Segon Cicle ESO: Alumnat de Tercer i Quart curs d’Educació Secundària Obligatòria
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental II ( localitats de Terrassa, Viladecavalls, Vacarisses, Matadepera, Ullastrell i Rellinars ).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-terrassa@xtec.cat )
Pseudònim: Sara
L’ÚLTIMA MIRADA
−Mare, vull un gos, que en puc tenir un?
−De cap manera, Sara.
−Per què? –la vaig mirar fixament i després vaig dirigir la mirada al cel i vaig viatjar a un altre temps, dolorós i difícil d’oblidar.
Era un dia de juliol, el cel era blau, sense cap núvol i amb un sol radiant, un dia esplèndid. Però em va atrapar una notícia terrible, una inesperada tempesta d’estiu em va destrossar part de la infantesa i em va condicionar l’adolescència. Tot va començar quan en el meu novè aniversari em van regalar un gos, en Leo, un cadell petit i rodanxó que em va enamorar amb la primera mirada. Ens estimàvem moltíssim. Mai m’hauria pogut imaginar viure sense ell, em tenia molt afecte i jo sense ell no valia res, em tenia del tot fascinada.
Una nit en Leo no parava de queixar-se d’alguna cosa que li feia mal, bordava i somicava, jo vaig calmar-lo a mitja nit, l’endemà ja el portaria amb la mare i el pare al veterinari. I així va ser, tan bon punt vam estar a mig metre de la consulta, en Leo va començar a tremolar, quan en Leo tremolava no era per fred, sinó que tenia un sisè sentit per als problemes, ja que sempre que tremolava en passava una de grossa. Després d’haver entrat a la consulta, ens van atendre dos veterinaris, els vam explicar el que li passava a en Leo, ells el van posar de cap per a avall i de cap per amunt, el van revisar des de les dents fins a les parts íntimes i al final, tot pensatius, es van quedar amb una cara que mai oblidaré. El pare i la mare van estar parlant amb un d’ells; per despistar-me, l’altre em feia preguntes que en aquell moment no tenien sentit. Mentrestant, jo abraçava en Leo. A la una del migdia vam arribar a casa i els pares no em van voler dir res en tot el trajecte, segons ells el que m’havien de dir necessitava una mica d’espera. Després de dinar, ens vam reunir al saló, la mare es va asseure al meu costat; en aquell moment no ho vaig entendre: a la mare no li agradava asseure’s al sofà perquè era massa dur; poc després sabria per què ho va fer. El pare va ser qui va començar a parlar:
−Carla, para atenció, això que et diré costa d’empassar −el vaig mirar fixament i tenia els ulls una mica vermells; jo seguia en la meva absoluta ignorància−. Aniré al gra, el que té en Leo és una malaltia provocada per un paràsit que se li ha posat a l’estómac; tota aquella zona té una infecció greu i això necessita una operació.
−I quin és el problema? Fem-li l’operació! Ai pare, per això esteu creant tot aquest drama?
−Carla, escolta’m, que no estic: l’operació necessita uns estris que han de venir dels Estats Units, i això significa…
−L’operació val tres mil cinc-cents euros –va intervenir la mare−, ni més ni menys. I si no s’opera d’aquí a mig mes, doncs… –el món em va caure a sobre, d’on trauríem tants diners? Això significava que els pares no podrien pagar l’operació i… oh, no!, jo no ho permetria de cap manera. Vaig córrer a l’habitació amb ràbia, en Leo dormia, que bufó que estava!, vaig trencar la guardiola tot i que només ho feia per tranquil•litzar-me, cinquanta euros!, no era res comparat amb tot aquell dineral. En aquell moment hauria canviat la meva casa de Terrassa per un pis insignificant de qualsevol poblet dels Estats Units a prop d’una clínica veterinària amb el millor instrumental del món. Però allò era impossible i em vaig posar a plorar desesperada, no hi havia res a fer. La mare va pujar i em va començar a bombardejar amb paraules delicades perquè entrés en raó; em va dir coses com que ells no podien gastar tant amb un gos que no viu més de deu anys, o que tots els éssers vius moren, i coses així, que em van fer més mal que bé, però les pitjors paraules van ser aquestes: “l’hem de sacrificar”. Tot just les vaig sentir, em vaig desmaiar; poc després em vaig despertar al costat de la mare, el pare tenia al damunt en Leo, que s’havia despertat tot juganer, i a mi se’m trencava el cor! L’endemà volia demanar per avançat tots els diners d’aniversari, nadal i bones notes a tots els familiars. Vaig veure el pare engegant el cotxe i la mare al portal amb en Leo, què volien fer?, m’hi vaig acostar i tots dos es van sobresaltar, estaven nerviosos. En Leo tremolava, el pare el va agafar i el va posar al maleter abans que jo pogués preguntar què passava; la mare em va voler portar dins, però abans em vaig girar i vaig veure en Leo, el meu nen!, em va mirar fixament amb aquella dolçor que desprenia quan m’observava i en aquell precís instant ho vaig entendre tot i em van començar a caure les llàgrimes. El pare va arrencar i jo vaig mirar en Leo per última vegada, vaig mirar la mare amb ràbia i vaig córrer al darrere del cotxe, plorant.
