Bruno Bettelheim (1903 – 1990) és autor del llibre The Uses of Enchantment. The Meaning and Importance of Fairy Tales, [Psicoanàlisi de los cuentos de Hadas] publicat per primera vegada l’any 1976. A través d’aquest llibre explica la importància dels contes de fades en la vida dels nens i tradueix els seus continguts simbòlics.
Víctor Montoya, escriptor, periodista i pedagog bolivià ens ofereix una síntesi:
Els contes populars són aliments per a l’ànima del nen, estimulen la seva fantasia i compleixen una funció terapèutica; primer, perquè reflecteixen les seves experiències, pensaments i sentiments; i, segon, perquè li ajuden a superar els seus lligams emocionals per mitjà d’un llenguatge simbòlic, posant l’accent en totes les etapes -períodes o fases- per les quals travessa al llarg de la seva infància.
Quan el nen llegeix o escolta un conte popular, posa en joc el poder de la seva fantasia i, en el millor dels casos, aconsegueix reconèixer-se a si mateix en el personatge central, en les seves peripècies i en la solució de les seves dificultats, en virtut que el tema dels contes li permeten treballar amb els conflictes del seu fur intern. El psicoanalista Bruno *Bettelheim ha manifestat que en el camp de la literatura infantil no existeix una altra cosa més enriquidora que els vells contes populars, no només per la seva forma literària i la seva bellesa estètica, sinó també perquè són comprensibles per al nen, cosa que cap altra forma d’art és capaç d’aconseguir. *Bettelheim, en la seva Psicoanàlisi dels contes de fades, afirma que: “A través dels segles (si no mil·lennis), en ser repetits una vegada i una altra, els contes s’han anat refinant i han arribat a transmetre, al mateix temps, sentits evidents i ocults; han arribat a dirigir-se simultàniament a tots els nivells de la personalitat humana i a expressar-se d’una manera que aconsegueix la ment no educada del nen, així com la de l’adult sofisticat. Aplicant el model psicoanalític de personalitat humana, els contes aporten importants missatges al conscient, *preconscient i inconscient, sigui el que sigui el nivell de funcionament de cadascun en aquell instant.
En fer referència als problemes humans universals, especialment aquells que preocupen a la ment del nen, aquestes històries parlen al seu petit jo en formació i estimulen el seu desenvolupament, mentre que, al mateix temps, alliberen al *preconscient i a l’inconscient de les seves pulsions. A mesura que les històries es van desxifrant, donen crèdit conscient i cos a les pulsions de l’això i mostren les diferents maneres de satisfer-les, d’acord amb les exigències del jo i del *super-jo” (*Bettelheim, B., 1986, p. 12-13).
Conforme a l’assenyalat per *Bettelheim, no hi ha dubte que gairebé tots els contes que provenen de la tradició oral aborden el mateix tema: la sublimació dels conflictes emocionals i els problemes existencials que afligeixen als nens. No és estrany que les nenes, que són víctimes d’abusos sexuals, associïn als seus violadors amb els personatges “maleïts” dels contes populars, els protagonistes -llops dels quals, ogres, gnoms, bruixotes i uns altres- es tornen en individus del món real.
Si bé existeixen llibres pedagògics que ajuden a desenvolupar les funcions *cognoscitives del nen, existeixen també llibres que ajuden a superar els traumes psicològics per mitjà de la ficció i el llenguatge simbòlic, que representa coses que no estan a l’abast de l’enteniment humà. Ja *Carl G. *Jung, en “L’home i els seus símbols”, diu: “usem constantment termes simbòlics per representar conceptes que no podem definir o comprendre del tot.
Aquesta és una de les raons per les quals totes les religions empren llenguatge simbòlic o imatges. Però aquesta utilització conscient dels símbols és només un aspecte d’un fet psicològic de gran importància: l’home també produeix símbols inconscients i espontàniament en forma de somnis” (*Jung, C.G., 1995, p. 21).
La tesi de Betellheim parteix de la base que tots els contes populars reflecteixen l’evolució física, psíquica, intel·lectual i social del nen; per exemple, el fracàs de l’egocentrisme, la solitud i falta d’afecte, la por a la pèrdua dels pares, la satisfacció del desig (casa de xocolata) i el triomf sobre el perill (la bruixa) està simbolitzat en el conte “Hansel i *Gretel”; la relació ambivalent d’odi i amor cap els progenitors, el complex d’Èdip està simbolitzat en el conte de “Blancaneus”; el món lluminós i segur d’allò conegut (la pròpia casa i la família) davant de la incertesa i el perill d’allò extern (el bosc i les persones desconegudes), la violència, el canibalisme, la pubertat està simbolitzat en el conte de “La Caputxeta vermelleta”; la rivalitat entre germans en “La Ventafocs”; el temor sexual en “La Bella i la Bèstia” i l’incest en “Pell d’ase”, un tema tabú del que tots saben alguna cosa, però del que pocs s’atreveixen a parlar. (…)
Víctor Montoya – http://www.ciudadseva.com/textos/teoria/hist/montoya3.htm