Us presento un seguit d’actituds lingüístiques que prenem o tenim els parlants a l’hora d’utilitzar la llengua per a comunicar-nos en les nostres relacions quotidianes:

Lleialtat lingüística: actitud normal de defensa i ús habitual de la pròpia llengua. Ser lleial a la pròpia llengua implica, sense considerar-la més ni menys que cap altra, usar-la i considerar-la amb normalitat. És l’actitud més habitual entre els pobles amb llengües normalitzades.

Autoodi: consideració negativa cap als propis trets d’identitat. Autoodi lingüístic, per tant, desconsideració envers la pròpia llengua. Es dóna en el context de les comunitats lingüístiques minoritzades. Quant pitjor són les condicions de la llengua en qüestió, més possible és l’autoodi: si l’ús d’una llengua determinada li ha comportat a una persona, repetidament, situacions incòmodes, aquesta persona -o aquesta comunitat lingüística- acabarà no volent usar la pròpia llengua.

Xovinisme: és l’efecte contrari, l’altra cara de la moneda de l’autoodi. És l’actitud prepotent dels parlants de llengües majoritàries, que consideren que han de ser entesos pertot arreu en la seva llengua, que la seva llengua és la millor i fins i tot que ha se ser l’única de l’Estat del qual són ciutadans. El concepte, nascut a França, es pot aplicar pràcticament a tots els parlants de les llengües de llarg abast.

Entre nosaltres tenim,

1: lleialtat lingüística, en els casos d’ús normal i desacomplexat de la llengua catalana.

2: autoodi, en els casos de menysvaloració del català per part dels propis catalanoparlants.

3: xovinisme, en els casos de parlants de la llengua espanyola que consideren que aquesta és superior al català, o que han de poder prescindir tranquil·lament, al nostre país, de la llengua catalana.

Fragment extret de Sociolingüística a l’aula de Bernat JOAN i MARÍ