http://www.alcoberro.info/planes/descartesmet.htm
Qui pot garantir-me que tot el que jo vegi en la meva ment de forma evident sigui veritable (i no només un engany)? Com puc refiar-me de la raó? La resposta a aquesta qüestió és la següent: només Déu pot garantir-me la no existència d’engany. Per Descartes, Déu és la garantia de les nostres intuïcions.
La filosofia de Descartes és totalment deductiva (deduir = treure conseqüències que es troben implícitament en una proposició). El procediment que segueix Descartes és el següent: a partir de certes idees innates (el “cogito”) s’obtenen altres intuïcions evidents. Un resum del seu raonament seria el següent:
- Punt de partida de la deducció: “Existeixo, sóc”
- “Però, què sóc?” Resposta: “Sóc una cosa que pensa”. Una ment pensant, un esperit, un intel·lecte, una raó. Sóc quelcom que no pot ésser sense pensament.
- “I, què és una cosa que pensa?” Resposta: ”És una cosa que dubta, entén, que afirma, nega, que vol, que no vol, que imagina i també que sent, que estima i que odia” Aquí Descartes està fent una de les definicions filosòfiques més importants de la història de la filosofia: la naturalesa o essència de l’ésser humà és el pensament. Per tant, Què és l’ésser humà? “”Una substància, la naturalesa o essència de la qual és pensar”.
- “Què pot pensar el meu esperit?” Resposta: Idees adventícies (adquirides) o idees fictícies (artificials). Descartes descobreix llavors que en el seu intel·lecte hi ha una idea singular: la idea d’infinit.
“D’on procedeix la idea d’infinit?”
a) No prové de l’exterior perquè no hi ha cap objecte infinit (no és una idea adventícia)
b) Tampoc prové de la imaginació perquè la suma de finits mai dóna un infinit (no és una idea fictícia)
c) Conclusió: La idea d’infinit només pot provenir d’un ésser infinit i summament perfecta que me l’hagi posat al meu pensament. O dit d’una altra manera, es fa necessari postular que existeix un Déu, perquè quelcom imperfecte i que dubta (l’home), no es pot explicar per si mateix i necessita quelcom perfecte (Déu).
El déu cartesià no és el de la fe, sinó el de la Raó. El dubte és una imperfecció, i per tant ha d’haver una perfecció que és Déu. Si podem conèixer Déu és perquè, prèviament, l’home -què és racional- pot pensar Déu.
Déu representa la “clau de volta” que permet assegurar l’autonomia, la certesa i l’autosuficiència de la raó humana (la raó és tan perfecta que, fins i tot, pot pensar Déu). Hi ha, doncs, un doble moviment: el cogito garanteix Déu i Déu garanteix el cogito. Descartes va tenir força problemes per defensar aquesta hipòtesi. Va intentar que els seus amics jesuïtes l’avalessin com a pensador cristià (sense aconseguir-ho) i, al final de la seva estada a Holanda, va estar tenir serioses dificultats com a conseqüència del fet que alguns teòlegs protestants el consideraven ateu. La seva marxa a Suècia és indestriable d’aquest problema
Quan B. Pascal (1623–1662) digui que Descartes era un ateu emmascarat fa referència al fet que no reconeix un Déu personal (cristià), sinó una mena de deus ex –machina, necessari per a la coherència del sistema, però no per a una fe religiosa personal.
Les proves de l’existència de Déu en Descartes són del tot convencionals. Assumeix la tradició agustiniana (a través de l’argument ontològic de Sant Anselm –segle IX-) i les vies tomistes (especialment l’anomenat “argument cosmològic”), que eren les habituals a l’època.
El tema més complex és el de la creació de les idees innates perquè trenca amb la tradició platònica. Per a Plató el Demiürg havia estat el creador del món i l’havia fet d’acord amb les idees. Aquesta teoria havia estat adaptada per la teologia cristiana que presentava un Déu creador que hauria fet el món a partir del triple criteri Bé-Bellesa-Veritat.
Però Descartes considera que Déu ha creat també aquestes tres idees. Si hagués volgut fer el món d’una altra manera ho hagués fet. Primer hi ha la voluntat divina i després les idees eternes. Es podria dir que per a Leibniz, Déu calcula i fa aparèixer el món; en canvi, per a Descartes Déu crea el món al mateix temps que el càlcul, de manera que hauria pogut fer que dos i dos fossin cinc. Però un cop bastit el món, Déu deixa de ser necessari i és en aquest punt que el cartesianisme se separa de la tradició cristiana, és per això que Pascal el considerarà un ateu amagat.
Comentari de DESCARTES: Un exemple de Prova de Selectivitat amb respostes