Primer Cicle ESO: Alumnat de Primer i Segon curs d’Educació Secundària Obligatòria
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental III i IV ( localitats de Rubí, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-rubi@xtec.cat )
PSEUDÒNIM: ALOMA
HI HAVIA UNA VEGADA A UN IES DEL VALLÈS…
Hi havia una vegada una noia que es deia Martina. Anava a 2· d’ ESO C, i tenia molts amics, ja que era molt amable i oberta. Era rossa i tenia els ulls color de mel. La seva classe sempre era un guirigall, perquè tots eren uns xerraires. La seva millor amiga també hi anava, a la seva classe. Es deia Lucia, una noia molt intel·ligent. A la Lucia li agradaven molt les matemàtiques i la física quàntica, sobretot des que va llegir La Porta dels Tres Panys.
Pels voltants de febrer, en un dia gèlid, en començar la classe, es van pensar que els alumnes de batxillerat els havien volgut fer una broma pesada: TOT el material (guixos, esborrador, bolígrafs i llapis que teníem en un petit cove) havien desaparegut! Es va formar un bon rebombori, però, finalment, van pensar que, al cap i a la fi, només era material i ho van deixar estar. La Lucia, però, li va comentar a la Martina, que, tot i semblar una broma, tot era una mica estrany.
Uns dies més tard, també al matí, aquella classe de 2C se’ n va adonar que també havien desaparegut totes les calculadores dels alumnes!
A l’ hora del patí, tothom comentava la desaparició del material. Alguns especulaven que havien entrat lladres, d’ altres deien que havia de ser algú de dins de l’ institut, però el que era clar és que tothom estava preocupat pel que estava passant…
Mentre estaven comentant tot això, la Martina i la Lucia no ho tenien clar. De sobte, la Martina li va donar un cop de colze:
– Però què fas?
– Ho has vist?
– Què havia de veure?
– Allà, entre les mates, fixa-t’ hi!
Allà, amagat, hi havia un ésser que gairebé no es distingia. Era molt petit, de la mida d’ un ratolí. No tenia pèl pel cos, tot i que al cap duia una melena pel-roja. Però el més curiós de tot, és que era verd com un llangardaix. Van acostar-s’ hi entre intrigades i atemorides… què deuria ser allò? Mentre se’ l miraven, l’ ésser va alçar el cap, tremolant, i va deixar veure uns ulls enormes que li ocupaven gairebé tota la cara.
La Martina, fascinada per aquells ulls, va apropar-s’ hi i el va agafar.
-No tinguis por! -Li va xiuxiuejar tot acaronant-li el cap-. Me ’l quedaré.
-Vols dir? No sabem ni què és! -Li va replicar la Lucia, sense poder parar de mirar aquella cosa.
Els dies següents, a l’ institut, els fenòmens estranys no es van aturar. Van desaparèixer un pupitre i la taula de la professora. L’ endemà les portes de les aules i els armariets. Tothom estava molt amoïnat, sobretot la direcció del centre, que va començar a prendre mesures.
Al mateix temps, a casa de la Martina, les coses no anaven gaire millor des que vivia amb ells aquells ésser. A ella també li desapareixen coses com els peluixos de la seva habitació. A la vegada, l’ animaló, en dos dies, ja tenia la mida d’ un gos… i no parava de créixer!
La Lucia, què era molt llesta, va acabar deduint que hi havia un vincle entre les desaparicions dels objectes i aquell animaló.
-Estic segura que n’ hi ha d’ haver més, i que són ells que s’ estan menjant tot el que desapareix –Va dir amb el to més contundent que va poder.
I li va explicar a la Martina la seva teoria, i de seguida es van posar a buscar pels voltants de l’ institut. Al cap de mitja hora, ja n’ havien trobat deu!
-Hem de buscar una solució -Cridava desesperada la Lucia- Si no, ho destrossaran tot!
Es van posar a treballar per trobar alguna cosa per donar-los menjar. Van provar amb arròs i el vomitaven. Van provar amb pollastre i els sortien butllofes… no trobaven el remei i els animals seguien fent-se cada cop més grans, ja tenien la mida d’un cavall!
La cuina de casa la Lucia semblava un laboratori. Després de fer moltes i moltes proves, i quan l’institut ja estava perillant perquè havia desaparegut la façana principal del gimnàs… van trobar la solució.
-Ho tinc, ho tinc! Eureka! -Aquestes galetes funcionen! -Exclamava la Lucia mentre comprovava com, després de menjar les galetes, l’ animaló es feia petit.
