LA LLEGENDA D’ISIS I OSIRIS
Adel Ebeid (El Caire, Egipte)

Segons la tradició de l’Antic Egipte, hi va haver fa molts i molts anys uns éssers divins amb els quals va començar la vida.

La primera divinitat es deia Aton, que era el déu encarregat de fer la llum. Aton es trobava sol i per això va decidir crear de dues costelles seves una divinitat home i una divinitat dona. Shu era l’home i era el déu de l’aire i Tefenet era la deessa de l’aigua.

Shu i Tefenet es van conèixer, es van casar i van tenir dos fills, Geb i Nut. Geb era el déu de la terra i Nut era la deessa del cel. Ells també es van casar i van tenir quatre fills: Osiris, Isis, Seth i Neftis.

Osiris era un déu que representava tots els valors positius: la pau, l’amor i l’amistat; mentre Seth representava tot el contrari: l’ambició, l’enveja i la crueltat. Osiris era també el déu de la terra fèrtil i negra, mentre Seth era el déu del desert.

Osiris era molt estimat perquè representava la vida i la bondat i Seth era un déu molt temut perquè representava la mort. Seth tenia molta enveja d’Osiris i aquesta enveja el va conduir a fer una malifeta que tots els egipcis han lamentat sempre.

Seth va decidir matar Osiris, i per fer-ho va decidir organitzar una gran festa. Una nit va convidar molta gent a aquesta festa. Ell mateix va fer, en secret, una caixa molt bonica de fustes bones, d’or i joies; aquesta caixa feia la mida exacta d’Osiris. Durant la festa va dir a tothom que qui cabés dins s’enduria la caixa com a regal.

Tots els convidats a la festa van provar de ficar-se a la caixa però en va: per a uns la caixa era massa gran, per als altres massa petita. En el moment que Osiris es ficà dins, els amics de Seth el van tancar a la caixa i la van llençar al riu Nil.

La força de l’aigua empenyé la caixa riu avall i aviat va desaparèixer de la vista de Seth.

Quan Isis s’assabentà del què havien fet al seu marit es va posar molt trista i començà una recerca del cos del seu espós per tot Egipte. Isis es transformà en un ocell molt gran i volà per arreu i al final el trobà, però on? Al Líban. Com és que Osiris va arribar tan lluny? L’aigua del Nil va fer que la caixa baixés Mediterrani avall fins arribar al Líban.

Isis trobà el cos d’Osiris dins la caixa. Feliç com estava d’haver-lo trobat, el va abraçar i amb aquesta abraçada el va tornar a la vida. Isis quedà embarassada i tots dos van tornar a Egipte i van viure durant molt temps amagats prop del delta del Nil.

Però les notícies van arribar al Palau de Seth, el qual, una altra vegada, matà Osiris. Però aquesta vegada no el posà en una caixa sinó que el tallà a trocets i l’escampà per tot Egipte per tal que el seu cos no es pogués tornar a refer. Aquest és un fet molt salvatge i sempre lamentat pel poble egipci.

Isis, amb el seu petit fill Horus, van intentar recuperar les peces del cos d’Osiris, però no van trobar una part que s’havia menjat un peix. Aleshores Isis no pogué tornar la vida al cos d’Osiris, que quedà com el déu dels morts i el cementiri.
Seth va continuar com a rei d’Egipte, perquè encara que hi havia un rei legítim, que era Horus, era massa petit. Quan Horus es fa va fer gran començà a lluitar contra Seth. Horus tenia forma de falcó i Seth tenia forma de cocodril. Els egipcis sempre tenen por del cocodril perquè és l’animal de Seth. El cocodril egipci té moltes semblances amb el drac de Sant Jordi.

Al final de la lluita guanyà Horus, i Horus va començar a governar Egipte amb amor i així es va acabar la por i l’odi. Des d’aquell dia tots els homes i les dones de bé intenten que al món no hi hagi ni por ni odi.

EL DRAC DE BANYOLES

Fa molts i molts anys, quan els cavallers corrien per la nostra terra, un drac terrible va aparèixer prop de l’estany de Banyoles. Era gran com una casa, tenia ales de rat-penat i la pell dura com la pedra. Quan obria la boca, en sortia una foguerada que assecava plantes i arbres. Era el drac més lleig que s’havia vist mai.

Diuen que tenia tanta gana que si veia un ramat d’ovelles en un tres i no res el feia desaparèixer com per art d’encantament al fons de la seva gola. I també es menjava amb molt de gust cavalls vaques porcs ànecs i gallines.

Els pobres veïns de Banyoles vivien amb l’ai al cor. De la por que els feia el drac s’estaven tot el dia tancats a casa i no s’atrevien a sortir al camp a treballar.

