DURADA
La durada, una de les quatre qualitats del so, és el temps que dura un so. Com més sigui el temps més llarga serà la durada. Determina el temps de vibració i es mesura en unitat de temps (minuts, segons…)…) En la música la durada del sons es mesura amb la pulsació i es representa amb les figures musicals i els seus silencis.
ESCALA MUSICAL
L’escala musical és una successió de sons o notes disposats segons un sistema o mode determinat. Aquestes notes se succeeixen regularment per graus conjunts, és a dir per tons i semitons, en sentit ascendent o descendent dins l’extensió d’una octava.
Escala de Do:
Figura
Una figura en música és cada una de les formes gràfiques o figuracions que s’utilitzen per anotar la durada d’una nota. En el sistema de notació occidental, cada nota conté dues informacions bàsiques: una relativa a l’altura segons la posició que ocupa en relació al pentagrama, i una altra relativa a la durada i al ritme, i que s’expressa segons el dibuix d’aquesta nota. La figura es refereix a aquest segon element.
En el sistema actual -resultat d’una evolució continuada des dels sistemes de notació medievals- les figures existents són les següents:
– Rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera.
La relació existent entre les seves durades respectives és sempre d’1 a 2. Així, la durada d’una rodona és el doble que la d’una blanca, o- el que és el mateix- la durada d’una rodona equival a la de dues blanques. A vegades d’aquesta ‘durada’ també se’n diu ‘valor’; així, el ‘valor’ d’una negra és el mateix que el de dues corxeres.
TEXTURA
En música, la textura és la qualitat global del so d’una peça, i habitualment és el resultat del nombre de veus existents i de la relació que s’atableix entre aquestes veus. La textura d’una música s’acostuma a descriure utilitzant termes com “gruixuda”, “lleugera”, “espessa” o “esponjada”, “aspra” o “llisa”. Per exemple, es considera que les obres més conegudes d’ Aaron Copland tenen una textura “oberta”.
La textura percebuda d’una música pot ser afectada pel nombre i el caràcter de les parts que sonen simultàniament, pel timbre dels instruments o de les veus que interpreten aquestes parts, i per altres elements com són la instrumentació, l’harmonia, el tempo i els ritmes utilitzats.
Atès aquest caràcter de qualitat global que té, la textura té influència directa sobre l’estil de la música; d’aquí que molts estils hagin potenciat determinades textures. També té un marcat valor expressiu i temàtic. Per tot això és molt freqüent que s’utilitzin diferents tipus de textura dins d’una mateixa obra, sobretot quan aquestes tenen seccions o moviments ben diferenciats, i en especial en aquelles obres en què la quantitat i diversitat d’efectius sonors -instruments i/o veus- i parts que integren la textura, ho fan especialment adient.
Tipus de textura
En musicologia, especialment en història i anàlisi de la música, alguns termes comuns per a definir els diferents tipus de textura són:
-Monofònica. Hi ha una única veu melòdica, sense acompanyament harmònic, tot i que pot haver-hi algun acompanyament rítmic.
– Polifònica. Diverses veus melòdiques múltiples que són, d’alguna manera, independents l’una de l’altra.
– Homofònica. Hi ha diverses veus però n’hi ha una de principal, la melodia, que destaca clarament, i les altres veus formen un acompanyament harmònic de fons. Si totes les parts tenen el mateix, o gairebé el mateix ritme, llavors la textura homofònica també es pot definir com a homorítmica. Atès que, si es tracta de música vocal, totes diran el text alhora (o gairebé), de manera que sobre la partitura es podrien traçar línies verticals que unissin la mateixa síl·laba en les diferents veus, sovint se l’anomena, figuradament i de manera més col·loquial, textura vertical.
– Heterofònica. En aquest tipus de textura les veus són diferents, d’una manera característica, amb ritmes contrastats. Les veus poden interpretar una única melodia amb variacions simultànies d’aquella meloda, o poden fer melodies bastant diferents.
Segon altres tractadistes, tant la textura aquí anomenada polifònica com l’anomenada homofònica són realment polifòniques. Però mentre que la segona és una polifonia homofònica, la primera és polifonia contrapuntística. Un cas concret de la textura contrapuntística és el contrapunt imitatiu o textura imitativa.
Algunes obres o determinats estils de música s’identifiquen sovint amb un d’aquests tipus de textura. Per exemple:
- El cant gregorià es monofònic.
- Els corals de Bach són homofònics
- Les fugues i els cànons són polifònics, i més concretament contrapuntístics imitatius.
- Una part important de la música tradicionals dels pobles àrabs és heterofònica.