La privatització és un procés jurídic-econòmic mitjançant el qual les activitats empresarials són transferides del sector públic al sector privat, és a dir, traspassades des del’Estat (o la comunitat) cap als agents econòmics privats.
La privatització és un dels pilars fonamentals de l’actual economia neo-liberal: es defensa que han de ser els ciutadans (el sector privat) i no l’Estat (el sector públic) qui controli els serveis socials i tota l’activitat econòmica d’una societat. Però, quins són els riscos de la privatització?
Amb l’excusa de defensar la iniciativa personal i evitar els monopolis, la privatització fonamentalment consisteix en desmuntar l’Estat social (o Estat del Benestar) i deixar en mans d’agents privats i del mercat el que anteriorment havia estat administrat per l’Estat. En les versions més radicals es planteja que fins i tot és possible tornar privats serveis com el poder judicial, que actualment és estatal i únic o la planificació urbana del territòri, la sanitat o l’educació, com ja ha passat amb els serveis de subministrament d’aigua, electricitat o la distribució dels carburants.
Cal creure que la privatització és veritablement un benefici per a l’economia del país i, alhora, per a la ciutadania? La lliure competència ha provocat una millora del servei i una reducció dels preus al consumidor, per exemple, de la benzina o del servei telefònic?
Fernándo Álvarez-Uría, Profesor titular de Sociología en la Universidad Complutense, va escriure un article publicat a El País (dissabte, 4 de maig de 2002) on exposa el per què cal considerar la privatització un robatori: La privatizació és un robatori
“La privatización es un robo, pues transfiere a los ricos la propiedad de los pobres, y por tanto, priva a la sociedad de su principal base de integración”