Segon Cicle ESO: Alumnat de Tercer i Quart curs d’Educació Secundària Obligatòria
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental III i IV ( localitats de Rubí, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-rubi@xtec.cat )
Pseudònim : The Lord
La camisa, aquest cop, planxada
M’ho vaig preguntar fa dies, i m’ho he tornat a preguntar avui al matí: què hauria passat si l’home de la camisa l’hagués planxada? Molt fàcil, l’home hauria planxat la camisa i no s’hauria distret veient el meravellós partit que va fer el Barça contra l’Atlètic. Al matí següent, no s’hauria deixat les claus dins de casa, ni la cartera als pantalons bruts. No s’hauria adonat que, per fi, la veïna pesada del segon tercera havia fet una coca i l’ havia deixada a la finestra. No s’hauria atrevit a agafar-ne un tros si el gat de la senyora no hagués estat dormint al seu llitet, cosa que no hauria estat fent si la nit anterior la seva mestressa no s’hagués deixat la finestra oberta i el gat, Bigotis, hagués estat tota la nit a la porta del darrera de la peixateria del senyor Josep per veure si li queia alguna cosa. Però bé, l’home en va agafar un tros. Si no n’hagués agafat, no hauria tingut l’oportunitat de rebutjar un tallat que li oferia la Verònica. En el cas que l’hagués acceptat, hauria sentit la confessió de la noia, que li hauria dit que estava boja per ell, i ell no l’hauria deixada marxar a viure a la Noguera, on el seu oncle hauria mort si no hagués estat per l’ajut del seu petit Schnauzer que es va posar a bordar quan el graner va començar a cremar.
Però bé, els fets són els fets. L’home de la camisa no hauria agafat el tren si no s’hagués deixat la cartera a casa, i no hauria d’haver trucat al Jaume, si a la cartera no s’hagués deixat l’adreça de l’ empresa, però si el nostre home no hagués estat campió al col•legi d’endevinalles, no hauria recordat que era just al costat de la Caixa que hi ha a uns vint metres d’on s’hauria construït un cinema, si no hagués estat per les reclamacions de la veïna del segon tercera a qui no agradaven els sorolls que hauria pogut provocar el local. Bé, doncs, l’home hauria entrat a l’ascensor, si no hagués estat ocupat, i hauria arribat, ben polit i endreçat i tard, a la seva entrevista… però és clar, l’home va arribar d’hora, perquè va pujar per l’ascensor, que no estava ocupat, gràcies que havia arribat 13 segons abans, ja que havia agafat el tren, perquè no se’n va oblidar de canviar la cartera de pantalons, i com que era tan previsor, va sortir de casa abans d’hora, encara que no hagués planxat la camisa, perquè volia veure si la veïna havia fet coca. Però com que la veïna del segon tercera tancava la finestra a la nit perquè no li agradaven els sorolls, Bigotis era al seu lloc, esperant l’home de la camisa; cosa que va fer que acceptés el tallat de la Verònica, que li va confessar el seu amor, cosa que v provocar que no anés a viure amb el seu oncle a la Noguera i que hagués de plorar la mort del seu parent per culpa d’un incendi.
– Llavors, senyor director, per això no porto la camisa planxada. Si vostè em donés la feina, avui podria ser un dia fabulós, vull dir…
-Tranquil, veient que té experiència i una infinita capacitat d’ improvisació, pot tornar dilluns i començarà les proves, i aquest cop vingui amb la camisa planxada…
PSEUDÒNIM: A. PRIOR
TINC UNA FILLA ADOLESCENT
Arribava tard a casa del treball. La música pop de l’habitació de la meva filla sonava a tota hòstia. Els llums estaven apagats; l’escala, fosca i el passadís clapat de petits llums de colors nadalencs que sorgien d’una habitació buida.
Vaig bufar. Em vaig dirigir a la cuina per fer el sopar esperant que la meva filla de setze anys desapareguda, tornés. Bigotis, el gat de la meva filla, va sorgir de la foscor miolant mentre demanava menjar.
Havia passat aproximadament una hora des que havia acabat de sopar quan vaig sentir la porta de casa obrir-se. La porta del menjador amb la poca llum que sorgia de la sala cap al passadís, va revelar una figura alta i esvelta. Es va anar apropant mentre se sentien les passes que donaven les botes baixes, mentre que, amb un ritme pausat i tranquil s’apropaven fins al menjador. De la foscor va sorgir la noia de cabells rinxolats i ulls marrons.