Van començar a cuinar galetes com boges, quilos i quilos de galetes, i van anar corrents a l’ institut a repartir-les per les diferents aules i als patis per tal que els animalons se les mengessin quan passessin per allà.
-Visca! En poques hores ho hem aconseguit! –Cridaven, eufòriques, les dues noies.
Aquest animaló va resultar ser un espècimen inaudit. Els van vendre a EEUU per una quantitat milionària d ’euros.
De vegades, assegudes a les gandules de les magnífiques piscines dels seus impressionants xalets, la Martina i la Lucia expliquen a les seves filles aquesta història. És la que van viure quan només tenien catorze anys i la que mai més podran oblidar.
I conte contat, conte acabat!
Pseudònim: Papallona
EL QUE JO VULL
Ja que puc dir tot el que vull,
ja us dic que no vull pas un ull.
Jo sols vull:
Un lloc al món,
amb cels ben blaus.
Un tros de bosc,
i no vull claus.
Un gran mar,
amb un port xic.
Un riu llarg,
amb un gran pont.
Jo vull prats,
amb molts llacs.
I amb un pèl de sort,
i si tot va bé:
Vull un gos gran i fort,
vull un gat gros i groc,
vull un peix verd i llosc,
vull un cuc blau fosc,
vull un pop gris i tosc,
vull un ruc ben ruc,
vull un porc ben gras,
vull un ós greu i llest,
vull un gall amb molt pes,
i vull un grill amb un fill.
Psudònim: Gat blanc
Un estiu que mai esperes
Quan s’estaven acabant les classes de juny, el Roc només pensava en què faria aquest estiu: anar-se’n una setmana a un hotel del nord de Londres. Però de ben segur que no seria com ell pensava. Quan van acabar les classes el primer que li van dir la seva mare i el seu pare va ser que havien estat mirant vols a moltes agències de viatges i que eren massa cars.
El Roc es va posar molt trist i es va passar la nit pensant en el que faria aquest estiu. Però per molt que hi pensés sabia que faria el que els pares li diguessin.
Al final els pares van decidir que aniria a passar dues setmanes a cals avis a un poble a la muntanya. En Roc no n’estava gens segur i no sabia el que podia passar quan fos allà. Estaria avorrit tot el dia a casa? Faria amics? Li seria fàcil la vida al poble?
Els pares van portar-lo fins a casa dels avis, només en veure-la el Roc va veure que era molt gran i que el que no li faltaria seria espai.
Els avis com sempre fan, el van abraçar i li van fer mil preguntes sobre com li havia ant el curs escolar.
Li van encarregar que si podia anar a comprar al supermercat que hi havia al poble, era molt estrany, no hi havia ningú al carrer. Va comprar el que li van dir: una dotzena d’ous, una ampolla d’aigua, una barra de quart, i les verdures i fruites que més li agradessin. Quan anava a pagar va veure un nen que més o menys semblava que tingués la mateixa edat d’en Roc. El Roc en comptes de sortir i anar cap a casa, va esperar al nen, va preguntar que com es deia, i li va contestar:
Em dic Sergi . Li va respondre el noi.
Li va caure molt simpàtic. El Sergi el va acompanyar a casa i li va explicar que el dia següent li presentaria tots el seus amics que ja estaven allà per què hi vivien o perquè hi anaven de vacances cada any.
El Roc va arribar a casa i ja s’havia fet de nit. Va sopar amb els seus avis i se’n va anar a dormir. El dia següent a les deu ja estava vestit, esmorzat i a la plaça esperant al seu amic Sergi. El Sergi va començar a presentar-los, ell es diu Albert i té 13 anys com jo, ell és l’Eloi i és el més petit, té 11 anys, ell es diu Carles, té 12 anys i la Joana que és la més gran de nosaltres, en té 14.
Es van passar el matí jugant a jocs de córrer per la plaça i van anar a dinar a casa del Carles. Després van agafar les bicicletes i van anar a fer un passeig pel poble. També van agafar les canyes i van anar a pescar al riu. El Roc i els seus amics s’ho estaven passant molt bé, es van mullar una mica i van pescar truites molt grans. Després, cadascú va anar a sopar a casa seva. El Roc va explicar tot el que havia fet aquell dia, i els seus avis no s’esperaven que en dos dies ja conegués tanta gent i s’ho passés tant bé.
