BubbleShare: Share photos – Find great Clip Art Images.
Els nens i nenes de CI el dimarts 19 de maig varem anar d’excursió a Valls, allí varem estudiar els animals herbíbors, com cabretes, zebres, ponis…, també animals de la família de les aus com la grua, la grulla, l’ànec, els cignes…
Tot va ser molt interessant i per la tarda varem jugar als detectius…
Els/Les de 1r
BubbleShare: Share photos – Play some Online Games.
El perquè d’aquest projecte: Si ens servim d’una metàfora, podem comparar una persona amb un violí: si les cordes estan poc tensades, no sonen; si ho estan massa, es trenquen. A nosaltres ens passa el mateix. Esperem que les tècniques de relaxament ens ajudin a viure equilibrats i feliços. Aquí es poden veure els/ les nens/es de 2n fent un exercici de taixí “Conduir el tigre i tornar a la montanya”.
BubbleShare: Share photos – Find great Clip Art Images.
Aquí us mostro unes aqüarel·les que han pintat els/les nens/es de la meva classe a plàstica. Han quedat prou bé, oi?
Avui he somiat amb el teu terme Maials
i amb l’avantatge del somni
em feia i em desfeia a caprici, del meu desig.
He somiat que era un ametller florit
i he sentit les arrels fondes clavades a la terra.
Al cor de la teva terra, Maials, aspra i eixuta!
A través de l’escorça he pujat tronc amunt
com la sàvia, i he notat la fusta ruda i blanca.
Dalt de les rames
he tremolat dins les fulles verdes i tendres.
I tot d’una m’he transformat en mil flors de llum blanca
i tota la meva essència s’ha convertit
en un aroma de nèctar i mel,
l’aroma de les flors d’ametller…
I les flors i jo mateixa
amb els pètals oberts
alimentàvem les abelles
amb el nèctar “dorat”
Quina meravella,la meva essència
s’havia convertit en l’aroma de les flors d’ametller!!!
Pep-ita
A Maials hi ha una manera especial de veure la vida. Potser és l’herència de la nostra terra esquelètica, secana i dura, com deia Machado.
Estem abocats a un sentiment vital davant l’actitud d’enfrontar-nos al món. No és un sentiment de nostàlgia de temps passats, ni d’angoixa ni depressió. És una manera inconscient de veure i viure els esdeveniments i fins i tot hi hauria algú que podria negar l’existència d’aquest sentiment.
La gent s’aboca directament a l’acte de viure en primera persona. Sense sentiments d’alegria, tristesa o autocompasssió que facin d’intermediaris entre l’acte de viure i l’estat d’ànim. Viure sense subterfugis directament i ja està. Em refereixo al pagès que durant el dia treballa la terra i al tard anirà a donar menjar als animals que té per sanejar l’economia familiar i que a l’estiu quan minva la feina anirà a l’horta a collir fruita…
El mateix amb la dona que va a collir olives i ametlles, al tard s’arregla per anar a comprar i en tornar a casa fa les feines i el sopar i el dinar de l’endemà.
Dins d’aquest clima es fa difícil que sorgeixin inclinacions cap a la poesia, l’art o qualsevol altra qualitat que ens faci destacar. Aquest tarannà discret, senzill, immensament humil, d’acceptació ens aboca a l’anonimat.
És una manera de veure la vida que fa que evitem el reconeixement. No seria propi nostre buscar situacions de fama, poder, prestigi…
Potser el nostre paper està predestinat o ens comportem així per la història que ens pesa com una carga a través de generacions.
Per no anar més enrere; les guerres carlines, la guerra civil i la postguerra d’una banda; i de l’altra; la duresa pròpia del territori: sequera, gelades, collites mal pagades…
Crec que tot això fa que el poble sigui el que és i nosaltres siguem els que som. Almenys sembla que és el que acceptem com a destí amb tota naturalitat, sense negar-nos la possibilitat de ser feliços.
Pep-ita
