens universal segons el qual tots els éssers humans estan d’acord. Aquests principis especulatius i morals (coneixement i acció), serien a priori, previs a l’experiència. Locke dirà que no existeixen aquests principis universals sobre els quals hi ha aquest consens universal, que aquests principis comuns, com idea de déu, bé, mal, identitat personal… no són universals, o sigue no tothom els reconeix. Si déu, per exemple, fos innata, es repetiria la seva idea en tots els llocs del món, i això no és així. Hi ha pobles que no la tenen o que no la tenen de la mateixa manera que els altres.  D’aquesta manera podem concloure que Déu no pot ser una idea innata.

Principis especulatius, matemàtics o teòrics com ara la identitat (a=a) i el principi de no contradicció (no és possible a i noa), tampoc són comuns entre la població, Locke posa els exemples dels ximples o les tribus americanes.

Respecte els principis morals no hi ha innatisme, potser tendències cap certes formes de comportament, bé i mal poden variar entre pobles i persones. Diu Locke: Les regles morals requereixen prova, doncs no són innates. Un altre motiu que em fa dubtar de l’existència de principis pràctics innats  és que no crec que pugui proposar-se una sola regla moral sense que algú tingue el dret de demanar-ne la seva raó.

A efectes pràctics, segons Locke, no hi ha conductes que responguin a assentiments universals ni en la moral ni en el coneixement. Cadascú, cada zona creu i es comporta de forma diferenciada, tant en l’actualitat com en el temps passat. Si hi haguessin idees o principis innats no hi haurien canvis, i és un fet que els hi ha i això prova que no existeixen idees innates. Afegirà un exemple que, crec, il·lustra prou bé això en relació la moral:

En hi ha prou en observar un exèrcit entrant a sac a una ciutat per veure quina observància, quin sentit de principis morals, o quina consciència es mostra per tots els disbarats que es cometen. (Assaig,I c3)

També es planteja la virtualitat, la possibilitat de tenir-los més avant, i dirà que no. Es pot pensar que entendrem alguna cosa en el futur, però no podem deduir d’aquí que aquesta cosa ja estava en nosaltres.

Llegim això:

 

[slideshare id=14181892&doc=lempirisme-de-john-locke-innatisme-11358-120905172310-phpapp02]

 [slideshare id=14181902&doc=lempirisme-de-john-locke-innatisme-2402-120905172252-phpapp01]

2.1.3. Origen i classificació de les idees en Locke

Una idea és un contingut mental que ha tingut el seu origen en l’experiència. Locke estableix dos tipus d’experiència la externa i la interna. En primera instància les unitats mínimes d’aquesta experiència fa idees simples.

Anomeno idea a tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de la percepció, pensament o coneixement; i dic qualitat del subjecte a aquella capacitat de produir alguna idea en nosaltres.

Simples, sensacions immediates: rebudes per la ment directament (els sentits transmeten a la ment), de l’experiència de forma passiva. “Anomeno idea a tot allò que la ment percep en si mateixa o és objecte immediat de percepció, pensament o coneixement; i anomeno qualitat del subjecte en el fet que hi hagi la capacitat de produir alguna cosa en la nostra ment.”

  de la sensació (experiències externes)

• – provinents d’un sol sentit (la llum i els colors, el blanc, el roig i el verd… (vista), tota classe de sorolls i sons (oïda), sabors i olors (paladar, diu ell, i nas). Del tacte, les més significatives: calor, fred, solidesa, rugositat, resistència, fragilitat…

Diu Locke que moltes idees d’aquestes no tenen nom i que tendim a generalitzar, així la fragància i la pudor són olors agradables o desagradables, i les diferències són notables, però aromes ho són els de la rosa i el lilàs, i no tenen noms diferents. Sobre els sabors agrupen la munió possible en dolç, salat, amarg, àcid, agre… diu que no cal continuar, tot i que farà una excepció amb la “solidesa” com una idea simple de sensació (i un sol sentit). I diu: La idea de solidesa la rebem pel nostre tacte; i prové de la resistència que notem en un cos a que qualsevol altre cos ocupi el lloc que té, fins que cedeix. La solidesa no s’ha de confondre amb la duresa.

• – provinents de més d’un sentit.

Al capítol Vè parla de les idees que provenen de més d’un sentit.

• • . qualitats primàries: mida, figura, moviment, impenetrabilitat, encadenament de partícules, extensió.
  • . qualitats secundàries, aquestes són subjectives i depenen de les primàries: olor, color, sabor i so.

  Respecte aquesta distinció que ja havíem vist en Demòcrit, Galileo, Descartes i Hobbes. Coincideix, al menys en els tres últims el fet que aquestes qualitats secundàries no podien ser justificades des del punt de vista mecanicista que persegueix la màxima objectivitat. Allò que, d’alguna manera podia ser mesurat era primari i la resta secundari. Això forma part de l’anomenat materialisme metafísic. Berkeley i Hume les posaran al mateix sac, i el materialisme dialèctic no acceptarà aquesta divisió.

•       – de la reflexió, de l’experiència interna, és el coneixement que la ment humana té dels seus propis actes mentals (percepció, pensament, memòria, voluntat…)
•       – de la sensació i la reflexió, la tristesa, l’alegria, la inquietud, existència, plaer, dolor…

El llistat és aquest: Pueden proceder de un solo sentido (luz, colores, sabor, olor, ruidos, cualidades secundarias), de diferentes sentidos (cualidades primarias, extensión, forma, figura, reposo, movimiento, unidad y pluralidad), mediante la reflexión (percepción, volición, recuerdo, disgusto) y de la reflexión y la sensación (placer, dolor, poder, sucesión), siendo producidas en nosotros por las cualidades primarias o secundarias de los cuerpos.

http://www.filosofia.net/materiales/tem/locke.htm

Al respecte de les qualitats primàries, secundàries i aquest tercer poder que és la força que tenen alguns elements, diu Locke:

John Locke: qualitats primàries i secundàries

Tot el que la ment percep en si mateixa, o tot el que és l’objecte immediat de percepció, o de pensament, o d’entesa, és al que jo crido idea; i en poder de produir una idea qualsevol en la nostra ment el crido qualitat del subjecte en què cau aquest poder. La bola de neu pot produir en nosaltres les idees de blanc, fred i rodó; a aquestes potències que produeixen en nosaltres aquestes idees, en tanto que es troben en la bola de neu, les crido qualitats; i en quant són sensacions o percepcions en la la nostra entesa, les crido idees; i si alguns cops em refereixo a aquestes idees com si es trobessin en els mateixos objectes, vull que se m’entengui que em refereixo a aquestes qualitats en aquells objectes que ens produeixen aquestes idees.