Va ser dur, l’última cosa que recordo són els ullets d’en Leo, el qual, sabent que li quedava poc temps de vida en aquest món tan cruel, em va dedicar l’última mirada.
Maduixa
SIAMESES
Ella:Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns.
Ella inunda l’infinit. Fosca, s’escola i abraça els que no hi flueixen, els que dansen al ritme del vent per escapar-se’n. Burleta, avança les petites papallones i els ofega el vol, deixant-les amb l’anhel d’ésser lliures, navegants. Mentre dibuixa les busques dels rellotges, ella omple el buit, silencia les paraules, difumina els límits. Omnipresent, roba l’espurna de les mirades, les pessigolles a l’estómac, les arrugues entre les celles. És capaç d’emmudir el que la contradiu, difuminar el pensament aliè, castigar la desigualtat. Cruel, ho pinta tot de gris, implanta les corbates i prohibeix els cabells despentinats. Ella treu la vareta als petits mags, bufa la lluna dels astronautes i juga amb les parpelles dels somiadors. Feroç, lluita per apagar les càlides postes de sol i amagar els migdies, convertint-los en inhòspits espais entre l’abans i el després, entre la rutina. És despietada; divideix els seus integrants en soldats forts i valents, desconeixedors del salat de les llàgrimes, i en nines de vestits roses i perfums ideals, dolces i submises, sempre a l’espera del ring del rellotge de cuina. Ella és la veu del tot, la que ens fa diferenciar el que està bé del que no, la que des de ben petits ens castiga amb el ridícul quan ens equivoquem i tothom mira. No en coneix, de regles, sinó que trampeja jugant, i egoista viatja a la ment del creador i n’implanta l’aïllament. Ella elimina el present, i ens converteix en individus atrapats en el passat i preocupats per un futur incert. És totalitària, i quan la seva gran enemiga, la individualitat, s’atreveix a tocar el timbre de les ments perdudes, els fixa el problema que desemboca en follia. Ensenya als petits no com pensar, sinó el què. Ens converteix en ignorants titelles, en peces d’escac que esperen adormides que algú faci el primer moviment.
Ella m’ha fet així. Un més en el seu joc, un sospir del seu alè. Em sento com si panteixés per un carrer sense sortida; atrapat. Necessito trencar els esquemes, desaparèixer. Mentre anhelo la soledat, el no sentir-me condicionat, el poder ser jo, busco ser lliure. Però la realitat sempre em pica l’ullet recordant-me que l’únic que vol Ella és que sigui una petita gota d’aigua, una insignificant porció de la pluja que aquesta nit d’abril cau consistent sobre els meus peus i em mulla els mitjons.
…
Que n’és de bonica! Camino, i segueixo sense entendre per què els meus cabells llargs s’entrelliguen amb l’oscil•lació del vent i per què la primavera té gust de cirera. Unes tímides gotes d’abril recorrent-me el rostre m’obliguen a alçar al cap i m’adono que preciós n’és el cel, encara que jugui a cuit i amagar amb la pluja. Els meus llavis deixen pas a un feliç somriure que sempre viu dins meu. Sóc feliç. Ella m’ho fa ser. Ella ho és tot. Ella fa que pugui saber el que és trobar-me acompanyada de gent com jo, que cohesionem i ens assemblem, i fins i tot pel que fa els gustos! Puc sentir-la a tot arreu, als aparadors plens de preciosos vestits roses, als programes de la televisió, a les nines de porcellana esperant que les comprin, a la música que sempre sona a la ràdio. I que n’és de bonica! A vegades em regala somriures de desconeguts, tímides picades d’ullet i carícies a l’hivern. Ella ha unit milers, centenars de persones. Ens ha ensenyat a estimar i a ser estimats; a valorar la família que ens és curosament adjudicada i és impossible de canviar. Fomenta l’organització i l’ordre, qui desitja el caos? Fins i tot divideix el temps en passat, present i futur, per així poder col•leccionar àlbums de fotografies i fer plans de vacances. Ens ensenya que els camps de paperoles llueixen preciosos sota la pluja d’abril i com de maco n’és el riure innocent dels infants quan els regalen una piruleta. Intel•ligent, reconfortant, segura, perfecta. Ella. Jo sóc feliç. Ella m’ho fa ser. Ella ho és tot.
