Cicle Mitjà: Alumnes de Tercer i Quart curs d’Educació Primària
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental II ( localitats de Terrassa, Viladecavalls, Vacarisses, Matadepera, Ullastrell i Rellinars ).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-terrassa@xtec.cat )
Pseudònim: Llibre
LA MÀGIA DE L’AMISTAT
M’agradaria explicar-vos una aventura que em va passar fa dos anys.
Jo sóc una marieta de color violeta, amb taques platejades i petiteta.
Aquella tranquil·la tarda de primavera, jo estava voleiant quan, de cop i volta, vaig veure un follet que entrava en un bosc.
Uau! Li havien caigut mil mil·lions de guspires!
Ep! Jo, que sóc molt tafanera, volia saber què estava passant i em vaig endinsar cap al bosc.
Aquell bosc era meravellós: Els arbustos eren gustosos i verdosos, i les pomes…
Les pomes tenien una pinta!
Hi havia una cosa que m’estranyava: Un cartell que deia: “ La màgia de l’amistat és aquí”.
– Hola, marieta! Vols ser la meva amigueta? – em va dir el follet.
– I tant! – li vaig dir.
Llavors es va començar a fer fosc.
– Demà t’ensenyaré el poble. És molt bonic! – em va explicar el follet.
– Mmmm… Oh! Gràcies follet! – vaig dir tot clavant queixalada a una poma.
L’endemà vam marxar del bosc fent camí cap al poble.
Era impressionant! Li havien tornat a caure guspires! Me’l vaig mirar estranyada.
– Suposo que t’hauràs adonat que sóc màgic. – em va dir el meu nou amic.
– Si és perquè et cauen guspires… Doncs sí me n’he adonat! – vaig dir-li.
– Però puc fer moltes més coses! – va dir-me.
– Ah, sí? – vaig preguntar jo.
– És clar! Acompanya’m! – va oferir-me tot entusiasmat.
Quan vam arribar al poble, el meu amic, el follet, va caminar fins arribar a una font vella i va beure aigua. De cop i volta, la font es va tornar daurada i metàl·lica. Jo em vaig quedar mirant-la tota meravellada.
Un riu travessava pel mig del poble: La gent que vivia al costat dret del poble i els que vivien al costat esquerra estaven enfrontats, enfadats.
Vam començar per visitar el costat dret del poble. Em vaig posar sobre una tulipa de color marró: estava pansida. El follet va anar cap a on era jo, va passar la mà per sobre la tulipa i ella es va torna de color marró. Que maca!
Jo estava encuriosida per allò que els dos costats del poble estaven enfrontats.
– Per què estan enfrontats? Per què ningú es parla amb ningú? Per què…? – vaig preguntar-li al meu amic.
– Fa uns quants anys en aquest poble hi vivia un bruixot amb un nas punxegut i pigat. Tenia un fill molt rondinaire, envejós i egoista. El bruixot amb cara de borinot va construir amb la seva màgia una fàbrica de joguines. Tots els nens del poble hi havien de treballar. El fill del bruixot no podia jugar amb cap nen. Tampoc li agradaven les joguines que fabricaven. El nen es va quedar sense amics ni joguines.
Jo fa anys que busco una solució però no sé què fer. – va explicar-me el follet.
Jo, somrient vaig anar cap a un tronc, el vaig tocar amb les ales i no paraven de sortir-ne tricicles, titelles, bitlles, … Tot un munt de joguines de fusta.
Llavors el follet i jo vam anar a parlar amb el bruixot:
– Tenim la solució per al teu fill, però a canvi tu has de desfer l’encanteri. – va dir el follet.
– D’acord! Gràcies! – va exclamar el bruixot.
Vaig anar amb el fill del bruixot. El vaig poder veure trist, sol, infeliç.
Aleshores li vam explicar tot, el bruixot va desfer l’encanteri i va aparèixer un pont que travessava el riu i tots els nens i nenes van sortir a jugar i van aprendre que és millor compartir i jugar tots junts.
I entre joguines i amics aquí us deixo l’història que he escrit.
Llibre
“Naj”
SANT JORDI
Hi havia una vegada un bruixot que vivia a una muntanya tan alta, que fins i tot a l’estiu tenia neu al pic. Un dia el bruixot volia intentar fer una poció per reviure els morts, però no sabia com es feia i va provar la següent pòcima:
10 cl d’orina de drac, dues orelles de ratpenat, 2 cullerades de moc d’unicorn, 3 cullerots de sang d’un Boltó mort, dos ossos de granota, un polsim de terra d’un cementiri,un ull de mussol,10 plomes d’àliga etc…
Al final ho va remenar i remenar i va fer…. BOOM!!!
Com que no li va funcionar, va pensar que potser sortia en algun llibre de pocions que tenia a la seva biblioteca secreta i va anar a buscar-ho. Va estar setmanes i setmanes buscant però no ho va trobar.
