Cicle Mitjà: Alumnes de Tercer i Quart curs d’Educació Primària
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental III i IV ( localitats de Rubí, Castellbisbal i Sant Cugat del Vallès).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-rubi@xtec.cat )
PSEUDÒNIM: Tito
ELS 5 FANTÀSTICS
En un bosc a prop de la ciutat, hi havien cinc animals que tensen poders màgics: un esquirol, que tenia el poder de saltar molt alt; una tortuga, que podia córrer molt ràpid,; un cérvol, que podia volar; un ocellet, que respirava sota l’aigua i un conill, que endevinava totes les endevinalles que existien. I tots aquests animalons, també poden parlar. Però no es coneixien.
L’endemà, tots van anar a un racó del bosc a provar els seus poders i es van conèixer. Es van fer molt amics.
Un dia, l’ocellet es va tronar un mapa sota l’aigua i van veure que era el mapa de la font de la Joventut, font de la que si bevies una sola gota, vivies per sempre. Van decidir que tots cinc hi volien amar.
Van veure que al mapa hi havia 4 zones molt marcades, on hi havien de passar una prova a cada zona: el temple, l’endevinalla, el llac i la font.
– Què xulo!! – van dir tots cinc.
I van començar a preparar el viatge per l’endemà poder sortir.
Es van llevar d’hora i el cérvol va dir:
– He estat pensant i crec que ja sé com ho podem fer. L’ocellet i jo portarem a la tortuga i al conill i tu esquirol saltaràs molt alt, així podrem passar el llac. La prova de l’endevinalla la farà el conill i així, cadascun de nosaltres arribarà a la font i podrem beure tots una gota d’aigua. Què us sembla?
Tots hi van estar d’acord. Van començar a caminar. I caminaven. I caminaven… fins que van parar a sopar. Ja s’estava fent de nit, quan de cop va haver-hi una tormenta molt gran. Van fer-se un petit refugi i es van quedar allà a dormir.
Durant la nit, el conill va començar a tenor por de les proves, i en sortir el sol, els va dir que no volia continuar el viatge. Així que es va quedar al refugi i la resta va continuar el camí.
Per fi, van arribar al temple. El van pujar amb els poders del cérvol i van arribar fins a la prova de l’endevinalla. Van provar i van provar tots una i una altra vegada, però cap d’ells l’encertava. Així que van decidir anar a buscar al conill.
Tornaren a passar el temple i amb els poders de la tortuga, de seguida van arribar al refugi on s’havia quedat el conill. Els hi va costar una mica convèncer al conill, però al final, va accedir.
Un cop convençut, es van plantar davant de l’endevinalla en un tres i no res:
“Qui és qui de petit camina a quatre potes, de jove a dos i de gran a tres?”
– Jo ho sé! Jo ho sé! – cridava el conill- És l’home!!!!!
I van passar la prova.
Amb aquesta prova superada, el camí els conduïa a la font de la Joventut. Però encara havien de travessar el llac…
El cérvol i l’esquirol no van tenir cap problema, perquè volaven. L’ocellet, bussejant, va trobar-se un tronc que el va fer flotar per a que la tortuga i el conill poguessin passar. La tortuga va caure a l’aigua i el cérvol, que la va veure des de l’aire, la va agafar abans que es mullés. Entre tots s’ajudaven molt al llarg del camí: eren molt bons amics i companys de viatge. Finalment, tots van arribar sans a l’altra banda del llac.
Aleshores, es van quedar tots bocabadats: davant seu hi havia una enorme font d’or que brillava com els diamants!!
A poc a poc, es van anar apropant, sorpresos per la seva brillantor quan, de sobte, es va sentir un crit molt fort que venia de darrera de la font. Això no s’ho esperaven! Era el drac que protegia la font!
Va començar a escopir i a escopir foc i els animalots van provar els seus poders:
L’esquirol, va saltar molt i molt alt
La tortuga, va córrer molt i molt de pressa
El cérvol, va començar a volar amb el conill
L’ocellet es va amar direcció el llac.
El drac es va quedar parar al veure el que ferien els animals: no podia lluitar contra tots alhora. Així que va decidir seguir a l’ocellet. Va córrer darrera seu, però va caure a l’aigua del llac. El drac no sabia nedar. L’ocellet, que se’n donà compte, va anar a salvar-lo.
Es van fer amics i tots van beure una mica de la font de la Joventut.