…
Els meus dits juguen a difuminar el fred acariciant-se els uns amb els altres dins el mitjons molls. A vegades em pregunto, en tot el temps que porto aquí, amb quants ulls verds o tímids somriures m’he creuat i mai realment he vist. Camino i la densa pluja ofega els fantasmes que habiten dins meu dominats per la idea d’implantar el canvi. Torno a tancar els ulls, i desitjo la son eterna. Per enèsima i irònica vegada, l’únic que aconsegueixo és el constant recordatori que Ella és injusta, sempre regalant-li noves catifes als més rics mentre es lleva la vida dels més pobres, que la posen en joc per aconseguir unes insignificants molles de pa o unes gotes d’aigua. És curiós com imposa la seva política, que té per representants homes de camises planxades i sabates lluents, que treballen sota la idea d’ajudar el poble, quan només fan mal ús del seu poder i actuen en benefici propi. I sense deixar de banda com imposa la màxima acumulació de diners a objectiu final, ignorant els mètodes i el camí per aconseguir-los. Així doncs, la possibilitat d’una transformació cap a una Ella senzilla, pura i tolerant, és realment existent?
…
Les paperoles onegen delicades al compàs del vent. Tanco els ulls i imagino algú a qui no li agradi llevar-se al matí amb el so del despertador, per poder així gaudir d’un nou dia, o algú que busqui la soledat, algú a qui l’abordin preguntes sobre el perquè ella és així. I, dia rere dia, una petita veueta fa que em pregunti si és cert que les fades i les bruixes no s’estimen, si els dracs i les princeses es tenen por.
…
Congelats, s’abracen els uns amb els altres i intenten defugir de l’aigua. És tanta la necessitat d’acabar amb aquests fantasmes que considero l’opció d’aliar-me amb Ella. Heretge, quan ningú mira, puc dibuixar-me contemplant com de perfectes són les cares desconegudes del carrer, o la gent innocent discutint després del cafè, o el nét recordant a l’avi que ell és en Marc, que el Joan és el seu germà. Ésser ignorant, ésser volàtil, ésser simplement feliç.
…
I les paperoles segueixen onejant, sense intenció de fuga. M’imagino, quan la lluna apaga les llums, que m’agradaria ésser papallona, per poder volar ben alt i sentir la llibertat acariciant-me les galtes rosades. Córrer tan ràpid com una gasela, per donar-li l’esquena al vent i arribar a llocs on hi ha ments perdudes, amants de la diferència, individus contraris a ella. M’agradaria saber per què pensen així i fer-los entendre com n’és de perfecte. I els convenceria, és clar, perquè sóc feliç. Ella m’ho fa ser. Ella ho és tot.
Ella: Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comuns. Ella és a tot arreu, cruel i cínica pels inconformistes, dolça i delicada per les somiadores. Pot semblar que es divideixi en dues oposades, però és present a tot arreu i sempre és única. Fins i tot, de vegades els inconformistes anhelaran ser conformats i les somiadores despertades, formant una sola figura caminant sota la pluja d’abril. Ella ens recorda que sempre formarà part de nosaltres, però el com dependrà dels ulls verds que la mirin, dels cabells entrelligats que l’abracin, del que lluitarà per canviar-la o el que es conformarà en exclamar: que n’és de bonica! És ella, la societat, la que ens diu que som feliços, que ella ens ho fa ser, que ella ho és tot… o potser som nosaltres?
El matemàtic
Passar l’arada per davant dels bous
23 d’abril del 2014
El primer cop que et vaig veure vaig saber que Cupido m’havia encertat de ple al cor i encara avui hi tinc la fletxa clavada.
Els teus preciosos ulls blaus em van encisar i els teus cabells d’or van ser com un tret que em va acabar de rematar. Tots els rumors eren certs, estic enamorat de tu i, pel que m’han dit tu ho estaves de mi.