Després va recordar que tenia una bola màgica al seu dormitori i corrents va agafar la clau i en un “plis plas” va ser davant la bola. Li va preguntar:
– Bola,boleta em sabries dir quina es la recepta per reviure els morts?
Però la bola li va dir:
-Jo no t’ho puc dir però si que se on s’amaga. S’amaga en la mina del poble però per arribar-hi hauràs de passar per 3 proves: 1a. el prat dels carnívors.
2a. el laberint dels horrors.
3a el llac de les piranyes.
El bruixot quant va sentir el que havia dit la bola màgica, va agafar una motxilla on hi va posar:
una capsa de llumins, gasoil
una entorxa, una vareta màgica
i una corda amb un ganxo.
Dit això, el bruixot es va posar la motxilla i va anar a la mina, però va veure que per allà passava moltíssima gent i se’n va tornar a casa. Va pensar com ho podia fer perquè només ell pogués entrar a la cova i impedir que les altres persones poguessin entrar. Va estar molt temps temps pensant fins que va dir:
– Ja sé el que puc fer! Faré un drac ben gros perquè tapi el forat de la mina i que quan algú intenti passar, que se’l mengi.
Va ser tant bona idea que se’n va anar corrents a la olla i va posar:
2 litres de orina de drac,dues orelles de dragonet ,206 ossos de bruixa,6 guindilles molt picants,pebre negre,4 ulls de ratpenat ,i per final de tot….
6 pedres gegants.
Quan va acabar de posar tots els ingredients i va començar a sortir moltes i moltes bombolles fins que de dins l’olla en va sortir un drac gegant, que fins i tot li va trencar la teulada. Ell es va espantar de tan fort i gran com era i li va dir:
– Dragó escolta al teu amo! Porta’m fins a la mina del poble, ràpid!!!!!!!
El dragó de seguida va baixar el cap perquè el bruixot pogués pujar al seu coll i se’n van anar volant fins a la mina del poble. Quan van arribar al poble, tota la gent se’n va anar corrents cridant, menys 5 nois que van voler lluitar contra ell, però el drac per la boca va treure una flamarada que els va deixar ben fregits.
Després el bruixot li va dir al seu drac que el baixés a terra i vigilés la porta de la mina mentre ell estigués a dins. No pot entrar ningú ni de nit ni de dia. El drac va fer el que li havia dit el seu amo i quan el bruixot estava a punt de entrar li va dir:
– Si no vinc d’aquí 2 setmanes ves-te’n.
El bruixot va entrar a la mina, quan ja era dins va tenir un mica de por però no va parar de caminar. Ja havia passat 1 hora i mitja quan va veure un prat molt i molt gran. Ell va pensar que segur que aquell era el prat dels carnívors i va anar cap allà. Quan ja era just al davant de les herbes es va treure de la motxilla els llumins i el gasoil.
Després va obrir el tap de l’ampolla del gasoil i el va repartir per tot el prat. Quan ja tot el prat estava recobert de gasoil va tallar un bon tros de corda i la va encendre. Quan la corda ja estava a punt de ser cremada del tot, el foc va tocar el gasoil i…….pooom! va fer una explosió increïble i gràcies això tots els carnívors van quedar ben cremats i va poder passar sense problema. Després dels Prats dels carnívors va trobar una porteta que portava al Laberint dels horrors però va mirar l’hora i ja era un quart d’onze de la nit. Es va estirar a terra i va començar dormir.
Aquella mateixa nit el rei va anar a passejar i quan va passar per davant de la mina i va veure aquella fera gegant, se’n va anar corrents al castell a buscar cavallers que lluitessin contra ell. Només en va trobar dos i els i va dir:
-Si ho aconseguiu us donaré la mà de les meves dues filles.
Dit això els dos van anar a buscar una espasa i un trepant. Quan van arribar davant la mina es van espantar molt i després van pujar per darrere de la fera però quan van acabar de pujar el drac es despertar i se’ls va menjar a tots dos. L’endemà el rei es va assabentar de que els dos cavallers havien mort i el rei ja no sabia que fer fins que a la tarda va arribar un cavaller anomenat: SANT JORDI. El rei li va demanar si podia matar aquella fera i anés a mirar si hi havia algú a dins de la mina.SANT JORDI va anar-hi de nit i quan el drac el va veure sant Jordi va fer un salt i xaf! SANT JORDI li va tallar el coll. Després el cavaller va entrar a dins de la mina i quan va arribar al prat dels carnívors va passar corrents va veure el bruixot dormint a terra però sant Jordi no el va agafar, i va arrencar a córrer molt rapit i va passar pel laberint i pel llac de les piranyes i quan ja era al final de tot va veure un pergamí que deia:
Recepta per ressuscitar els morts
7 orelles de dragó ,un os d’un mort,un polsim de terra d’aquest terra ,una pàgina de receptes màgiques , 9 ulls de cranc gegant i una cosa del que vulguis que sigui el amo dels esquelets.
