L’època medieval constitueix un dels períodes més llargs i heterogenis de la història de la filosofia, ja que hi conflueixen múltiples cultures i religions (grecoromana, àrab, jueva i cristiana). Com que no podem abastar tots els corrents de pensament ni les qüestions que van abordar, ens limitarem a explicar la relació entre fe i raó.
Va ser una de les qüestions més debatudes: fe i raó són compatibles? Ens apropen de la mateixa manera a la veritat? Les respostes van ser múltiples; tanmateix, cal destacar les de sant Agustí i sant Tomàs:
— Sant Agustí és el màxim representant de la patrística (primers pensadors cristians que es van proposar interpretar i difondre el missatge dels Evangelis). Tot i que, enfront d’altres Pares de l’Església, sant Agustí reconeix i valora la raó, la continua supeditant a la guia
de la fe.
— Sant Tomàs és el representant més genial de l’escolàstica, el corrent filosòfic més important de l’Edat Mitjana, que es caracteritza per l’interès teològic (demostració de l’existència de Déu i de les veritats sagrades). Sant Tomàs va excel·lir entre els escolàstics pel seu interès a harmonitzar fe i raó. Per aquest pensador, tot i la seva naturalesa diversa, fe i raó estan preparades i legitimades per a assolir la mateixa veritat.
El nominalisme d’Occam (1298-1349) comporta l’abandó de l’Edat Mitjana i l’entrada en l’Edat Moderna. Va significar un gir radical per a la tradició filosòfica, en considerar i defensar que no existeixen idees ni conceptes universals, sinó només individus particulars semblants i noms per a referir-s’hi.