Considerades d’aquesta manera, les qualitats en els cossos són, en primer lloc, aquelles que són totalment inseparables d’un cos, sigui quin sigui l’estat en què es trobin, i de tal natura que les conserva de manera constant en totes les alteracions i canvis que l’esmentat cos pugui experimentar per raó d’una força major exercida sobre ell. Aquestes qualitats són de tal natura que les troben els sentits de manera constant en tota partícula de matèria que tingui la suficient consistència per ser percebuda […] Crido a aquestes qualitats, qualitats originals o primàries d’un cos, i crec que podem advertir que produeixen en nosaltres les idees simples de la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment, el repòs i el nombre.

Però, en segon lloc, hi ha unes qualitats que realment no són res en els objectes mateixos, sinó potències per produir en nosaltres diverses sensacions per mitjà de les seves qualitats primàries, és a dir, per l’extensió, la forma, la textura i el moviment de les seves parts insensibles. A aquestes qualitats, com són els colors, sons, gustos, etc., les crido qualitats secundàries. Es podria afegir una tercera classe, que tothom admet que no són potències, encara que siguin qualitats tan reals en el subjecte com a les que jo, per seguir la manera comuna de parlar, crido qualitats, però que per diferenciar-les denomino qualitats secundàries. Perquè la potència que té el foc per produir un nou color o distinta consistència en la cera o el fang per mitjà de les seves qualitats primàries és tant una qualitat al foc com ho és la potència que té per produir en mi una nova idea o sensació de calor que no tenia abans per por d’aquestes mateixes qualitats primàries, és a dir, extensió, textura i moviment de les seves parts.

__________________________________________________

Complexes, són elaborades per la ment humana, per reflexió, relacionant i combinant les idees simples. L’enteniment és actiu en l’elaboració d’aquestes idees, mentre en les simples és passiu. Una d’aquestes idees és la substància, també els modes (propietats de la substància) i les relacions (la causalitat) entre elles.

Conèixer és comparar idees, trobar-ne les seves relacions i jutjar sobre i amb elles. El coneixement és d’idees i esdevindrà a partir de la certesa que elles ens puguin produir. Locke insistirà en la conveniència i no conveniència de les idees i de els seves relacions; aquestes conveniències a exigir són:

• Identitat o diversitat (o són iguals o diferents) – lògica.
• Relació (matemàtica).
• Coexistència necessària (física).
• Existència real (metafísica).

Idees complexes de modes.

“Anomeno modes a aquelles idees complexes que, qualsevol que sigui la seva combinació, no continguin en si el suposat que subsisteixen per si mateixes, sinó que se les considera com dependències o afeccions de les substàncies. Aquestes idees són del tipus triangle, gratitud, assassinat, etc.”

Les idees complexes de mode simples sorgeixen de la combinació de la idea amb ella mateixa, Locke posa com exemples: la idea de 3 (combinació de la mateixa idea de 1), o triangle (Combinació geomètrica de semirectes).

Les idees complexes de mode complexes o mixtes resulten de la combinació d’idees diferents. Així tenim les idees de bellesa, deure, hipocresia… poden respondre a la realitat – tenir referència – o no.

Les idees complexes de substància. A nosaltres se’ns presenten idees de qualitats, són primàries i secundàries en una sola experiència. Com que no podem pensar que aquestes idees no estan suportades per no res, suposem un substrat que anomenem “substància”.

Pensar en la substància com idea no és un fruit de la imaginació. Infereix la seva existència com idea i com a realitat perquè les qualitats necessiten un suport que nosaltres no percebem, però existeix.

Hi ha una idea general de substància que va amb les de substàncies particulars, combinació d’idees simples, i amb elles parlem de les coses i no en dubten de la substància que acompanya a les qualitats percebudes.

Amb la idea de substància pensem coses materials. Com, si tot esdevé de la sensació pot esdevenir substància pensant? Locke dirà que la idea de Déu és una substància espiritual, igual que les substàncies pensants. Aquestes les obtindríem per reflexió, per una banda, i després pels mètodes de demostració. Hi ha idees, doncs, d’objectes materials (les coses), i de substàncies no materials com ara el jo pensant o Déu, mateix que descobrirà més tard. La diferència entre Descartes i Locke en aquest punt està en que en Locke no es tracta d’idees innates, sinó que provindrà una, la identitat, de les relacions entre idees, i la de Déu per demostració.

Idees complexes de relació.

Apareixen a partir de les relacions que estableix la ment amb altres idees a partir de comparacions, relacions… aquesta relació entre les idees genera idees noves que no pertanyen a l’existència real, i és aportada per la ment al generar activament les relacions.

Locke assenyala la causalitat, o sigui, la relació causa-efecte és això una relació entre dues idees que sí poden tenir referent real, la causa per una banda, i l’efecte per l’altra. Totes dues provenen de l’experiència, però la mateixa causalitat no, tot i que Locke diu que sí tindrà un fonament real ja que les substàncies afecten altres generant idees en la nostra ment. Un exemple pot ser la volició i la seva acció per a moure o aturar el cos o diferents pensaments; seria una experiència interna. Hi ha una causa: vull moure el braç (és una idea de reflexió), i una conseqüència: moure’l (de sensació); la causalitat, com la relació entre ambdues ve donada. La connexió necessària entre el fet A i el B, però, no és captada per la ment. Locke l’ha d’acceptar, en contra de la necessitat empírica.

L’altra idea que ens interessa en aquest punt és la d’identitat. A què s’està referint Locke? És l’existència d’alguna cosa en un mateix lloc i en un mateix temps, i a més, al fet de com els éssers pensants poden pensar que continuen sent ells mateixos tot i que les coses canvien, el cos, per exemple. Diu que la idea prové de l’experiència. En els éssers pensants aquesta identitat esdevé la consciència.
§ 23 (Llibre II)

Per tant, les qualitats que hi ha en els cossos són, si les considerem apropiadament, de tres classes.

Primer la massa, la forma, el nombre, la situació i el moviment (o el repòs) de les seves parts sòlides; aquestes qualitats estan presents en els cossos, tant se val que les percebem com que no; i quan són d’una magnitud que permet descobrir-les, ens fem per mitjà d’elles una idea de la cosa, tal com és en si mateixa, com ho veiem clarament en els objectes artificials. Les anomeno qualitats primàries.

Segon, el poder que hi ha en qualsevol cos, per raó de les seves qualitats primàries insensibles, d’actuar d’una manera peculiar sobre els nostres sentits, i de produir per això mateix en nosaltres les diferents idees dels diversos colors, sons, olors, sabors, etc.

Comunament se les anomena qualitats sensibles.