Porto anys passant l’arada per davant dels bous, concretament deu, buscant el moment perfecte, escrivint-te poemes que acabaven o a la brossa o en algun lloc perdut de la meva desordenada carpeta, i somiant en tu totes les nits, i, tot i saber que tu comparties els meus sentiments, mai no vaig dir-te el que realment era important. Amb un sol t’estimo m’hagués estalviat totes aquestes hores de patiment ininterromput i les hagués substituït per segons eterns al teu costat acariciant la teva fina pell.
I com no, un any més, una bella rosa del color dels teus llavis es panseix lentament en un gerro mig buit, esperant que m’armi de valor per superar la meva vergonya i te l’entregui juntament amb el meu cor.
Però, com sempre, faig tard, i algú altre ha sabut anar directe al gra i dir-te que t’estima i tu, com no, cansada d’esperar que et digués alguna cosa, has decidit començar una relació amb ell. I jo, com sempre, segueixo sol, assegut a la cadira del meu escriptori, amb l’ordinador al davant, expressant els meus sentiments en un
Word, l’única cosa del món amb la qual m’atreveixo a sincerar-me.
Pseudònim: Tirant lo blanc
LA LLIBERTAT
Més enllà de la meva finestra,
he vist l’orgull de ser mare,
nascut a la branca d’un arbre i
la primera piulada perduda en el front del cel.
A la sortida del sol,
un matí de primavera,
passejant al camp tot sol
admirant una olivera.
Bonica natura
que sembres camps de flors
jo recordo la bellesa
d’aquell matí deliciós.
Fent rodolar-hi dos cants
com perles dintre de l’aigua,
simbolitzava l’amor a Déu,
l’enyorament de la pàtria.
Passat un any no cantaven
a la vora de la primavera
els pardalets enyoraven
viure dalt de l’olivera.
Vaig reflexionar una mica
fent bon ús de la raó,
aquella gàbia bonica
era tota una presó.
Molt alt van volar, allà,
sobre els hams de la ribera
fent el niu i contents
a la vora de la primavera.
Rosa rosa, LES ESTRELLES
En el congelat terra de la ciutat jec inerta intentant vanament trobar les estrelles enmig del contaminat cel. No sóc capaç de trobar almenys una cosa bonica en aquest vast món. No sabria dir quant de temps fa que visc rondant per la ciutat. No tinc casa ni béns materials més que una caixa bruta que utilitzo per a dormir, però, per estrany que sembli, vaig ser jo la que vaig decidir viure així. Molts em miren amb fàstic o pena quan passen davant meu, però jo els retorno una mirada plena de burla. Em ric d’ells i de la manca de poder i de control sobre la seva vida. Jo, en el seu moment, també era com tots ells, plena d’una felicitat i una llibertat completament falses, artificials i materialistes. Vaig ésser ingènua durant molts anys, sent esclava del sistema, fins que un dia vaig mirar la societat en tercera persona, i me’n vaig adonar. Em vaig adonar que no volia viure en una vida monòtona que es basava en estudiar, treballar i morir. No volia. Vaig deixar-ho tot, vaig sortir del cercle d’hipocresia i falsedat on som introduïts des que naixem , i vaig poder recuperar la custòdia de la meva vida. En aquell moment va ésser quan vaig començar a veure l’altra cara de la vida. Des de llavors he anat vagant per tots els racons d’aquesta ciutat, buscant alguna cosa que pogués omplir-me, una cosa bella dins de tot aquest horrible entorn que hem anat creant. Però, com ja he dit a l’inici d’aquest relat, encara no he estat capaç de trobar-la. Quan vaig cada dia en busca d’alguna cosa per ficar-me a la boca, em fixo sempre en tot el que es presenta davant dels meus ulls. L’únic que sóc capaç de veure són edificis, cotxes… coses artificials; i també arbres i animals que han estat negats de la seva veritable casa i han estat obligats a viure tristos i aïllats en un lloc deplorable, anhelant poder fugir algun dia, però sabent en veritat que aquest desig mai els serà concedit. Dins d’aquesta societat i aquest dia a dia que nosaltres considerem “normal”, hi ha tants defectes i tantes coses horroroses i patètiques que l’egoisme no ens permet percebre… Tots retraiem a un assassí o a un lladre els fets horrorosos que han fet, perquè han robat en una botiga o han assassinat el veí, però, què passa quan ens posem a menjar un bistec mentre fem tertúlia amb els que ens acompanyen; quan ens posem a escriure o a dibuixar en papers malgastant-los perquè sí; o quan exiliem un pobre animal a un zoològic per al benefici lúdic de la gent? Ningú no diu res. Tots som uns assassins i uns lladres, però en la societat només hi és considerat el que ataca la pròpia espècie, com si fóssim més importants que qualsevol altre, però només som uns diminuts simis que ens creiem poderosos i forts perquè hem creat bombes i armes. Però jo encara conservo un bocí d’esperança. Encara conservo la il•lusió que algun dia trobaré finalment una cosa bonica, una cosa que encara no hagi estat manipulada per les mans brutes de la humanitat, encara tinc l’esperança de trobar les estrelles que s’amaguen darrere aquest cel malmès.