SANTJORDI va canviar la recepta i hi va escriure:
7 orelles de dragó,un os d’un mort,un polsim de terra d’aquesta terra,una pàgina de receptes màgiques,9 ulls de cranc gegant i una perla de la corona del rei
Després SANT JORDI se’n va anar a corre cuita perquè el bruixot no sabés que ell hi havia anat i que ho havia aconseguit.
Va anar al regne i li va dir al rei que havien de posar càmeres a casa del bruixot i que ell ja els hi explicaria la resta.
El rei molt content li va dir a un dels seus millors soldats que agafés el cavall mes ràpid del regne i que anés a posar càmeres a casa del bruixot. Dit això el soldat se’n va anar i al cap d’una hora va tornar al regne. Després sant Jordi va anar a la mina i va posar una perla de la corona del rei per la sang del drac. Al final SANT JORDI es va amagar i quan va veure que el bruixot sortia va dir amb una veu greu:
-Aquesta perla de terra es una perla de la corona del rei.
El bruixot es va pensar que el drac s’havia menjat al rei i se’n va anar cap a casa. Quant ja hi era ell molt content va anar a la olla i li va tirar tot el que havia llegit a la recepte. Quan ja l’havia acabat va anar al cementiri i va ressuscitar a 100 morts i quan ja els tenia tots 100 va anar a atacar el castell. Però quan ja era a davant del castell SANT JORDI li va dir al rei que sortís fora i crides ven fort:
-CAPTUREU AL BRUIXOT RÀPID!!!!!! i el rei va sortir a fora i quant ho va dir tots els morts van atrapar el bruixot i el van tancar a la presó mes fosca del castell.
I AL FINAL VAN FER UNA FESTA GENIAL!
CONTE CONTAT JA S’HA ACABAT
LA PETITA ABELLA
Hi havia una vegada, en un bosc mooooolt gran, una abella molt trista que no li agradaven les seves ales. “Snif, snif” –plorava.
“No m`agraden aquestes ales tan fosques, totes les abelles tenen ales més boniques que les meves”.
“M`agradaria, m`agradaria tenir ales brillants!”- va dir l’abella.
I per la nit, un mag va aparèixer quan l’abella dormia i va fer possible el seu desig.
Quan es va despertar, l`abella va dir: “Oh! Que content que estic! Quines ales més brillants!”
Per la tarde, quan passejava pel bosc, es van riure totes les abelles d’ell perquè era com una nena.
“Snif, snif”-plorava-. “Ja no vull ales tants brillants que se`n riuen tots de mi! Vull les meves ales antigues, que potser són més boniques!”.
Aquella nit, l’abella es va tornar a dormir desitjant tenir les ales d`abans.
I així va ser com l`endemà, de bon matí, es va despertar una altra vegada amb les seves ales fortes i verdes.
Mai més, ningú es va riure d`ell i es va fer una abella gran i grossa.
Pseudònim: Clavell PS
FLOBRE
Deia la llegenda que fa molt temps, a l’Edat Mitjana, existia un món que flotava a dalt del cel. Des de la Terra semblava un llibre obert i per això l’anomenaven “FLOBRE: el llibre que flota”.
Els habitants de la Terra i de FLOBRE no s’havien vist mai, tots tenien molta curiositat els uns pels altres.
A la Terra vivia molt sol un drac màgic i els habitants de la Terra fugien d’ell perquè li tenien por. Així és que el drac va pensar de volar al món FLOBRE a veure si allà l’acceptaven. Quan va arribar a FLOBRE es va quedar bocabadat perquè tot era en blanc i negre. De seguida es va adonar que l’observaven uns petits ulls darrera d’un arbust:
– Hola! Sóc la Flora! I tu quin animal ets? – va dir una nena de no més de quatre anys que va sortir d’un salt del darrera de l’arbust.
– Hola! Sóc en Max i sóc un drac… No tens por de mi? – va dir el drac tot sorprès
– Perquè hauria de tenir por?. Sembles molt divertit. M’encanta la teva pell! Com m’agradaria que tot tingués els teus colors! – va respondre la Flora tota valenta.
– Jo sóc un drac màgic i… si volguessis, podria donar-li al teu món els colors de l’arc de Sant Martí. – li va dir en Max
– Podries fer-me aquest favor? – va dir la Flora amb els ulls com a plats
– Només et demanaré un favor… voldria tenir la teva amistat – va dir en Max tot emocionat.
La Flora va pujar a l’esquena del drac i van començar a volar. Per allà on volaven tot s’omplia de colors: els arbres molt verds, els rius ben blaus, les flors lluïen tots els seus colors infinits. Tota la gent sortia als carrers cridant d’alegria.
La Flora i el drac van ser reclamats pel rei per agrair-los tot el que havien fet. I així va ser com el Max es va guanyar l’amistat de la Flora i de tots el habitants de FLOBRE.