Tercer, el poder que hi ha en qualsevol cos, per raó de la particular constitució de les seves qualitats primàries, de produir tals canvis en la massa, la forma, la textura i el moviment d’un altre cos que el fa actuar sobre els nostres sentits d’una manera diferent de com ho havia fet anteriorment. I així el Sol té el poder de blanquejar la cera, i el foc de fondre el plom. Aquestes les anomenem usualment poders.

Crec que les qualitats de la primera classe, com ja s’ha dit, les podem anomenar pròpiament qualitats primàries, reals i originals, perquè formen part de les coses mateixes, tant si són percebudes com si no; de les seves diferents modificacions depenen les qualitats secundàries.

Les altres dues classes són només poders per actuar de diferents maneres sobre les altres coses; aquests poders s’originen de diverses modificacions de les qualitats primàries.

 

2.1.4. Anàlisi del llenguatge. Els universals i el nominalisme.

Expressem el nostre pensament gràcies al llenguatge. El llenguatge és qui transmet i l’eina de pensament.

Convencionalitat de les paraules al referir-se a les idees. A més Locke fa una distinció entre la referència, el gos (real), per exemple, i les paraules que expressen la seva idea que variaran en les diferents llengües del món. Un mateix pensament es pot pensar i dir des de diferents convencions lingüístiques. Això és anomenat caràcter representatiu del llenguatge.

Se n’adona però que hi ha errors difícilment evitables, sinonímies, expressió d’idees complexes, etc. Entén que la veritat i la falsedat només és de proposicions, però tenim la tendència a pensar que són les idees.

Un dels termes que estudiarà és l’ús de conceptes generals, abstractes i universals, típics de la filosofia:

Les paraules es converteixen en generals al fer-se elles signes d’idees generals, i les idees es converteixen en generals quan se suprimeixen les circumstàncies de temps i lloc i qualsevol altra idea que pugui determinar-les a una o altra existència particular… allò general i allò universal no pertanyen a l’existència real de les coses, sinó que són invencions i criatures de l’enteniment, fabricades per ell per al seu propi ús. (III, c3).

És per l’experiència que coneixem entitats individuals, i a partir de la successió de les idees concretes que provenen de la seva sensació establim una idea general. Veig un home, dos homes, tres homes… amb unes característiques, i d’aquí faig un terme universal. Els universals no són, doncs, coses, sinó idees, paraules que només tenen una existència mental. Capten amb aquests conceptes generals el que ell anomena essència nominal i en absoluta l’essència real platònica.

No hi ha possibilitat que aquests universals ens mostren l’essència de la cosa.

… aquelles essències reals ens són desconegudes. Les nostres facultats no ens condueixen, en el coneixement i distinció de les substàncies, més enllà d’una col·lecció d’aquelles idees sensible que advertim en elles; aquestes col·leccions, per més que es formen diligentment i exactes, estan molt lluny de la verdadera constitució interna d’on flueixen aquelles qualitats.  (III, c6)

Convertim les idees en paraules, aquest és el contingut de la ment.

2.1.5. Anàlisi del coneixement.

El coneixement és una operació de l’enteniment que treballa a partir de les idees i no de les coses. Quan operem amb les idees el que fem és percebre la connexió, la conveniència, l’acord… entre les idees.

El coneixement rau només en la percepció de l’acord o el desacord de les nostres idees.

Knowledge then seems to me to be nothing but the perception of the connexion and agreement, or disagreement and repugnancy of any of our Ideas. In this alone it consists. 

Una de les dificultats que observa Locke, és que podria ser que la imaginació generés aquest coneixement però diu que no.

És evident que la ment no coneix les coses d’una forma immediata, sinó per mediació de les idees que en té. El nostre coneixement, per tant, només és real en la mesura que hi ha conformitat entre les nostres idees i la realitat de les coses. Però, quin ha d’ésser el criteri? ¿Com la ment, que no percep més que les seves pròpies idees, pot saber que es corresponen amb les coses en si mateixes ? Encara que això presenta dificultats, crec que hi ha dues classes d’idees de les quals podem estar segurs que es conformen a les coses… VI, 3… pàg, 201 Atena

Diu Locke que les idees simples perquè la ment no pot produir-les i en conseqüència han de ser el producte de la cosa (principi de correspondència en Hume)… han de ser necessàriament el producte de les coses que, actuant sobre la ment d’una forma natural, hi produeixen aquelles percepcions a les quals s’ordenen i adapten per la saviesa i la voluntat de Déu que ha fet la nostra natura. D’on se segueix que les idees simples no són ficcions de la nostra imaginació, sinó produccions naturals i regulars de les coses existents fora de nosaltres i que realment actuen sobre nosaltres; per aquesta raó carreguen sobre si tota la conformitat a què estan destinades, o bé la que requereix el nostre estat: perquè ens representen coses sota  les aparences que aquestes últimes són capaces de produir en nosaltres, mitjançant les quals podem distingir les diferents classes de substàncies particulars, discernir els estats en què es troben i destinar-les a les nostres necessitats i al nostre ús. Així, la idea de blancor o la d’amargor, tal com està en la ment, sent exactament conforme al poder que hi ha en algun per produir-la, posseeix tota la congruïtat entre la nostra idea i l’existència de les coses és suficient per parlar de la realitat del coneixement.

Així el coneixement, després afegirà el mètode sensitiu, no serà l’acord o el desacord entre idees i coses, en contra d’Aristòtil (veritat per adequació o correspondència). Això ho supera en part amb el tema de les idees simples, però el tema de Déu, presenta dificultats que l’obliguen a explicar què és això de l’acord o el desacord.

Estableix què entén per “acord” de quatre maneres:

Identitat o diversitat d’una idea, la claredat que se’ns imposa quan de forma immediata i sense dubtes tenim una idea i no la confonem amb cap altra. La idea de blancor, per exemple, amb la idea provinent de la percepció d’un objecte blanc. La idea és ella mateixa, està d’acord amb ella o no.