Això significà que tots tenien molt bon cor i per això, havien de viure per sempre, com els 5 fantàstics!!
Els Muppets
CARLOS I ELS MUPPETS
(La vergonya)
Un dia d’estiu, els amics Logan, Kendal, James i Carlos, el més vergonyós de tots, estaven d’espectadors en un partit de futbol.
-Sí, gol, goooool!!! – va cridar en James. I, de sobte, la pilota va colpejar el Carlos i es va desmaiar.
-On sóc? -va preguntar contemplant un esplèndid teatre.
-Ets al món de l’espectacle.-va respondre una veu de comèdia.
-Qui ets tu? -va preguntar el Carlos.
-Sóc jo, Gustavo.
-Ah, do… do… do… doncs encantat de conèixer-te. -va dir el nen amb molta vergonya.
-Però, per què no et mostres? -va preguntar.
-Sóc davant teu. -va respondre Gustavo.
-Però on?
-A la dreta, no, a l’esquerra, no, més a baix. -va dir-li divertint-se d’allò més, apareixent i desapareixent.
-Oooooh!!! -va dir sorprès el Carlos. -Si ets la granota Gustavo, dels Muppets.
-Sí!! I ara et dones compte! -va dir decebut.
Va presentar-li els seus amics: Ossi, l’ós, la mister Regi, la porca, el xef Sueco, Sam, l’àguila, Sami, el gonzo i l’Animal, que ningú sap què és.
-Encantat de conèixer-vos. -va dir el Carlos. –I… una coseta. -va continuar.
-Què? -va preguntar Gustavo.
-Que què fem ara?
-Ara anirem a assajar. -va respondre la granota.
-Noooooo! No! No! -va dir alarmat el Carlos. -No vull.
-No, tranquil, ja t’entrenarem per no tenir vergonya.
-Com ho saps que sóc vergonyós?
-Per la teva reacció.
I es van preparar per la representació.
Al cap d’uns dies estava tot preparat, va començar a sonar la música i tres quarts d’hora més tard, va acabar la funció.
-M’ha agradat moltíssim, però he passat molta vergonya, amb tot el poble davant!
-Després d’això, t’has adonat de què tenir vergonya és una tonteria? -li va dir Gustavo.
-Sí, gràcies a vosaltres, que m’heu ajudat. M’ho he passat tan bé!!!
Va passar una setmana i ja era hora de què el Carlos tornés a casa seva.
-Els meus amics estaran molt preocupats. -va dir.
-D’acord. -va dir Gustavo.
-Adéu. -van dir els Muppets.
Quan el Carlos va tornar, els seus amics li van dir:
-Què t’ha passat? Has estat adormit durant una setmana!
Llavors, va veure una nota als peus del seu llit, que posava:
“Torna quan vulguis.”
ALEJO
SANT JORDI
Sant Jordi amb el drac va lluitar
i a la princesa va salvar.
Del drac una rosa va sortir
i Sant Jordi amb la princesa la va compartir.
Cada any celebrem la diada
una festa molt esperada,
llibres i roses regalem
i tots amb alegria gaudirem.
El cavaller alegre de Barcelona
‘El regal amagat’
Hi havia una vegada un nen anomenat Pol que tenia 10 anys. Cada any, al col·legi celebraven Sant Jordi amb un partit de futbol. Aquell any, l’equip d’en Pol es va dir República i l’altre es va dir Manchester. En Pol i l’Ignasi, un amic seu, van treure i… Començà el partit! L’Ignasi va passar la pilota al Xavi, el Xavi al Max, el Max al Pol i… Goooool! 1-0, va guanyar la República!
Quan van sortir de l’escola, es van trobar un petit mercat ple de llibres i van anar-hi tots corrents per comprar-ne algun. En Pol, però, no duia diners… El Xavi li va dir:
– Mira, jo m’he comprat el llibre de Harry Potter.
I el Max li va dir:
– Doncs jo m’he comprat el llibre de Narnia.
En Pol, tot trist, els va dir:
– Em podeu comprar un?
Ells li van dir:
– No, ho sentim, no ens queden diners.
En Pol va tornar corrents a casam tot desconsolat… Era el dia del llibre! Quan entrà, la seva mare li va preguntar, molt preocupada:
– Què et passa, Pol?