Blat, EL DRAGÓ JAN I EL MÓN DELS HUMANS
Hi havia una vegada un dragó que es deia Jan. Vivia al país dels dragons. Els seus avis sempre li llegien un conte abans de ficar-se al llit, era un dragó molt feliç però sempre havia tingut molta curiositat pel món dels humans.
Un dia d’estiu a la nit, va decidir anar-se’n volant de casa al regne dels humans, però hi havia un problema molt greu: que els humans odiaven els dragons.
Com que era un dragó intel•ligent, va consultar al dragó més savi de tots i li va preguntar com ho podia fer perquè els humans no poguessin saber que era un dragó. El dragó savi li va dir que s’hauria de vestir amb roba com un humà i així ho va fer.
Va anar al poble humà volant i, quan va arribar, es va posar la roba dels humans i va passejar pel poble tranquil•lament. Estava una mica ridícul perquè com a dragó era molt bonic però com humà era molt lleig. Al poble va conèixer molts nois molt simpàtics i va fer molts amics. S’ho va passar molt bé jugant i rient amb tots els humans que va conèixer. Totes les persones del poble van arribar a estimar-lo moltíssim perquè era molt divertit i sempre estava disposat a ajudar.
Un dia, el Jan va caure al riu i la roba es va encongir i els humans van veure que era un dragó. El Jan va tenir por perquè sabia que els humans odiaven els dragons. Però els humans ja estimaven el Jan perquè el coneixien i sabien que era molt bo.
Pseudònim: Lili
EL CAVALL
Hi havia un cavall,
que es pensava que era un gall.
Feia tants quiquiriquics,
que despertava els amics.
Els seus amics no eren herbívors,
eren carnívors.
I aleshores va passar
que la gana els va despertar.
I van pensar,
què estarà fent ?
I si ens el mengem ?
va preguntar un dels animals.
I el cavall es va adonar
i va sortir volant
perquè era un gall !
(Pseudònim:FANTASIA)
EL TRESOR DE LA MÀQUINA DEL TEMPS
Un dia que en Dani i la Marta anaven al parc amb les seves bicicletes van descobrir una cova i s’hi van acostar. Hi van entrar. Estava molt fosca. Llavors es van trobar una llanterna al terra i la van encendre. Caminaven molt poc a poc perquè tenien una mica de por, però només una mica. Pel camí fosc es van anar trobant tot d’objectes antics, n’estava ple. De sobte en van veure un de molt gran que estava tapat. Això els va intrigar així que de seguida el van destapar. Era un aparell estrany, tenia una forma molt curiosa i estava ple de botons. Després d’analitzar-lo bé van arribar a la conclusió que era una màquina del temps.
Van provar d’engegar-la diverses vegades però no acabava de funcionar. Finalment van prémer un botó de color i es va començar a encendre tot. Una llum de colors il•luminà tota la cova. En Dani i la Marta no s’ho podien creure, allò era millor que un somni. Van pujar tots dos dalt de l’aparell i van decidir que volien anar cap al passat, però no gaire lluny, no fos cas que l’aparell no acabés de funcionar bé.
– Bruuuuummm,cataplaf,pim,pam…. cap al passat.
De sobte es van veure a ells mateixos de petits, jugant i divertint-se molt. Era interessant tornar a veure una sèrie de fets que ja havien viscut i recordar coses que ara ja havien mig oblidat. Quina passada, allò era més que divertit!!
En Dani i la Marta van tornar a pujar a la màquina del temps. Ara es dirigirien cap al futur, volien saber quin futur els esperava.
– Bruuuuummm,cataplaf,pim,pam…. cap al futur
Tot d’una es van veure fent un treball de ciències. Anaven a la Universitat i es trobaven molt grans. També van veure que els pares d’en Dani volien traslladar-se a una altra ciutat. Era la única manera que el seu pare trobés feina.
El Dani es va quedar molt trist i li va dir a la Marta que tornessin a la cova. Ell no volia marxar de casa seva i deixar tots els seus amics que estimava tant. Així que van tornar a pujar a la màquina del temps per tornar cap a casa.
– Bruuuuummm,cataplaf,pim,pam… cap al present.
Quan van arribar a la cova es van tornar a trobar a les fosques, van agafar la llanterna i van seguir el camí cap a la sortida. Estaven molt cansats i tenien ganes d’arribar a casa. Just en el moment que sortien de la cova uns senyors molt estranys els van agafar i els van començar a fer preguntes. En Dani i la Marta estaven molt espantats, no sabien què passava. Els preguntaven per un tresor que hi havia amagat dins la cova. En un principi els nens no sabien de què els parlaven, però al final es van adonar que el que estaven buscant era la màquina del temps. Així que els dos nens van portar aquelles estranyes persones fins allà on es trobava la màquina del temps. En aquell mateix moment la Marta i en Dani es van poder escapar, van córrer molt ràpid i van poder pujar a la màquina, van engegar-la de seguida i apa aquí! cap al passat! Sense adornar-se’n van anar a parar a l’època dels dinosaures!