El primer acte de la ment quan té alguns sentiments o idees, consisteix en percebre-les (per a conèixer el que sigui cada una d’elles), i, d’aquesta manera, en percebre també les seves diferències i que l’una no és l’altra. Això resulta tan absolutament necessari que sense això no podria haver ni coneixement, ni raciocini, ni imaginació, ni pensaments distints. Per mitjà d’això la ment percep de manera clara i infal·lible que cada idea està d’acord amb ella mateixa, i que és el que és, i a més que totes les idees distintes estan en desacord, és adir que una no és l’altra; i això ho fa sense cap esforç, treball o deducció, a primera vista, per la seva capacitat natural de percepció i distinció. I encara que els homes de l’art hagi reduït això a aquelles regles generals de que “allò que és, és” i que “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, per a poder aplicar-les a tots els casos en què hi hagi ocasió de reflexionar sobre això, és cert, no obstant això, que aquesta facultat s’exercitat primer sobre idees particulars. Un home coneix de manera infal·lible tan aviat com adquireix en la seva ment les idees de blanc i redona, les idees que són i que no són blanques i rodones. I no existeix en el món cap màxima o proposició que pugui fer-li-la conèixer més clara o certament del que ja el coneixia i sense l’ajuda de cap regla general. Aquest és, doncs, el primer acord o desacord que la ment percep en les seves idees, el qual sempre el percep a primera vista. I si per casualitat sorgeix algun dubte sobre això, es podrà comprovar que és sobre els seus noms i no sobre les idees mateixes, la identitat i diversitat de la qual serà sempre percebuda tan prompta i tan clarament com ho són les idees mateixes, ja que no podria ser d’altra manera.

Relació (relacions abstractes entre idees).

Afecta a vàries idees i a la percepció de la relació (o absència d’ella) entre aquelles.

Consisteix en la percepció de la relació entre dues idees qualsevol, de qualsevol classe, siguin substàncies, modes o qualsevol altres. Doncs com totes les idees distintes han de reconeixer-se eternament com no sent la mateixa, de manera que siguin universal i constantment negades, la una de l’altra, si no poguéssim percebre cap relació entre les nostres idees, ni descobrir l’acord o el desacord que existeix entre elles segons els diversos mitjans que té la ment per a comparar-les, no hi hauria en absolut lloc per a cap coneixement positiu.

Coexistència o connexió necessària.

Tambe basada en l’acord o el desacord entre les nostres idees. En aquest cas es refereix, Locke, a la coexistència o no en la mateixa cosa d’una idea i altres. Es refereix a la substància i a les idees que l’acompanyen per a generar la idea complexa.

Així, quan ens referim a l’or dient que és fix, el nostre coneixement d’aquesta veritat no passa de que la fixesa o el poder de romandre en el foc sense consumir-se és una idea que sempre acompanya i està unida a aquella espècie particular de groc, això, fusibilitat, mal·leabilitat i solubilitat en aigua règia (àcid nítric i clorhídric), que composen la idea complexa que signifiquem per la paraula or.

L’existència real.

Existència real i actual en quant aquesta està d’acord amb qualsevol idea. En aquest punt veiem com, d’alguna manera hi ha una traïció a l’esperit que diu que tot és coneixement d’idees. .

 

Així el blau no és procés una falta d’identitat. “Dos triangles tenen les seves bases iguals entre línies paral·leles iguals”, és de relació, “El ferro és susceptible de rebre impressions magnètiques”, de coexistència, i “Déu existeix”, d’existència real. I encara que identitat i coexistència no són en veritat sinó relacions, malgrat això, com són unes formes tan peculiars d’acord o desacord de les nostres idees, hauran de ser considerades com aspectes distints, i no dins de les relacions en general, ja que són fonaments diferents d’afirmació i negació, com fàcilment advertirà aquell que reflexione sobre el que es diu…

2.1.6. Nivells o graus de coneixement.

Locke accepta dos graus de coneixement com havia fet Descartes. La intuïció i la deducció (o demostració). Amb la primera coneixem per evidència, i a partir d’aquest coneixement deduïm la resta. Afegeix també una forma que anomena coneixement sensible de l’existència individual.

Coneixement actual i coneixement habitual.

Actual knowledge occurs only when we are actually perceiving the agreement in question, Locke supposed; our inclination to assent to what we’ve known in the past but are not presently attending to he called habitual knowledge.

 

El coneixement actual es produeix en presència perceptiva de l’acord o el desacord entre les idees, o de la relació entre elles.

El coneixement habitual és aquell en el qual nosaltres treballem a partir de records, o sigui no està present l’acord o el desacord, sinó que es reconeix entre les proposicions que tenim en ment.

This capacity is clearly important for the development of learning generally; we can’t focus on everything at once, and it makes sense to rely upon our memories for general truths we have mastered on some occasion in the past. [Essay IV i 8-9] Thus, it makes sense to say that I know (habitually) the multiplication tables even at moments when I’m thinking about other things, provided that I can, upon challenge, call to mind the product of 8 and 7. The more crucial issue about human knowledge is to explain how it occurs in the first place.

 

Coneixement intuïtiu.

Coneixement immediat de l’acord o el desacord entre idees. Aquest tipus de coneixement és molt important ja que des d’aquí trobem el coneixement de la pròpia existència. De vegades la ment percep d’un mode immediat l’acord o el desacord de dues idees per si soles, sense intervenció de cap altra; i a això, crec, se li pot dir coneixement intuïtiu. Aquest tipus de coneixement està fora de dubte i és el més segur que pot atènyer la ment humana. En el posicionament que fa de la intuïció de la pròpia existència accepta el postulat cartesià eliminant-ne el component innat. No refereix, però, a l’ànima immortal, sinó al fet de ser pensant.

Intuitive. All our knowledge consisting, as I have said, in the view the mind has of its own ideas, which is the utmost light and greatest certainty we, with our faculties, and in our way of knowledge, are capable of, it may not be amiss to consider a little the degrees of its evidence. The different clearness of our knowledge seems to me to lie in the different way of perception the mind has of the agreement or disagreement of any of its ideas. For if we will reflect on our own ways of thinking, we will find, that sometimes the mind perceives the agreement or disagreement of two ideas immediately by themselves, without the intervention of any other: and this I think we may call intuitive knowledge. For in this the mind is at no pains of proving or examining, but perceives the truth as the eye doth light, only by being directed towards it. Thus the mind perceives that white is not black, that a circle is not a triangle, that three are more than two and equal to one and two. Such kinds of truths the mind perceives at the first sight of the ideas together, by bare intuition; without the intervention of any other idea: and this kind of knowledge is the clearest and most certain that human frailty is capable of. This part of knowledge is irresistible, and, like bright sunshine, forces itself immediately to be perceived, as soon as ever the mind turns its view that way; and leaves no room for hesitation, doubt, or examination, but the mind is presently filled with the clear light of it. It is on this intuition that depends all the certainty and evidence of all our knowledge; Which certainty every one finds to be so great, that he cannot imagine, and therefore not require a greater: for a man cannot conceive himself capable of a greater certainty than to know that any idea in his mind is such as he perceives it to be; and that two ideas, wherein he perceives a difference, are different and not precisely the same. He that demands a greater certainty than this, demands he knows not what, and shows only that he has a mind to be a sceptic, without being able to be so. Certainty depends so wholly on this intuition, that, in the next degree of knowledge which I call demonstrative, this intuition is necessary in all the connexions of the intermediate ideas, without which we cannot attain knowledge and certainty.

