Per fomentar el respecte entre els habitants de tot Suïssa, la segona llengua que aprenen els suïssos i les suïsses a l’escola ha de ser necessàriament una altra llengua de Suïssa diferent de la seva, però no una en concret, sinó qualsevol de la resta. I estudiarà, a més, una tercera llengua (generalment, l’anglès). Amb aquest sistema, l’única llengua coneguda realment a cada cantó per tothom és la pròpia del cantó, però tothom coneix alguna altra de les llengües de Suïssa.

A Bèlgica, en canvi, cada dia hi ha més neerlandòfons (persones que parlen neerlandès) que tenen una escassa competència lingüística en francès (de francòfons incompetents en neerlandès n’hi ha hagut tota la vida!). I, com que tant els uns com els altres dominen cada vegada més l’anglès, la comunicació entre belgues de llengües diferents s’estableix, cada vegada més, en anglès.

Els MLI parteixen de la base que imposar una de les llengües de l’Estat com a llengua interior d’intercomunicació seria antidemocràtic, ja que afavoriria l’expansió d’una comunitat lingüística enfront de les altres.

Observacions:

1: si s’establís un MLI a l’Estat espanyol (a l’estil suís, per exemple), l’única llengua oficial als Països Catalans (PPCC) seria el català; als Països Castellans, seria el castellà; així com l’euskara a Euskadi i el gallec a Galícia (el bable, a Astúries; l’aragonès, a l’Aragó,…). A Madrid, per exemple, tot l’estudiantat hauria d’escollir entre aprendre català, basc o gallec. A Rubí, per exemple, podríem escollir entre aprendre castellà, basc i gallec. És a dir, tothom hauria de conèixer una altra llengua de l’Estat espanyol diferent de la pròpia.

2: si seguíssim el model belga, a cada territori la llengua oficial seria la pròpia del territori, i la intercomunicació entre tots podria establir-se formalment en anglès.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