Es van endur un bon ensurt, van tornar a programar la màquina cap al futur, on van poder veure els senyors estranys a la presó, i ells dos graduats a la Universitat.
Però havien de tornar al present per comunicar a la policia que aquells estranys senyors volien apropiar-se de la màquina del temps. Així que van planejar una fugida. La Marta havia d’entretenir els senyors i el Dani havia de sortir cames ajudeu-me.
I així ho van fer. Van arribar al present i els homes estranys encara eren allà. La Marta va pitjar el botó blau que encenia totes les llums de l’aparell i tothom va quedar ben enlluernat durant una bona estona; tots menys el Dani que va aconseguir sortir corrents sense que ningú el descobrís.
De seguida van arribar tres cotxes de la policia davant l’entrada de la cova.
Tot va acabar molt bé. Els senyors van anar a parar a la presó i la màquina del temps va ser duta al Museu d’Història de la seva ciutat.
PSEUDÒNIM:LA RICA DE LES FLORS
LA BRUIXETA
Hi havia una vegada en una petita casa una bruixa i un bruixot. La bruixa i el bruixot volien tenir un fill o una filla. Un dia la bruixa va sortir a fer un volt pel cel amb la seva escombra i quan va arribar al costat dels núvols va escoltar a algú que plorava al mig del bosc. Va anar-hi corrents i es va trobar una nena amb un rètol que hi posava: sóc una bruixeta.
La bruixa es va quedar sorpresa i se la va endur a casa seva. Quan li va explicar el que havia passat al bruixot, ell es va quedar bocabadat i cridant li va dir:
– Corre,ensenya-me-la!
Al cap de tres hores la bruixeta estava plorant de gana però la bruixa era molt pobre i no tenia prou diners per comprar-li menjar.
Aleshores la bruixeta que es moria de gana va sortir al jardí. Al costat d’una floreta petita, de color groc, va trobar un bitllet de cinquanta euros i se’n va anar corrents a donar-li a la bruixa perquè pogués menjar ella i el bruixot.
Mentrestant la bruixa l’estava buscant i en entrar a l’habitació la va trobar mirant-li el moneder i en veure que tenia a les mans el bitllet de cinquanta euros es va posar molt contenta.
Així que la bruixeta, el bruixot i la bruixa van ser feliços per sempre més.
Miau Miau
Hola, sóc el drac. Saps quina és la veritable historia de Sant Jordi? Si penses que Sant Jordi va ser l’heroi, t’equivoques! Jo vaig ser qui va salvar la princesa. T’explicaré la veritat. Veuràs, tot va començar quan…. Sant Jordi disfressat de mi, encara que jo no sóc tant lleig, fingia que es menjava als animals del poble. Després d’uns dies, la gent del poble es queixava perquè no quedaven animals. Un ciutadà del poble va dir: -Tinc una idea, i si donem persones i fer un sorteig? La princesa va dir: -Sí, és una bona idea! Però quan va saber que li va tocar a ella va dir: – I per què no li donem animals del poble del costat? Els ciutadans van dir que no. El que no sabien els del castell es que hi havia un conill…. us diré com era el conill. Tenia les orelles doblegades, també tenia el pelatge amb un blanc que era millor que la roba rentada amb els millors detergents. Tenia unes potetes petites i sensibles. La cua era tan tova que es podia tocar amb els dits. El que no sabeu es que el conill era el meu millor amic. El conill em va avisar del que va passar al castell. Mentrestant la princesa anava cantant una bonica melodia que deia: – No tinc por del drac la la la la lalala. Mentre agafava flors de molts colors grogues, liles, blaves… Sant Jordi la va escoltar i jo també. Vam córrer tots dos cap a la princesa. Sant Jordi va arribar abans que jo i va lligar la princesa a un arbre. Quan vaig arribar i vaig veure a la princesa lligada, vam començar a lluitar. El que no sabeu es que Sant Jordi no és el que semblava. Fa molt de temps el rei el va desterrar perquè no deixava tranquil·la a la princesa. Ell estava enamorat però ella no. Jo volia salvar-la perquè sabia que Sant Jordi era un pesat amb la princesa. Jo em vaig recordar de que tenia alè de foc i el vaig cremar. Jo no menjo mai persones encara que… estava molt bo Sant Jordi torrat. A la princesa li vaig dir que si volia pujar-se a la meva esquena i em va dir que sí. Vaig començar a volar i la vaig portar a la meva cova. Jo era qui protegia a la princesa encara que tothom pensava que me l’havia menjat. I aquesta es la veritable historia de Sant Jordi.
Pseudònim: Floreta
El somriure del cocodril
En el riu Nil un cocodril somriu,
la gent quan el mira se’n va del riu.