Coneixement demostratiu.

Necessitem d’idees o relacions entre idees que ens faran de mediadores en un procés discursiu a partir de les intuïcions (com el deductiu de Descartes). Al final de la demostració, del tipus matemàtic partint d’axiomes, s’arribaria a la veritat: En cada pas que dóna la raó quan es tracta de coneixement demostratiu, hi ha un coneixement intuïtiu sobre l’acord o el desacord que busca respecte la propera idea intermèdia que usa com a prova.

El coneixement de l’existència de Déu serà d’aquest tipus i com a conseqüència de l’intuïtiu. També el coneixement matemàtic a partir dels axiomes i postulats que són evidents i indemostrables.

Coneixement sensible.

Remet al coneixement de les existències individuals. Un tret és estar present a la sensació. Aquest tipus de coneixement, contradictori amb la necessitat del coneixement entre idees, ens parla del coneixement de coses individuals més enllà de les idees. Un cop havia establert els coneixements intuïtiu i demostratiu, diu que la resta estan per sota, per què situa ara el sensitiu; com pot establir l’acord o el desacord entre el contingut mental – idea -, i la cosa (extramental). Com que Locke accepta que les idees estan causades per les coses, que estimulen els sentits, en suposa la conformitat entre la cosa real i la idea de la cosa, i des d’aquí justifica el coneixement se les coses.

Respecte les idees complexes no en podem dubtar el paper relacional de la ment, però accepta l’essència nominal com a justificant de l’aglutinant de les idees simples que sí tenen correlat real.

Locke ja no afegeix més tipus de coneixement, la resta seran de fe o només probabilitat.

 

BUIDAT

Crítica de les idees innates. Assaig sobre l’enteniment humà. Llibre I, Capítol II, No hi ha principis innats en la ment.

1. “És opinió establerta entre alguns que en l’enteniment hi ha certs principis innats; certes nocions primàries (koinai ennoiai) o caràcters com si diguéssim impresos en la ment de l’home, que l’ànima rep en el primer moment de la seva existència i que du amb  ella quan arriba al món. Per convèncer el lector imparcial de la falsedat d’aquesta hipòtesi, bastaria mostrar només (tal com espero fer en les diferents parts d’aquest assaig) com els homes, simplement amb el recurs de les seves capacitats naturals, poden aconseguir tot el coneixement que tenen, sense l’ajuda de cap impressió innata, i com poden arribar a la certesa sense cap d’aquestes nocions o principis innats. Perquè tothom admetrà que no tindria sentit suposar que són innates les idees de color en una criatura a la qual Déu va donar la vista i el poder de rebre-les per mitjà dels ulls a partir d’objectes externs. I no deixaria de ser poc raonable atribuir algunes veritats a certes impressions de la natura i a certs caràcters innats, si podem observar en nosaltres mateixos algunes facultats adequades per obtenir un coneixement fàcil i cert d’aquelles veritats, com si estiguessin originàriament impreses en la nostra ment.”

… És la capacitat de conèixer algunes veritats, la que és innata, “mentre que el coneixement és adquirit.”

Capítol VIII – Algunes consideracions més sobre les idees simples.

Idees positives que tenen per causa una privació.

§1§2§3§4§5§6 Tot allò (cosa) que provoca excitació dels sentits, produeix una idea simple en l’enteniment. Independentment de la seva causa i gràcies a la facultat de discernir la considera, la ment, una idea positiva tot i que sigui per una privació en l’objecte.

§7 Idees en la ment; qualitats en els objectes.

Diferenciació entre les idees o percepcions i la percepció o idea de la modificació en la matèria.

§ 8§9§10 Anomeno idea tot allò que la ment percep en si mateixa o tot allò que està immediatament present en l’enteniment quan percebem o pensem; i el poder de produir una determinada idea en la ment l’anomeno qualitat de l’objecte on rau aquest poder.

Enteneu: les coses / fets tenen la qualitat de produir idees en nosaltres. Hi ha en els cossos dues formes de qualitats: les primàries (originals) : solides, extensió, forma i moviment, o privació del moviment, nombre; són qualitats que produeixen en nosaltres idees simples.

Què veig quan percebo un x?

Doncs, la forma, l’extensió (mida, pes), la solidesa, si es mou, si és un o més. Provoquen en nosaltres IDEES SIMPLES. Les altres qualitats dels objectes són les qualitats secundàries, i aquestes són el color, el so, el saber…

§ 11 – Com les qualitats primàries produeixen les idees.

Per impuls, dirà, que és l’única manera de concebre com els cossos operen els uns sobre els altres.

§ 12 Hi ha d’haver evidentment un cert moviment que des dels objectes passa pels nostres nervis, o pels esperits animals, o d’algunes parts determinades del cos, fins arribar al cervell, o a la seu de les sensacions, per produir  en les nostres ments les idees particulars que tenim dels objectes.

Descartes diu: Art. 35. Exemple de la manera com les impressions dels objectes s’uneixen en la glàndula que està en mig del cervell.

Així, per exemple, si veiem un animal venir cap a nosaltres, la llum reflexa del seu cos pinta dues imatges del mateix, una en cada un dels nostres ulls… Passions de l’ànima, pàg. 116

§ 13 § 14 Com ho fan les qualitats secundàries.

Per l’acció de partícules insensibles sobre els nostres sentits, tal com passa amb les idees originals… mitjançant l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria de figures i masses peculiars, i segons diferents graus i modificacions dels seus moviments, causa que en la nostra ment hi hagi les idees del color violeta i de l’aroma suau d’aquesta flor…

§ 15 § 16 Les idees de les qualitats primàries són semblances; les de les secundàries, no.

Les idees de qualitats primàries dels cossos són semblances d’aquestes mateixes qualitats, i que els seus arquetipus existeixen realment.

§ 17 La massa, la forma, el nombre i el moviment particulars de les parts del foc o de la neu es troben realment en el foc i en la neu, tant se val que els nostres sentits els percebin com que no; per això poden ser anomenats qualitats reals, perquè realment existeixen en els objectes.

§ 18 Exemple del manà

§ 19 Exemple del pòrfir.

§ 20 L’ametlla.

§ 21

En tots tres veiem com les qualitats secundàries estan en el subjecte i no en l’objecte.

§ 22 filosofia natural = física  / química

§ 23 Tres classes de qualitats en els cossos.

