El debat filosòfic sobre l’ésser humà. (Unitat 5. CastellnouDigital)http://www.castellnoudigital.com/recursos/doc/080908-unitat-05-8826.pps
Veure: Les definicions d’home al llarg de la història. (Text elaborat per Júlia Torres i Ramón Alcoberro).
Antropologies dualistes i monistes
Hi ha dues posicions a l’hora d’explicar la naturalesa de l’ésser humà: el dualisme i el monisme. Les antropologies dualistes suposen l’existència d’una doble substància en l’ésser humà: d’una banda, el cos material; de l’altra, una substància espiritual, psíquica o mental. L’argument que utilitzen els dualistes per defensar la seva tesi consisteix a afirmar que les activitats específicament humanes (el pensament, el llenguatge, la consciència, la moral…) no es poden reduir a explicacions materials (o mecàniques). Segons aquests pensadors fa falta un principi espiritual qu “posi en marxa” el cos i “el mogui” en la direcció corresponent. la cerca de la Veritat o la pràctica del Bé. A més de Plató, foren dualistes els filòsofs cristians, Descartes i molts altres filòsofs de la modernitat.
Les antropologies monistes i materialistes afirmen que l’ésser humà està fet d’una única substància de caràcter material i que, per tant, qualsevol dualisme és fals. Per a un monista, l’ànima és una funció del cos, o un tipus especial de matèria. Per a ell, l’existència d’un principi immaterial com l’ànima és indemostrable, a més innecessària per explicar el comportament humà. Conèixer, sentir, decidir, i actuar són activitats que duu a terme el cervell, que és material i que, com la resta de l’organisme, troba el seu final en la mort. A Gr“ecia pensaven així Demòcrit i Epicur. Més endavant, Hobbes i, posteriorment, Diderot i altres filòsofs de la Il·lustració (segle XVIII). També Darwin, Nietzsche i Freud van pensar posicions materialistes.