La gent espantada no diu ni piu,
perquè si el cocodril riu
et mossega el dit sense motiu.
Però el cocodril riu,riu i riu!
La gent el mira de reüll,
no fos cas que es mogués
i et mossegués.
Però el cocodril vol dormir
fins al matí!
Pseudònim: DEU (10)
EL CINEMA ÉS ESPECIAL
El cinema és especial,
intens i original.
Espectacular o divertit
però mai avorrit.
La pantalla et pot fer plorar
però també somiar,
imaginar-te que pots volar
o gaudir i tranquil estar.
Quina gran pel•lícula
observa-la i gaudeix-la,
ja s’ha acabat
que bé m’ho he passat.
TEXT “El Supergos”
Aquesta història va passar fa molts anys a Cacatopia, un poble situat a la costa de Mar Mullat.
Hi havia una vegada un gos que va salvar el poble de Cacatopia d’un drac i des d’aquell dia el van anomenar el Supergos. Durant un temps, al poble tot va estar molt tranquil però van arribar nous problemes.
Un dia van arribar a Cacatopia dos gegants tan alts que no veien per on anaven ni el que trepitjaven. Quan el Supergos els va veure, els va començar a bordar i els va fer enfadar. Llavors els gegants el van perseguir per tot el poble, però com que no veien per on anaven es van entrebancar i van caure dins d’un llac. De sobte tot Cacatopia es va inundar i van aparèixer tot tipus d’animals aquàtics. Els habitants, a part de muntar una botiga de sushi, van pensar en solucionar la inundació ja que no era molt pràctic haver de portar cada dia els nens en vaixell a l’escola. Tot i que era molt estrany, van descobrir per casualitat que tenia hi havia un tap i el Supergos va trobar la solució molt ràpid ja que només va haver de treure’l i tota l’aigua que inundava places i carrers va anar a parar novament al llac.
Però aquí no van acabar encara les aventures del nostre amic, en Supergos. Una setmana més tard, un drac robot gegant que podia escopir foc per la boca i al que li feia mal el peu va atacar Cacatopia. Va cremar moltes cases però afortunadament tota la gent va sobreviure. El Supergos veient aquell desastre va actuar ràpidament. Sense pensar-ho dues vegades, va desafiar al Drac robot dient-li que aquell que arribés primer a dalt del volcà i es llencés a dins es quedaria amb el poble i totes les seves delícies. El drac, que era fort com un pi però més curt que la sola d’una sabata, va acceptar el joc. Va anar volant, va arribar el primer al volcà i es va llençar a dins, però mai més no va poder sortir.
Des d’aquell dia en Supergos i tots els habitants de Cacatopia van viure feliços.
I amb un drac i un gos, aquest conte s´ha fos.
LA FAMÍLIA MONSTRE
Pseudònim: Ballarina
Fa qui sap quants anys hi havia un nen que vivia en una casa tenebrosa en què qui entrava es moria de por. No només per la casa terrorífica, sinó també per les persones de la casa, que eren monstres espantosos.
El pare era un home llop ferotge, quan hi havia lluna plena feia uns udols esfereïdors. La mare era una dona gòtica horripilant, sempre vestia de negre i portava una vareta per fer encanteris. El nen, el pobre, no era cap monstre i li feia por la seva família.
Quan va arribar HALLOWEEN el nen es va disfressar de fantasma; però ell volia ser un monstre de veritat, i li va dir a la seva mare. La seva mare va agafar la vareta, el nen es va quedar quiet, la mare va moure la vareta, i el seu fill es va convertir en un fantasma de veritat.
I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.
El Mar
A la platja he anat
perquè feia molt bon dia
i un cargol he trobat
sota una pedra que hi havia.
Després sota l’aigua he mirat
per veure si una estrella trobaria
però he vist un pop amagat
que tranquil.lament dormia.
Un llamàntol que passava
volia menjar-se el popet
jo el vigilava però ell no marxava
fins que l’he tocat amb el salabret.
El llamàntol ja ha fugit
el popet s’ha despertat
i l’aigua s’ha tenyit
perquè el pobre s’ha espantat.
Quan a la platja tornava
un peix entre les cames m’ha passat
ell al meu voltant nedava
i molt bé hem jugat.
Després cap a la tovallola anava
i un cranc he guaitat
que despistat caminava
i jo l’he agafat.
Ell espantat es movia
i al final m’ha pessigat
entrar al cubell no volia
així que a l’aigua l’he tornat.
Pseudònim: Anell
L’AMISTAT
En un carrer de Terrassa quan es feia fosc el Mario, un gat molt pelut i de color blanc va sortir a buscar menjar pels contenidors. Va esgarrapar una bossa d’escombraries i va trobar peix. Cridant va dir:
– Peix, peix hi ha peix!
Després de menjar-s’ho tot va pensar que tenia ganes de jugar i just en aquell moment, veu passar d’una vorera a l’altra un ratolí.