Aquí Locke introdueix una tercera qualitat, les importants són les ja explicades, és bo, però, saber el que diu:

Qualitats primàries, o reals o originals	Massa, forma, nombre, situació moviment/repòs de les parts sòlides.
Qualitats secundàries, sensibles	En raó de les qualitats primàries insensibles, però que actuen en els nostres sentits i de produir idees de color, so, olor, sabor…	S’originen de diverses modificacions de les primàries. Són modes de les primàries.

Exemple: el sol té el poder de blanquejar la cera i el foc de fondre el plom.PodersPoder pel qual, en raó de les qualitats reals, un cos pot produir canvis en la massa, la forma, la textura i el moviment d’un altre cos.

 

Si us adoneu, nosaltres percebem a partir d’aquestes qualitats, unes de primàries, objectives, reals i que dependrien de la substància (cosa), i que establim per semblança.

Això és important, quan jo miro el món, atenc una sèrie de percepcions que generen idees en la meva ment. Els sentits fan la seva feina i la ment genera la idea que és el que jo conec, com que quan veig (sentit visual, per exemple) me n’adono de certes qualitats en l’objecte que són les objectivables, podem dir que entre la idea i la cosa hi ha prou semblança, quanta més millor, ja que la cosa mateix al cap no la puc tenir.

Però també captem altres qualitats com ara les subjectives, i a més una tercera qualitat, que ell anomena poders o qualitats (i prou) que és la possibilitat que els cossos canvien gràcies al poder d’un altre cos (o si voleu l’acció d’un sobre altre que fa canviar les qualitats secundàries d’aquest: el foc sobre el plom, per exemple)

Nosaltres rebem aquestes qualitats que estimulen els nostres òrgans dels sentits. La percepció és d’idees simples perquè és la unitat mínima del coneixement, però a nivell mental seran complexes. El que percebrem de les complexes són els modes (les maneres de donar-se la “cosa”, depenen absolutament de la substància i nosaltres “inferim” l’existència de la substància però no la percebem com sí els modes. Les idees complexes de relació fan que la “cosa” percebuda pertany i estableix relacions mentals amb altres coses.

Per exemple veig un cotxe:

El cotxe de la realitat té el poder d’estimular el nostre sentit de la vista gràcies a aquestes qualitats primàries i secundàries, veuríem forma, moviment, si és un… i el color. La idea produïda és una combinació d’idees simples: idea de color blau (p.e), la figura, etc. que nosaltres agrupem en una “cosa” sota el nom de cotxe que és complexa. Si analitzem la idea complexa descobrim les maneres de donar-se a nosaltres per mitjà de les qualitats (o sigui, els modes, i p.e. color, mida…) és dóna a nosaltres de certa manera perquè hi suposem un substrat (el penjarobes), que no podem distingir però inferim (suposem); les idees complexes les relacionem amb altres idees; no cal que refereixin a la realitat i són només mentals, no hi ha percepció d’això en la natura però Locke l’accepta, Hume no ho farà. Les més importants són causalitat – pensar que les idees tenen una causa -, no podem percebre-la però l’acceptem per aquest tipus d’idea relacional, Locke dirà que hi ha una connexió necessària entre A i B, i que aquesta l’apreciem per intuïció. Recordeu que Descartes també parla d’intuïció, en Locke aquest és un grau de coneixement: és la percepció immediata de la conveniència o de la desconveniència de les idees entre elles, sense idea intermediària. Aquest coneixement és immediat, evident i cert. Què vol dir amb això? Si tinc la idea de fill i la idea de pare la relació entre elles: “el pare és la causa del fill”, és immediata, evident i cert: Intuïció, doncs.

També cal dir que Descartes parla de modes, en el francès la substància és una idea innata, per tant, fruit de la recerca de la raó; però aquesta substància es dona a nosaltres, es presenta segons aquestes maneres de donar-se a conèixer que anomena modes.

La altra idea de relació important és la identitat personal. Aquesta idea surt de relacionar idees de continuïtat en l’espai-temps. Un ésser viu o un ésser pensant té aquest coneixements perquè es reconeix el mateix que en altres moments i llocs.

 

§ 24 Les primeres són semblances, les segones creiem que ho són, les terceres ni ho són ni ho pensem. Les qualitats secundàries i els poders refereixen a altres cossos i deriven de diverses modificacions de les qualitats primàries. En els cas de les secundàries pensem que són qualitats reals que estan en els cossos; en el cas dels poders, i aquests són la influència d’un cos sobre un altre, no són ni semblants a la cosa ni ho pensem. Si el Sol desfà la cera pensem que és un poder que afecta la cera, però no una qualitat del Sol, dependran de les qualitats primàries però no estan en ell, són el resultat dels seus poders:

… aquestes qualitats de llum i calor, que són percepcions meves quan em sento escalfat o il·luminat pel Sol, no estan en el Sol ni més ni menys que hi són els canvis fets en la cera quan es blanqueja o s’ablaneix per causa seva. Els uns i els altres són igualment poders del Sol que depenen de les seves qualitats primàries, amb les quals pot, en un cas, alterar talment la massa, la forma, la textura o el moviment d’algunes parts insensibles dels meus ulls, o de les meves mans, que produeix d’aquesta manera en mi les idees de llum o de calor; i pot, en l’altra, alterar talment la massa, la forma, la textura o el moviment d’algunes de les percepcions insensibles dels meus ulls, o de les mans, que produeix d’aquesta manera en mi les idees de llum o de calor; i pot, en l’altra, alterar talment la massa, la forma, la textura o el moviment de les parts insensibles de la cera, que poden produir en mi les idees distintes de blancor i fluïdesa.”

Podem veure en el fragment que els poders (qualitats secundàries i el poder de transformar les coses) depenen de les qualitats primàries; ara, atents, aquests poders fan que de manera insensible per a mi (l’acció de les partícules o corpuscles és insensible), no me n’adono, percebi algunes idees com la de llum i calor.

§ 25. Insisteix en el tema,explicant-lo.

§ 26 Les qualitats secundàries són de dues classes: primer, les perceptibles immediatament; segon les perceptibles mediatament.

 LLIBRE IV – Capítol  II – Graus del coneixement

El coneixement sensitiu de l’existència concreta

§ 14 Sobre els graus del coneixement.

Desdenya, en principi, l’opinió i la fe (creença), com a coneixement.

Sí  accepta la intuïció, el coneixement demostratiu i el sensitiu. El coneixement demostratiu consisteix a comparar idees i a percebre’n la conveniència o no per mitjà d’altres idees que són proves per a la demostració. És la raó qui percep aquests lligams entre les idees seguint-ne el fil de la deducció.  La diferència entre intuïció i deducció rau en la relació entre idees, en la primera no hi ha més que les absolutament necessàries i a partir de les quals n’establirem la relació; i en la segona totes les que facin falta per arribar d’una a una altra (els passos de la demostració que són: descobrir proves, ordenar les idees amb claredat i convenciment de manera que les connexions apareguin amb evidència, percebre aquestes connexions i concloure.)