Els seus rínxols desfets i l’esmalt d’ungles esquinçat eren una visió normal. La samarreta blanca sense mànigues i els pantalons negres no haguessin cridat massa l’atenció si no haguessin tingut les taques i els talls. Les botes gastades li donaven un bon toc, el que feia d’aquell conjunt una cosa escandalosa eren les taques de sang resseca i la brutícia de motor escampades pel conjunt de roba.
Vaig mirar la noia amb una mirada inquisidora mentre ella aixecava els braços i recitava amb veu serena.
– No és meva.
– Què ha estat aquesta vegada? – li vaig preguntar de cop i volta mentre veia com s’apropava a la taula, agafava un tros de pastís de poma, s’asseia al sofà davant meu i parlava mentre fotia unes bones mossegades al pastís.
– Una missió d’última hora. Uns pirates havien atacat un submarí rus amb armament nuclear que estava al golf de Lleó. M’han trucat aquesta matí a les nou després que te n’anessis. Ens hem dirigit directament a França amb el jet i en entrar al submarí s’han torçat una mica les coses i hem hagut d’atacar.
– Sí, és clar, bon intent- vaig respondre-, però això no justifica que no hagis ficat menjar al Bigotis aquest matí.
La meva filla va negar amb el cap mentre un somriure sorgia dels seus llavis. Bigotis va entrar al saló amb cara de satisfet, mentre pujava al sofà i s’estirava sobre les cames de la Jakie.
– Ah! I Jaquelinnne, espero que les taques de sang surtin a la primera perquè si no et tocarà refregar-les- vaig afegir.
La Jakie va assentir i es va distreure amb el gat i el pastís. Allò era esgotador.
Qui diu que tenir una filla adolescent que treballa a les forces especials de la Interpol és fàcil?
“De com Orfeu va perdre a Eurídice” (pseudònim: Laios)
Estimat tu:
T’escric a les dues i mitja de la matinada sense son, sense pauta, sense tu i escoltant una cançó que em fa pensar en molts moments feliços pels que hem passat junts perquè ja feia temps que volia esciure’t, però els somriures innocents i les llepades que et faig sempre a la cara, no m’han deixat fer-ho.
T’escric ja que he començat a reflexionar sobre moltes coses: que si t’estimo més que Psique a Eros, que si puc fer ara mateix la maleta per anar-me’n al teu costat i no tornar mai, que si els lunars en forma de triangle del meu coll creen una petita constel·lació amb el seu mite grec rere ella o que si podria aguantar un dia sense una d’aquelles abraçades que em dones, que em deixen sense respiració i trenquen costelles, però que tant em donen la vida.
Per què perdre les meves mans al teu cabell no se’m fa suficient? Per què quan em dius “t’estimo” sobre els meus llavis, sento que el meu cor i meu món se’m fa petit i es redueix a tu? Per què pateixo la síndrome d’abstinència en els teus petons? Per què em perdo en els teus ulls i en el teu somriure? He intentat trobar les respostes a aquestes incògnites al llarg d’aquest temps, com descobrir que vol dir “al bell mig”, que sempre he volgut poder escriure-ho en una narració per assemblar-me a en Quim Monzó o a algun guionista d’una telenovel·la de tarda-nit de TV3 com La Riera.
Que recòrrer el teu coll amb els meus dits és infinit, deixar-me oblidat el roig carmí a la teva galta dreta, on tens aquelles dos pigues tan boniques o als teus llavis tricolor, és imprecís i, que em toquis la punta del nas amb la llengua després de llepar-te els llavis em trenca els esquemes i em trenca per dins i em trenca jo-que-sé. Que quan, seguidament, em neteges amb la teva màniga (o quan sóc jo la qui ho fa) i els dos trenquem a rialles i a petons i a carícies i a no-sé-què-més que fan que m’enamori més de tu, que les teves llargues pestanyes poden fer que tota noia caigui perdudament boja per tu.
Com diu la cançó “he de trencar-me en mil pedaços un altre cop per dormir quan no estiguis”, perquè no estás (de moment) de moment! Però, de moment, he de dormir sense tu. Dormir i no plorar perquè et trobo a faltar, perquè t’enyoro i et necessito més que aquella mirada que em va trobar i em va obrir els ulls un dia a l’andana d’aquell tren a les tantes de la matinada.
Ja arribaran les nits infinites buscant albes roses i violetes i taronges i grogues, petonejant les estrelles -les del teu cos- i formant dibuixos amb elles, com si fos una nena petita un altre cop.