Al poble, com que es coneixien tots, els avis no es preocupaven per on estava en Roc, perquè sabien que al poble sempre estava en bones mans.
El tercer dia van quedar tots per anar d’excursió al bosc als afores del poble. Es van emportar esmorzar, dinar, berenar i molta aigua. També es van emportar una pilota per jugar a jocs.
Anaven cantant perquè no hi havia ningú més. Van anar a una esplanada que els agradava molt i hi van parar a esmorzar i a descansar uns minuts.
El Roc va preguntar que quan feia que eren tant amics. Van contestar que des de petits, i que s’havien portat molt bé i gairebé mai es barallaven.
Van continuar i van començar a veure fum darrere unes muntanyes, van trucar amb el mòbil que portava la Joana a la seva mare i la van avisar. Ells van baixar corrents fins al poble i van fer córrer la notícia per tots els carrers del poble. Tothom estava molt espantat i van trucar als bombers i a la policia.
Malauradament van contestar que no seria fàcil arribar a temps, ja que el camí per la muntanya era sinuós i estaven a uns quants quilòmetres de distància.
Després de sentir aquesta mala notícia, tots els veïns del poble es van organitzar per tal de controlar el foc. Van treure totes les mànegues que tenien a l’abast i van mirar d’apagar les flames. Tot i que el Roc i els seus amics estaven disposats a ajudar com els que més, els pares dels nois els van haver de dir que allò era massa perillós i que no podien acostar-se a les flames. Era evident que els pares no volien patir cap ensurt.
Al cap de 15 minuts el camió de bombers es va presentar al poble i van col·laborar molt intentant apagar el foc. Van tardar unes quantes hores en tenir el foc controlat. Ja s’havien cremat unes quantes hectàrees, però per sort no en van ser moltes. Tampoc van patir els animals de les granges dels afores del poble.
La tarda es va fer llarga però al final l’incendi va quedar controlat i tothom va poder tornar a casa tranquil·lament. El Roc mai s’hagués imaginat que veuria el perill d’un incendi tan de prop. Aquella nit, el Roc després de sopar va anar a dormir i en cinc minuts estava roncant. No va ser l’únic que va dormir d’aquella manera, tots els habitants van viure un dia que mai oblidarien.
El dia següent del incendi per les notícies van dir que hi hauria una pluja d’estels, i el Roc, el Sergi, la Joana, l’Eloi, l’Albert i el Carles, no s’ho perdrien per res del món.
Així que van decidir, ja que era l’ultima nit que passaria el Roc al poble que havia de ser una nit que sempre recordarien. Durant el dia, com que feia molta calor van aprofitar per anar a un gorg del riu i saltar des de les roques que hi havia fent piruetes que ni al circ farien.
A la tarda, van anar a veure el tiet de la Joana, que tenia una granja amb porcs, vaques, cavalls i molts animals més. Van convèncer el tiet de la Joana d’anar a fer una passejada amb els cavalls. Aquella tarda el Roc va descobrir boscos i paisatges que no podia imaginar tant a prop de casa seva. Després de deixar els cavalls a la granja van agafar el sac de dormir i les màrfegues i van anar a un lloc de la muntanya que els va recomanar el tiet de la Joana. Des d’allà van veure una pluja d’estels impressionants.
Al dia següent, el Roc tenia una sensació molt estranya. Havia arribat el dia d’acomiadar-se de tothom i no ho volia fer. Mentre feia la seva maleta sentia una tristor que mai abans havia sentit. Es va fer el fort i va baixar acomiadar-se de tots els seus amics. Els seus pares, que sabien perfectament els sentiments del seu fill, el van deixar quedar-se una setmana més amb els avis, però el Roc, havia de fer-se a la idea que havia de tornar a la seva ciutat i va demanar una cosa als seus avis:
Avis, podré passar l’estiu que ve amb vosaltres?, va preguntar el Roc.
Sempre seràs benvingut a aquest poble. I tu ho saps. Van respondre els avis.
Pseudònim: Roman
LA MEVA CATALUNYA
Començà aquesta història
amb la sang del Pilós,
que pintà les quatre barres,
a l’escut groc joiós.
Al mil set-cents catorze
moriren segadors,
per això el nostre himne,
els manté als nostres cors.
I és aquest bonic himne
el que, amb cor joiós,
canto a les grans festes
d’aquest poble orgullós.
Ara que ve sant Jordi,
m’oblido de les noses,
em llegeixo un llibre
i a tu et regalo roses.