Sensitiu De fet hi ha una altra percepció de la ment abocada a l’existència particular dels ens finits en l’exterior de nosaltres mateixos: l’acceptem com un coneixement que excedeix la mera probabilitat, però no ateny de manera plena cap dels dos graus de certesa ara esmentats. No hi ha res de més cert que la idea que rebem en les nostres ments d’un objecte exterior; i aquest és el coneixement intuïtiu. Però saber si existeix alguna cosa més que la simple idea en la nostra ment, o si podem a partir de la idea inferir amb certesa l’existència d’alguna cosa exterior a nosaltres que correspongui a la idea, és una qüestió per alguns controvertible, perquè pot passar que tinguem idees en la ment sense que existeixin les coses a què es refereixen, o sense que cap objecte impressioni els nostres sentits. Però també en aquest assumpte, em penso, estem proveïts d’una evidència que ens fa superar el dubte.

Galileu i Descartes ja parlen, ho hem dit abans, d’aquesta diferenciació entre qualitats primàries i secundàries. Darrera d’aquesta distinció hi ha la teoria corpuscular. S’entén la percepció com un procés mecànic. La matèria (les seves partícules) exerceixen un moviment sobre les sentits (un impuls); i aquests sentits via nervis transmeten l’impuls a la ment. La teoria corpuscular o atòmica (Boyle – Gassendi), és un dels elements primordials de l’anomenat fenomenisme dins del constructivisme escèptic. A uns moviments de partícules els hi correspondrà un sensació i no cap altra; nosaltres percebrem qualitats secundàries que seran modes de les primàries, i aquestes sensacions que rebrem a partir dels estímuls dels corpuscles (partícules) dependran de la voluntat de Déu:

John Locke: el mecanisme de la sensació

De la mateixa manera que es produeixen en nosaltres les idees de les qualitats originàries, podem pensar que es produeixen les de les qualitats secundàries, és a dir, per l’actuació de partícules insensibles sobre els nostres sentits. Perquè resulta clar que existeixen, i en gran quantitat cossos tan petits que no podem descobrir pels nostres sentits ni el seu volum, ni la seva forma, ni el seu moviment, com evidentment ocorre amb les partícules de l’aire i de l’aigua, i amb altres moltíssim més petites que aquestes. Potser tan petites respecte a les partícules de l’aire i de l’aigua com ho són aquestes respecte a un pèsol o a un granit. Suposem, perquè, que els diferents moviments i formes, volum i nombre de les dites partícules provoquen en nosaltres, quan afecten els diversos òrgans dels nostres sentits, aquestes sensacions diferents que ens produeixen els colors i olors dels cossos: que una violeta, per exemple, per l’impuls d’aquestes partícules insensibles de matèria, de forma i volum particulars, en els diferents graus i variacions dels seus moviments, faci que les idees de color blau i de l’aroma suau d’aquesta flor es produeixin en la nostra ment, perquè no és gaire més impossible creure que Déu hagi unit semblants idees a moviments amb què no guarden cap similitud, que ho és pensar que hagi unit la idea de dolor al moviment d’un tros d’acer que esquinça la nostra carn, moviment respecte a què aquesta idea de dolor no té cap similitud.

__________________________________________________

Assaig sobre l’enteniment humà, l.2, cap. 8, n. 13. (filoxarxa)

 

El mecanisme de la percepció com “xoc de corpuscles” en els nostres receptors sensorials l’utilitza Descartes i Locke. Us deixo un enllaç.

http://www.slideshare.net/everwrest/optica-3848366

CAPÍTOL IV. De la realitat del nostre coneixement.

Objecció: si el coneixement està en les idees, pot ser totalment quimèric.

Amb tot el que hem dit:

a)      intuïció com la percepció immediat de la conveniència o desconveniència de les nostres idees sense idea intermediària, i que aquest coneixement és evident i cert.

b)      demostratiu:coneixement per comparació i percebre’n la conveniència amb altres idees que actuen de probatòries.

c)      Sensitiu com l’evidència perceptiva.

es planteja el nostre autor si no pot ser tot una quimera – com matrix – ja que el coneixement és sempre d’idees i mai la realitat en si mateixa.

En aquest capítol es pregunta si el coneixement només és la percepció de l’acord i el desacord de les nostres idees; no seran aquestes idees quimeres?

 

 

 

IDEES DE RELACIÓ

Les idees de relació provenen de referir i/o comparar dues o més coses entre si; donant un nom a la relació diferent del de les coses. La relació no forma part de l’existència real de les coses però tampoc no està en contra de la natura de les coses.

La causalitat és una d’aquestes idees. Locke dirà que la causa és allò que produeix una idea ja sigui simple o complexa, essent ella l’efecte.

Causa i efecte procedeixen de l’experiència, de les idees rebudes per sensació o reflexió. La idea de causalitat és una relació , i en conseqüència és una idea de la ment que té un fonament real. Aquest fonament el posa Locke en la capacitat que tenen les substàncies d’afectar a altres substàncies produint idees en la nostra ment. És en l’experiència externa on podem trobar aquesta relació, a partir de l’experiència de voler i actuar.

La connexió necessària entre causa i efecte només pot extreure-la a partir de la intuïció del tipus cartesià. Però està convençut de la connexió causa i efecte.

La identitat la refereix en la continuïtat espaial i temporal dels éssers vius. Com que hi ha aquesta continuïtat podem parlar d’identitat, i aquesta idea prové de l’experiència. Això, en els ésser pensants és la autoconsciència i esta és la identitat. que no podem separar del pensament.

 

 

                   2.2. Substància i causalitat en Locke

Substància: és una col·lecció d’un cert nombre d’idees simples considerades com unides en un sol subjecte. És doncs, una idea complexa, procés d’unió i combinació que l’enteniment duu a terme amb les idees simples. L’enteniment agrupa sota una mateixa idea les qualitats o idees simples que acostumem a percebre juntes.

Per exemple, de les idees simples d’acidesa, color, sucositat, carnositat… n’extreiem la complexa de taronja.

El coneixement en Locke el podem dividir en intuïció (percepció directa i immediata i innegable, p.e. la pròpia existència; i la demostració que és un encadenament d’intuïcions.

La intuïció és la percepció immediata de la conveniència o la desconveniència de les idees entre elles, sense intermediari. És evident i certa, i les podem comparar amb les idees clares i distintes de Descartes. Són idees abstractes i no requereixen ser demostrades.