Va començar a corre darrera d’ell.
Anaven jugant per tots els carrers del voltant quan de sobte va desaparèixer el ratolí.
Va començar a buscar-lo per tot arreu sense parar i no el trobava.
El ratolí estava amagat dins una claveguera fosca i feia una pudor horrible. Treia el cap per un foradet petit i mirava que el gat no vingués.
Després de que el Mario estigués una bona estona buscant el ratolí, es va cansar i se’n va anar un altre cop cap a les escombraries. Al passar pel davant de la claveguera, el ratolí va sortir de cop i volta i li va fer un ensurt.
El Mario va fer un salt amb els pèls de punta tot espantat.
– Però què fas?
– M’has espantat moltíssim!
El ratolí estava panxa en l’aire rient-se de l’ensurt que li havia fet.
El Mario al veure el ratolí que no podia parar de riure va acabar igual que ell, amb les potes en l’aire i rient-se.
Desprès d’aquesta experiència es van fer molt amics.
El Mario li va preguntar:
– Com et dius?
– Em dic Maximilià però els meus amics em diuen Maxi.
Passaven els dies i els dos amics sempre anaven junts fins que un dia una colla de gats els van veure i es van començar a riure i a ficar-se amb ells.
El Maxi va fugir a amagar-se i el Mario va quedar envoltat per la colla de gats .
Els gats li deien:
– Ets un gat, no pots ser amic dels ratolins!
– Som els seus enemics!
– Els hem de perseguir!
El Mario al veure’s acorralat va tenir dubtes sobre la seva amistat amb en Maxi però va pensar que un amic era un amic i que per molt que li diguessin els altres, no deixaria al seu amic de banda. El Mario no els hi va fer cas i va girar cua i se’n va anar a buscar a en Max.
Tot jugant es va fer fosc. Van decidir que podien anar a fer un viatge al barri del costat. Havien sentit a dir que era un barri molt perillós. És ple de gossos. En Mario i en Maxi no havien vist mai cap gos i no sabien com eren. Només sabien que els altres ratolins i gats deien que eren com a monstres ferotges grans i amb dents esmolades.
Els dos juntets van travessar a l’altra vorera quan van sentir un soroll molt fort que s’acostava cada vegada més.
Es van amagar espantats, de sobte va aparèixer una ombra molt grossa. De mica en mica s’anava fent més petita fins que va arribar al seu costat un personatge no gaire gros i amb cara trista.
Era de color marró amb unes taques blanques a la panxa i a la cua, amb el morro allargat i les orelles de punxa.
En Mario i en Maxi, van sortir poc a poc i li van preguntar:
– Ets un gos?
– Sí
– Ets perillós?
– No, per què?
– Ens havien dit que aquest barri era molt perillós per què hi havia molts gossos perillosos, amb les dent esmolades i grosses.
– No tots els gossos som iguals.
– Voldries ser amic nostre? –van dir alhora en Max i en Mario.
– D’acord. – va respondre el gos.
– Per cert, com et dius?
– Em dic Durk.
– Jo em dic Mario i ell Maxi.
Els tres amics van començar a caminar explicant-se la seva vida i les aventures que havien passat.
Desprès d’una bona estona passejant i xerrant, els hi va entrar la gana i es van dirigir cap a unes escombraries. Van començar a buscar menjar fins que van trobar algunes deixalles aprofitables. Com no hi havia gaire quantitat, les van compartir entre els tres.
Quan ja estaven acabant, van aparèixer una colla de gossos.
A mida que s’acostaven, anaven accelerant el pas, fins que van començar a córrer en direcció als tres amics. Quan es van donar compte ells també van començar a córrer.
Quan es van veure acorralats, en Maxi i en Mario es van amagar a dalt d’un cotxe.
En Durk al no poder pujar al cotxe, es va girar i va decidir planta’ls-hi cara. Els altres gossos eren més grans que ell però no es va fer enrera.
– Què voleu? -va cridar en Durk.
– Què fas amb aquest parell?
– Són els meus amics.
– No poden ser els teus amics. Els gossos no podem ser amics dels gats ni els gats dels ratolins.
– Per què no? Qui ha dit això?
– No ho sé, però no pot ser.
– Doncs no deixaré de banda als meus amics. Ja podeu marxar d’aquí.
– Doncs, ja pots marxar d’aquest barri. No us volem veure mai més per aquí.
– D’acord!! –va dir en Durk.
Quan van marxar el grup de gossos, els tres amics van marxar cap un altre barri.
Van escollir un barri on hi havia un parc molt gran que jugaven molts nens.
A mida que passaven els dies, els nens anaven agafant confiança amb els animalons i els hi portaven menjar.
Els hi van fer una cabana amb unes fustes perquè tinguessin un lloc on dormir i no es mullessin quan plogués.
Un dia assolellat de juliol, en Mario, en Maxi i el Durk, van veure una nena asseguda en un banc sota l’ombra d’uns arbres. Se la veia trista i no jugava amb ningú.