Ens cruspirem calçots,
menjarem botifarres,
farem castells humans
i ballarem sardanes.
I aquesta Catalunya
és la meva gran terra,
que no deixaré mai,
ni que vingui una guerra.
“Cançó per a la Vanina” (pseudònim: Chatada)
Cada nit,
un llibre llegit:
em perdo dins la història,
m’amago dins el llit
i és com estar a la glòria.
Quan sec al sorral
em perdo en les paraules,
m’oblido de tot el mal
que tinc al voltant
i és com estar a la glòria.
Tinc la sensació
que algú em mira;
aparto la mirada,
miro amb atenció,
veu que el veig i el cap gira.
Els sentiments s’han acostat
i crec que m’agrada:
un llibre m’ha regalat,
què passarà ara?
Les aventures d’en Tomàs el cavaller
Per L’Escriptor Reial
Un dia en Tomàs estava treballant a la masia del seus tiets. El seu pare era cavaller, com ell, i mai podia estar amb en Tomàs, perquè sempre havia de fer encàrrecs pel rei. Aleshores, va venir un missatger del rei i li va dir que uns bandits havien segrestat la filla del rei i volia que ell la salvés. El seu pare estava en altres terres i no hi podia anar. Així que en Tomàs va entrar a la casa, es va acomiadar dels seus tiets, es va posar l’armadura, va pujar al cavall i va sortir molt de pressa cap al castell.
Quan va arribar al castell, va preguntar-li al rei per on se n’havien anat els bandits. El rei li va dir que se n’havien anat per un bosc d’on ningú havia tornat mai amb vida. En Tomàs va acceptar la missió i en uns minuts ja havia arribat a l’entrada del bosc.
Mentre en Tomàs travessava el bosc, va recordar totes les històries que n’havia escoltat. Per exemple que els arbres tenien vida i que hi havia porcs senglars gegants apassionats per la carn humana. A més, en aquest bosc hi havia una aura molt fosca, tot era humit i el vent bufava d’una manera esgarrifosa. En Tomàs va deixar de pensar en això i va recordar per quin motiu estava allí: havia de salvar a la filla del rei!
Finalment, en Tomàs va poder sortir d’aquell bosc tan lúgubre, sense haver trobat cap d’aquelles criatures, tot i que durant el trajecte va sentir una presència que l’observava. Sort que no li va donar gaire importància. De sobte, va trobar unes petjades de cavall que s’allunyaven per un prat; va pensar que podien ser dels bandits i les va seguir.
Va arribar a un turó, i ja era de nit. Gairebé no es veia res. Va baixar del cavall i va divisar una ciutat no gaire fortificada i amb les cases molt juntes, fetes de palla i fusta. Es va apropar i va poder observar que el terreny era molt sec i que no hi havia aigua a prop. També va veure que els cultius estaven cremats. Ja dins, no va veure gaire gent i la que va veure estava molt cansada, decaiguda i amb cares de por.
Va començar a preguntar a la gent del poble si hi havia una noia amb robes de la reialesa. Ningú li va respondre. Començava a pensar que potser aquest no era aquest el lloc on estava la princesa, fins que, passant pel que semblava la casa principal, va sentir uns crits de dona. Va trobar una finestra i va mirar el que passava a dintre: en un costat de la casa, va veure un home, un home vell, que semblava estar preocupat. Al costat oposat va veure dos homes que feien callar a una persona. Quan es van apartar, va poder veure que era la princesa i que estava lligada a una cadira.
En Tomàs es va dirigir cap a la porta, va trucar-hi i va sortir aquell senyor vell, que li va dir que no podia passar, que estaven ocupats. En Tomàs no va fer cas d’aquelles paraules i va entrar malhumorat. Quan ja estava a dintre va preguntar perquè tenien a la princesa lligada a una cadira. El senyor vell li va dir que li explicaria el motiu, amb la condició que es calmés. En Tomàs va accedir i es va calmar. El senyor li va explicar la història. Pel que sembla, hi havia un drac que els atacava cada setmana. Al principi havien de donar-li un animal perquè els deixés em pau, però feia unes setmanes el drac havia començat a endur-se persones i a cremar els camps. Van entendre que el drac volia un sacrifici i, que si no ho feien, s’acabarien quedant sense aliments.
En Tomàs ho va comprendre, però no podia deixar a la princesa allí. Tampoc volia fer mal a aquelles persones. Prou en tenien amb el drac. Així que va entendre que si volia completar la missió i tornar amb la seva família, havia de matar el drac.