«Pel que fa a la nostra existència, la percebem amb tanta d’evidència i de certesa que no cal pas que sigui demostrada per cap prova. Jo penso, jo raono, jo sento plaer i dolor; cap d’aquestes coses no em pot ser més evident que la meva pròpia existència? Si dubto de qualsevol altra cosa, aquest mateix dubte em convenç de la meva pròpia existència i no em permet pas que en dubti. […] En cada acte de sensació, de raonament o de pensament, som convençuts interiorment en nosaltres mateixos del nostre propi ésser, i arribem pel que fa a això al més alt de certesa que sigui possible d’imaginar.»

A diferència de Descartes, la idea de Déu no ens arriba per intuïció sinó per demostració. Aquest tipus de coneixement funciona a partir de la comparació d’idees i veure si són convenients o no són convenients per mitjà d’altres idees que utilitzarem com a proves per a demostrar-les. Serà gràcies a la raó com podem inferir una conclusió. Els passos en el procés són: descobrir les proves, ordenar les idees amb claredat per mirar l’evidència de les connexions, percebre les connexions i extreure’n conseqüències (conclusió). Per a Locke les matemàtiques ens ofereixen el grau més alt de certesa i són fruit de l’assoliment dels quatre graus. Intuïcions (clares i distintes) ens permeten deduir propietats; no hi ha intervenció de l’experiència on tot és contingent (no necessari) a excepció de l’existència de Déu.

 

L’altre tipus de coneixement en Locke és el sensitiu. Hem vist com la pròpia existència és un coneixement intuïtiu, i que l’existència de Déu és un coneixement demostratiu. Tota la resta la coneixem pels sentits. Tenim la idea a partir de l’experiència però no hi ha cap connexió necessària per pensar en l’existència de la cosa. El coneixement sensitiu requereix de l’objecte per pensar-ne que existeix, per pensar-ne i prou.

“La idea de substància no és res més que el suport que suposem però que no coneixem de les qualitats que descobrim i que no podem imaginar com subsistents, sense alguna cosa que les sustenti.”

 

John Locke: Assaig sobre l’enteniment humà, II, 23

 

Jo percebo una sèrie de sensacions (color, mida, forma), però les sensacions no són l’objecte. Què és l’objecte? No ho sabem. Suposem que sota aquestes qualitats hi ha algunes que li serveixen de suport. La substància suport és incognoscible, té aquest nom per un imperatiu psicològic, però no podem saber res d’ella. Per això no podem conèixer res de la substància de l’ànima o de Déu: això porta a l’escepticisme de Hume. Locke, tot i que pensa que aquesta substància roman inaprehensible i incognoscible, no la nega:

“Hem de creure en l’existència de realitats que siguin causa de les nostres experiències. D’aquesta manera podem pensar que percibim les coses iguals, podem explicar-nos la coincidència de les nostres experiències i idees, també la seva regularitat i continuïtat en la nostra ment.” (1)

Per a Descartes la substància és una realitat que existeix de tal manera que no necessita de cap altra realitat per a existir. El dubte metòdic ens porta al “jo pensant”, una substància que pensa, la res cogitans, l’ànima. Descartes conclou que puc dubtar de l’existència del meu cos i del món que m’envolta ja que tinc informació rebuda pels sentits i els sentits, hem quedat, no són fiables. No puc, però, dubtar de la meva subjectivitat.

La definició de substància cartesiana només és aplicable a Déu, però per analogia pot ser aplicada a tot allò altre que percebem amb tota claredat i distinció i no necessita de cap altra per a existir. I aquestes són les substàncies pensant i extensa (matèria), i no es necessiten l’un a l’altre per a existir.

Ha de quedar clar que no percebem la substància, substrat, suport, directament, sinó a través dels seus atributs. A cada substància li correspon un atribut, aquests són qualitats o propietats de la substància que no poden existir per si mateixos – necessiten del suport -. Cada substància en té un de propi que constitueix la seva essència o naturalesa. La substància és suport i només es coneix pels seus atributs.

La substància és un tema complexe, però hi ha que entendre’l per aproximar-nos als grans autors de la filosofia. Etimològicament, en llatí, és allò que hi ha per sota, el suport dels accidents i les característiques de la cosa/ fet. En Aristòtil la substància (ousia), estava formada per matèria i forma, la primera particularitza la cosa i li dóna les seves característiques, la forma és l’essència mateixa de la cosa, allò que la fa ser el que és. El coneixement ho és d’allò general en Aristòtil, i conèixer és separar la matèria de la forma, i això només es pot ser intel·lectualment, aprehendre l’essència gràcies a la intuïció. Descartes redueix la substància a tres que serien captades mitjançant la reflexió pura que possibilita les idees innates. Aquest procés es desenvolupa a priori, independent de l’experiència sensible.

Locke no pot acceptar tot aquest procés, ni les idees innates ni la intuïció intel·lectual, i la substància queda com “allò indeterminat que no podem conèixer en si”.  Nosaltres coneixem a partir de percepcions i aquestes percepcions són percepcions d’alguna cosa (el món exterior, les coses ). La suposem i Locke l’accepta per sentir comú.

De la mateixa manera tot i no tenir idea de causa, Locke la suposa.

 

 

 

                   2.3. ANALISI TEXTUAL

 

                        “Totes les idees vénen de la sensació o la reflexió. Suposem, doncs, que la ment sigui, tal com acostumem a dir, un full de paper en blanc, buit de qualsevol signe, sense cap idea; de quina manera s’arriba a proveir? D’on obté aquell vast magatzem que la il·limitada i activa imaginació humana hi ha pintat amb una varietat gairebé infinita? D’on té tots els materials de la raó i del coneixement? Responc a tot això amb una paraula: de l’experiència, en la qual es fonamenta tot el nostre coneixement, i de la qual deriva en darrer terme. La nostra observació – ocupada bé en objectes sensibles externs, bé en operacions internes de la nostra ment, percebudes i reflexionades per nosaltres mateixos – és la que proveeix els nostres enteniments amb tots els materials del pensament. Aquestes dues són les fonts del coneixement, d’on provenen totes les idees que tenim o que podem tenir naturalment.”

Locke, J., Assaig sobre l’enteniment humà

“Suposem, doncs, que la ment sigui, per dir-ho d’alguna manera, com un full en blanc, lliure de tota inscripció, sense cap idea. Com hi arribem? D’on prové aquest immens dipòsit que l’activa imaginació de l’home hi ha dibuixat, amb una varietat gairebé infinita? D’on treuen tot aquest material la raó i el coneixement? Contesto amb una sola paraula: de l’experiència.”