Hipàtia d’Alexandria
Alejandro Amenábar porta a les pantalles la figura Hypàtia d’Alexandria una dona astrònoma, matemàtica i filòsofa que va morir per no voler subjugar-se al cristianisme.
Hipàtia (Hypatia, filla de Teó), fou l’últim científic que va treballar a la Biblioteca d’Alexandria, destruida l’any 391 d.C. per ordre d’un arquebisbe fanàtic, Ciril (que després el van convertir en sant!). La mort d’aquesta astrònoma i cap de l’escola neoplatònica va marcar la fi de l’ensenyament del saber científic de l’època hel·lenística, no solament a Alexandria sinó a la resta de l’Imperi Romà.
La pel·lícula d’Alejandro Amenàbar retrata molt bé aquella època d’intolerància religiosa on l’Església cristiana va aconseguir debilitar l’interès per les ciències i eliminar el lliure pensament. Amb la victòria del cristianisme com a únic model de pensament, la història va anar entrant en l’obscurantisme i la uniformitat propia de l’edat mitjana.
Filmografia d’Alejandro Amenábar: Tesis (1996); Abre los ojos (1997); Los otros (2001); Mar adentro (2004); Àgora (2009).
Trailer de la pel·lícula: http://www.youtube.com/watch?v=dYgwR7QCBZc
Hi ha un moment a la pel·lícula que, al meu entendre, és extraordinari. Quan Sinesi, antic deixeble d’Hipàtia i bisbe Cirene, li demana que es converteixi al cristianisme, ella li contesta que no pot perquè, com a filòsofa, té el deure de dubtar del que creu. Quina raó que té! Qui farà ús de l’anàlisi crític quan quan tothom estigui subjectat a l’autoritat dogmàtica?
Més informació a l’article del Diari de l’Escola i també, a l’article d’en Jacinto Anton a EL PAÍS (dv. 09-10-2009). Què diu la crítica d’aquesta pel·lícula? Per llegir l’opinió d’en Carlos Boyero, crític de cine, fes clic aquí.
He anat a veure la pel·lícula “ÀGORA” d’Alejandro Amenábar i us la recomano.
Àgora és una pel·lícula històrica sobre la lluita de la humanitat entre la fe (creença) i la raó (dubte), entre ciència i religió. La pel·lícula descriu l’inici d’una religió (el cristianisme) que es converteix en oficial d’estat i que assumeix el paper de la seva predecessora (la religió pagana) en una lluita per imposar-se per damunt de totes les demés.
I al mig d’aquest lluita, emergeix la figura d’una dona: Hipàtia. Un personatge històric del qual se’n sap molt bé la mort, però gens de la seva obra. Filla de l’últim director de la gran Biblioteca d’Alexandria.
He descobert que durant el Renaixement, el pintor Rafael la va incloure a la seva galeria de científics i filòsofs del mural “L’escola d’Atenes” que va pintar per a les Estances dels Palaus Vaticans; amb posterioritat, en època de la Il•lustració i, més tard, del Romanticisme, Hipàtia va ser idealitzada com a símbol de la raó i del coneixement per damunt de la religió.