Els tres amics van decidir dirigir-se fins on estava la nena. En arribar al seu costat, van veure que estava plorant. Van parlar entre ells i van decidir fer bromes i intentar que la nena jugués amb ells.
En Durk va agafar una pedra amb la boca i li va deixar als peus de la nena perquè li tirés.
El Mario va seure al seu costat amb els ulls ben grossos i posant cara de tristor perquè l’acariciés.
Al veure que la nena no els feia cas, van decidir fer corredisses un darrera l’altre i al voltant del banc on estava la nena asseguda.
Al cap d’una estona la nena va començar a mirar-los i a somriure. Quan van veure que somreia van parar davant d’ella i els va acariciar a tots tres.
Cada dia la nena baixava de casa per jugar al parc amb els seus nous amics. Ella els hi explicava coses a ells però ells no podien parlar amb ella. Van saber que es deia Júlia i que plorava perquè s’havia acabat l’escola i estava trista, no podia estar amb els seus amics companys.
La Júlia, estava tant encantada amb els seus nous amics que va parlar amb els seus pares i els va convèncer per portar-se’ls a casa.
Els tres amics estaven molt contents i meravellats amb la seva nova casa. Havien format una nova família.
La Júlia, el Mario, el Maxi i el Durk, es van fer inseparables per sempre més.
PSEUDÒNIM: Michy Mouse
Pseudònim: Rínxols
La missió secreta
Hola em dic Marina i els meus amics són: en Pau i l’Ariel. La meva mare es diu Maria i està a la biblioteca.
En Pau és alt, ros com el sol i molt alegre, porta ulleres i té els ulls clars. En canvi, l’Ariel és baixet, gras, té els cabells foscos i els ulls blaus.
A l’Ariel li encanta jugar a la Wii i quan ha de fer els deures sempre s’enfada. En Pau, no és igual, ell és molt treballador i sempre fa tots els deures. Té 14 anys, l’Ariel i jo, tenim 13.
Ens vam conèixer a prop del col•legi, a la biblioteca, que és la més gran de la ciutat i té més de mil llibres de Terrassa.
Jo sóc molt bona amb els meus amics, no dic mentides, faig els deures i mai jugo a la Wii, sempre jugo a la pilota. La mare té els ulls negres com la nit, els cabells els té rossos i arrissats i és molt alta. Li encanta anar al Tibidabo, pujar a totes les atraccions i fa uns menjars fantàstics!
Avui a la biblioteca ens hem reunit amb en Pau i l’Ariel, hem anat a la màquina de begudes i quan hem tornat, la meva mare ja no estava. Però el més sorprenent, és que vam veure plomes blaves i grogues per terra. Vam entrar i no hi havia ningú, només estava el cap de la biblioteca.
Li vam preguntar si sabia de qui eren les plomes però ell no sabia res de res. Desprès vam baixar a la segona planta i també estava buida, només veiem els llibres i les plomes tirades per terra.
Vam seguir el rastre de plomes fins que es va acabar. De sobte, darrere d’una taula va aparèixer un indi. Tenia els cabells curts amb plomes blaves i grogues. Era prim i alt i els ulls eren de color vermell. Tenia a la mare agafada per les seves mans i ens va dir:
– Si voleu recuperar a la vostra mare, us diré tres endevinalles i cadascú de vosaltres m’haurà de dir una. Qui vol contestar la primera ?
– Jo – va contestar l’Ariel.
– Quin és el instrument que no es toca, que no es veu però que sí s’escolta ?
L’Ariel va estar pensant, fins que va dir:
– El instrument que no es toca, que no es veu però que sí s’escolta es la veu .
– Primera endevinalla encertada – afegeix l’indi. Qui serà el segon?
– Jo! – Va dir el Pau.
– Si tens 7 perdius en un arbre i arriba un caçador i d’un tret en mata 2, Quantes perdius queden d’alt de l’arbre?
El Pau sense pensar-ho dues vegades va dir:
– 0 perquè se’n van volant.
– L’última endevinalla l’has de dir tu. -Va dir l’indi.
– Estic preparada! –li vaig contestar.
– Tinc mil fulles i no sóc un arbre. Què sóc?
Vaig pensar durant un minut i després vaig dir:
– El llibre!
L’indi va plorar perquè estava enamorat de la meva mare. Nosaltres li vam dir:
– Ara que ja hem endevinat totes les endevinalles, has de deixar anar a la mare.
En aquell precís moment un llum va il•luminar tota la biblioteca i va començar a caure una pols màgica en forma de pluja fina.
Després va brillar tot el cos de l’indi i tots ens vam quedar amb la boca oberta. L’indi es va transformar en una persona com nosaltres i com que la meva mare na tenia nuvi va acceptar casar-se amb l`indi. Jo ara només tinc un dubte: Com es diu l`indi?