Els models lingüístics igualitaris (a partir d’ara, MLI) és un model de política lingüística en què totes les llengües d’un determinat territori sota el poder d’un sol estat són tractades per la llei de la mateixa manera. Això es dóna, per exemple, a Bèlgica (amb l’oficialitat exclusiva tant del neerlandès com del francès, dins les seves respectives àrees; també és oficial l’alemany en una petita part del territori belga). Un altre cas és Suïssa (amb igualtat reconeguda per a l’alemany, el francès i l’italià; no passa el mateix, però, amb el retoromànic, que és parlat per menys de l’1% de la població helvètica).

Bàsicament, els MLI es defineixen per oposició als models lingüístics no igualitaris sorgits de la Revolució Francesa (1789): model francès. Segons el model francès, a cada estat li correspon, per exemple, una llengua pròpia. Així, es parla de la Llengua de l’Estat, o, en terminologia francesa, de la Llengua Nacional, en oposició a totes les altres llengües existents a l’interior del territori estatal.

D’aquests models de política lingüística no igualitaris, n’hi ha de dos tipus:

1: els que no reconeixen ni la igualtat ni tan sols la diversitat. Es dóna en estats que no reconeixen ni la igualtat ni tan sols la diversitat lingüística interna. Actualment, l’exemple més flagrant (visible) de la Unió Europea el constitueix Grècia, que no reconeix l’existència al seu interior de parlants del macedoni o l’albanès.

2: els que no reconeixen la igualtat, però sí que reconeixen l’existència de la diversitat. Especifiquen que hi ha diversitat interior, però una llengua és declarada oficial de l’Estat, mentre que la resta es troben en una situació legalment desfavorable. Un bon exemple d’aquesta segona tipologia el tenim a l’Estat espanyol.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