Ja arribarà aquell moment en el que trobem junts aquell paratge que un cop vaig somiar, un paradís perdut i desconegut davant de qualsevol destructiva ment humana, lluny de les petjades d’aquell vell explorador que diu haver respirat l’aroma de qualsevol racó del món, on s’aixequen les naturals portes d’aquell lloc. On dos vells arbres s’enrollen i es retorcen com enamorats i donen pas a qualsevol ànima animal que vulgui entrar. I, allà mateix, en mig de tots aquells roures gegantins, es troba un llac d’aigües cristal·lines, simpàtiques, que deixen banyar a qualsevol raig de sol que
vulgui atravessar-les i que voldria gaudir amb tu sempre que somiem junts. Ja arribarà el dia en que em desperti pel matí i pugui somriure de veritat perquè sóc feliç, sóc feliç de veritat i per sempre, perquè estic amb tu.
I es que ja van mil milions de cops els que m’he perdut en el teu somriure i van noucents noranta-nou els que no sé com trobar la sortida (i t’assaguro que si la trobo, la penso tapiar amb taulons de fusta).
Pseudònim: Giselle (Gisele)
La música sonava. Pausa. Aquella melodia de piano que tant recordava. Passes. Es sentia lliure per un instant. Volta. Poca gent sap el que es sent al tenir una via d’escapatòria d’aquest tipus. Salt. Les llàgrimes queien. Caiguda. Portava anys ballant, uns onze. Per ella eren molts. Braços. Com una roca però al mateix torn, com una ploma. Allà estava ella, intentant explicar a aquelles quatre parets a través del seu cos com de dolguda i sola es sentia, necessitava desfer-se de tot. Mai havia ballat d’aquesta manera. Mirada. Es sentia més lliure que mai. Inspira. Massa lliure, més del que ella estava acostumada. Expira. Es sentia tant lliure que es veia capaç de volar. Inspira. La música i ella, lliures. Expira. En pau amb si mateixa, no s’acabava de reconèixer. Inspira. Massa lliure al girar tres cops seguits. Expira. Sentir-se lliure al moure’s amb el seu propi idioma, la transformava. Inspira. Què és doncs la vida si no ballar? Silenci.
I dic i diré que ballar es molt més que moure’s al ritme de la música, més que aprendre una coreografia, la dansa és sacrifici, esforç, treball en equip, una addicció, una necessitat. Et dóna la vida o te la treu. Tot el que es pot arribar a aprendre en un any, s’ha de demostrar en un temps massa reduït pel meu gust, sense segones oportunitats. Tensió. Nervis. Cada cop que surtis a un escenari, balla com si fos l’últim cop, perquè algun dia acabaràs encertant. Malauradament, poca gent ho veu d’aquesta forma, però ells ja saben del que estic parlant.
Dansa es vida.
El text és un poema visual, per tant cal una adreça de correu. Si en remeten una podrem enviar. És el poema guanyador global del centre. Atentament i cordial
Cristian Peralta
Hola, em dic Jaume. Els metges em van dir que tenia una malaltia incurable, l’Alzheimer. Tot va començar un dia que vaig anar a l’hospital perquè se m’oblidaven moltes coses, i quan el doctor em va dir que tenia Alzheimer no m’ho creía.
Només han passat uns mesos des que em van dir que estava malalt, i ara m’enrecordo gairebé de tot però el meu doctor diu que quan porti uns anys amb Alzheimer no m’enrecordaré, ni de la família, ni dels amics i tampoc de que estic malalt.
Tothom m’ajuda i em recorden tot el que se m’oblida, però el meu doctor és el que més m’ajuda. He d’anar al metge com a mínim una vegada per semana.
La verita tés que tinc esperança en què un dia trobin la cura d’aquesta malaltia que fa que poc a poc vagis perdent la memòria i que després no t’enrecordis de res. Jo ja sé que jo moriré abans que arribi aquest dia però hi haurà gent que patirà aquesta malaltia, i jo sé el que és haver de fer alguna cosa i no enrecordar-te.
Hola sóc la Maria, la germana del Jaume. Fa deu anys que el Jaume va morir i portava amb l’Alzheimer vuit anys. Segueixo escrivint aquesta carta, que va començar ell quan portava uns mesos amb l’Alzheimer, perquè quan encara s’enrecordava una mica em va dir:”sé que moriré dintre de poc, per això vull que quan la cura de l’Alzheimer existeixi, tu segueixis escrivint aquesta carta.” Avui han trobat la cura de l’Alzheimer, i com li vaig prometre segueixo escrivint aquesta carta.
El geni literari