Un dia se’ls va acabar el bestiar i el drac es va presentar a la porta de la ciutat i va cridar amb una veuassa esgarrifosa:

– No us faré cap mal si cada dia de l’any em porteu una criatura ara un nen ara una nena. Els banyolins bé van protestar, però el drac va començar a treure foc pels queixals i li van haver de dir que si. Val a dir que estaven molt tristos però cada dia havien de dur al drac un nen o una nena i d’ells no se’n cantava mai més ni gall ni gallina.

A la fi, desesperats van enviar un missatge a Carlemany l’emperador de la barba florida, que, de França estant, governava Catalunya en aquell temps.

Quan Carlemany va sentir les malifetes del drac es va enfadar molt i va cridar;

– Ira de Déu! Anem a Catalunya a dir-ne quatre de fresques a aquesta bestiota!

I va marxar cap a Banyoles amb els cavallers més valents de l’imperi.

Molts dels cavallers de l’emperador van anar a la cova de la fera per matar-la. Però el drac se’ls empassava d’un en un; i aviat no en van quedar ni per a mostra.

Aleshores Carlemany va decidir d’anar-hi ell mateix. Va muntar el seu cavall blanc i va agafar la seva espasa que es deia Joiosa i tenia la virtut de guanyar tots els combats per difícils que fossin.

Quan l’emperador va arribar davant del drac se li va llançar al damunt i li ventà cop d‘espasa. Però la fera tenia la pell tan dura que el ferro va saltar en mil bocins. Carlemany va haver de fugir cames ajudeu-me que si no hauria acabat a las panxa del drac.

– ÉS el primer cop que em vencem- deia després tot escorregut.

Però heus ací que de camí cap a Banyoles li surt a l’encontre un vell embolicat amb una capa que tenia una barba que li arribava fins als peus. Era sant Mer un ermità del Pirineus que havia baixat a la plana per ajudar la gent de Banyoles.

– No feu gaire bona cara, senyor – va dir el sant.

– Vinc del cau de la fera – va respondre Carlemany-. La volia matar però he perdut el combat miserablement –i les llàgrimes queien cara avall de l’emperador.

– Mi senyor –va fer sant Mer va anar a buscar el drac. Es va plantar davant de la cova i va cridar.

– Surt d’aquí si ets valent! I quan el drac va treure el nas li va tirar la capa al damunt. A l’instant el drac va canviar de cara se li va estroncar el foc que treia pels queixals i es va tornar manyac com un anyell.

Sant Mer se’n tornà cap a Banyoles i el drac patrip patrap darrera seu com un gosset. La gent els va veure arribar i van córrer a amagar-se però sant Mer els va dir:

– No tingueu por! Ja no us farà més mal.

Per celebrar aquell fet tan important van fer una gran festassa i va convidar-hi el drac i tot i era tan malson que els nens li pujaven al damunt sense cap mena de perill. Acabada la festa sant Mer se’n tornà cap a la seva ermita, dalt de la muntanya. I el drac, patrip patrap, se’n va anar amb ell. I tant havia canviat que va perdre l’afecció als bens, porcs, gallines i criatures i només volia menjar herba.

Quan sant Mer va morir de vell, el drac, de tant que se l’estimava, no va trigar dos dies a seguir-lo a la tomba.

Llegenda popular
Adaptació: Francesc Bofill.

Conte popular

Havent d’emprendre un llarg viatge, un comerciant va confiar al seu veí, en qui tenia molta confiança, el seu capital, consistent en unes quantes barres de metall preciosos guardades en un a caixa de fusta. El veí li va dir que no patís, que marxés tranquil que ell responia del seu capital, però quan al d’uns quants mesos el mercader va tornar de viatge, i va voler recuperar el seu capital, li va dir que les rates l’havien rosegat i se l’havien menjat tot.

– Qui ho diria, oi, que aquests animalots es poguessin menjar els metalls? Doncs es tal con us ho dic: van tan afamats que ho devoren tot.

El mercader, sense deixar de manifestar la seva sorpresa, va fer veure que es creia aquella història. Però al cap d’uns quants dies es va apoderar del fill del seu veí, el va amagar en un lloc on no el pogués troba ningú, i després se’n va anar a casa el pare i el va convidar a sopar .

– Vindria amb molt  de gust- li va dir el seu veí -, però estic molt amoinat i capficat. El meu fill ha desaparegut i no sé pas què se n’ha fet. Que no li hagi passat cap desgràcia.

– No cal que patiu, pel vostre fill- li va dir el mercader -. Se l’ha emportat un mussol i no li farà pas cap mal. Aquesta matinada jo l’he vist, com se l’enduia amb les seves urpes.

– No sabeu pas el que us dieu. Com pot ser que un ocell com un mussol s’endugui un noi que pesa vint vegades més?

– Doncs jo us dic que ho he vist i no heu de dubtar de la meva paraula. No sé pas de què us estranyeu. En un país on les rates es mengen els metalls preciosos, els mussols bé es poden emportar els nens, per més grandets que siguin.

El veí va comprendre la intenció del comerciant. Li va tornar la caixa amb els metalls preciosos i ell va recuperar el seu fill.