– Que quan sortíem del col·legi, hem trobat una parada tota plena de llibres, i no tenia diners. Llavors no he pogut comprar un llibre.
La seva mare li donà un bitllet de 20€, tot contenta. El Pol se’n va anar corrents, tant com podia.
De camí, es va trobar una parada de roses, i va pensar que seria millor una rosa per a la seva mare. Li va dir al florista:
– Et compro una rosa. Pots posar-me aquesta, si us plau?
En Pol va entrar a casa i va dir a la seva mare:
– Tanca els ulls.
Al cap d’uns segons va dir:
– Obre’ls.
La mare va obrir els ulls i veié el Pol amb una rosa molt bonica. Li va dir:
– Moltes gràcies, però, per què no t’has comprat un llibre?
– Perquè m’he trobat una parada de roses i he decidit comprar-te’n una.
– Però, com t’hi has decidit?
– Perquè he reflexionat i m’he adonat que el millor regal és l’amistat. T’estimo, mare!
pseudònim: gata blava
L’HOTEL CAT
En una casa hi havia una noia que es deia Melodi. Tenia una gateta que es deia Keila que sempre li esperava quan tornava de l’escola.
Una tarda quan sopaven, la Melodi va dir:
– Keila demà no hi ha escola, per què no fem un picnic?
La Keila va respondre:
– Miau, miau
Pel matí, la Melodi es va despertar
– Haaaao! Que bé he dormit. Keila, ja es hora de llevar-se!
– Miau!
La Keila i la Melodi es van aixecar del llit i van anar al lavabo per rentar-se les dents i la cara.
– Keila anem a vestir-nos! – va cridar la Melodi.
– OooH! Et queda genial!
– Meau! Meau!
– Anem al picnic!
Melodi i Keila van pujar a la bicicleta i van marxar. Passats uns minuts van arribar al lloc.
– Keila baixa, ja hi som. La meva amiga també vindrà.
Mentre la Melodi va preparar el menjar i passats uns minuts va arribar la Nilla, amiga de la Melodi.
– Hola Nilla, com estàs?
– Bé, i tu?
– També
Van deixar a la Keila soleta i van sortir a jugar. La Keila las va perseguir i quan la Melodi es va adonar va girar-se i la va empentar bruscament.
– No Keila, no t’acostis!!
La Keila es va enfadar amb la Melodi i va marxar al bosc.
Caminava, caminava i es va trobar una casa que es deia: “Hotel Cat”.
– Miau???!
Va entrar i i va veure molts gats. Mentre un gat la va atendre:
– Bonjour senyoreta, li puc ajudar en alguna coseta?
– Què és aquesta casa? On sóc?
– Esteu a l’Hotel Cat, benvinguda!!
La Keila molt confosa…
– Us vull ensenyar la vostra habitació. – Li diu el gerent de l’hotel
– Però jo ja tinc casa!
– Senyoreta, els humans no cuiden bé als gats! Anem-hi!
La keila va entrar a la seva habitació i era GENIAL!!
– Guau! És una habitació molt bonica.
– D’acord, la deixaré soleta perquè s’acostumi a la seva habitació.
A la keila li va agradar tant l’hotel que va dir:
– Va, qui necessita a la Melodi? Em quedaré aquí!
Van passar nou dies i la Melodi i la Keila es trobaven a faltar.
La Keila va baixar de l’habitació i li va dir al gerent:
– Vull marxar d’aquí, m’ha agradat molt l’hotel, però vull tornar a casa.
– No Keila, no pots marxar d’aquí, et quedaràs aquí per sempre!
El gat la va tancar a l’habitació.
– Et quedaràs aquí per sempre! – va cridar el gat.
Però quan es va fer de nit, la keila es va escapar per la finestra de l’habitació. Corria i corria fins que va arribar a casa. Quan va arribar a casa es va quedar a la porta.
– Miau, miau, miau, miau!
La Melodi va obrir la porta i la Keilala va abraçar.
– Keila, on estaves aquests dies? No em deixis mai més sola. T’estimo.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat amb un feliç final.
PSEUDÒNIM: SOL BRILLANT
EL MEU GOS
Miki es diu el meu gos
i té molt blanc el cos.
M’acompanya a la rua
content i movent la cua.
El Miki menja tant
que mai en té bastant.
Puja al meu llit
quan es fa de nit.
Quan surt al carrer,
saluda la gent
i juga amb mi
durant tot el camí.