Cavaller
El cavaller i la princesa
Esperant el seu cavaller al castell
per la finestra mira la princesa
plena d’amor, fe i esperança cega
mira cap a l’horitzó, amb tendresa.
Mentrestant, a la porta el drac l’escorta
un so va fer vibrar la fortalesa
per l’horitzó apareix un cavaller
a través d’una boira molt espessa.
Els dos s’emfronten cara a cara a mort
Sant Jordi mata el drac amb agudesa
i de la sang del drac brotà una rosa
que després li regala a la princesa.
Englantina
Persecució d’una eixida
Són pedres pesants d’un cor enfosquit,
paraules d’hivern que criden dins meu.
El mar retorna escletxes obertes
de ma vida, com un vell tornaveu.
El mal m’enfonsava dins de la mar
car era un obstacle desconegut.
Remembrar tot allò que em matava
cerco l’eixida lloc incorregut.
Més ara, oh, l’estrany delit de mel,
dolça claror quan brilla aquell sol d’or.
Rebo la brisa i m’eixuga mes llàgrimes.
Paraules d’estiu que tinc dins del cor.
(Pseudònim: HAPPINESS)
Oxigen:
Ens morim. Els arbres es moren. La Terra es mor. La contaminació ha arribat a tal punt que no hi ha suficient oxigen, els éssers vius respirem més diòxid de carboni del que podem gestionar. La capa d’ozó penja d’un fil molt prim: durant el dia fa massa calor, durant la nit ens congelem.
L’oxigen s’ha convertit en el bé més preuat del nostre planeta. La societat ha tornat a mil•lennis enrere, els rics governen el món i es poden permetre les despeses que respirar comporta o, simplement, marxen a la base terrestre que hi ha a Mart. Les dues solucions no es troben a l’abast d’una noia de classe obrera com jo. Nosaltres, les titelles del govern, treballem a canvi d’oxigen, treballem a canvi de vida.
Morim, morim amb la facilitat que vola un ocell, amb la que el vent aixeca les onades del mar. Els boscos, les selves, els prats, les muntanyes… tot ha quedat àrid, els deserts han traspassat fronteres. Els vius lluitem per sobreviure un dia més i ja no plorem quan l’asfixia s’emporta una nova víctima. Però tot això canviarà. Hi ha rumors, paraules dites a cau d’orella que invoquen esperança, una revolució s’acosta. La Terra ja no és la llar per als humans, l’hem assassinada per l’esquena, injustament, egoistament, mentre ella ens somreia cada matí amb una oportunitat nova de canviar les coses. El poble vol recuperar la il•lusió de viure i de tornar a gaudir de l’existència.
Els dies passen i l’esperança de vida s’escurça. La rebel•lió ha arribat al carrer. Pintades reivindicatives cobreixen les parets de les ciutats i actes vandàlics contra el govern estan a ordre del dia. La resistència cada vegada és més forta. Què faran quatre adinerats contra una massa afamada de justícia? Qui es creu amb el poder de decidir?
Potser ens ho mereixem, potser no som capaços d’habitar, d’estimar quelcom sense destruir-lo. Potser estem predestinats a morir per evitar la mort d’un altre planeta. Qui assegura que no farem el mateix a Mart? L’ésser humà és un ser egocèntric, avar, intel•ligent, però no savi, no aprèn dels errors, s’entrebanca sempre amb la mateixa pedra, però té la voluntat suficient com per aixecar-se. Potser és aquesta voluntat la que ens impulsa a intentar-ho, a rebel•lar-nos contra l’autoritat per una segona oportunitat.
Voluntat, instint de supervivència, necessitat, diguem-li com vulguem. És ara o mai. Milers de persones que lluiten pels mateixos ideals. Els crits omplen l’aire ple de tensió. Avui es decidirà el nostre futur, uns tindran un final imminent, altres viatjaran i trobaran el seu futur a temps llum. No estic segura a quin grup em trobo, però sigui com sigui, espero que el que ha passat no es torni a repetir mai. I no deixo de pensar que aquesta situació es podria haver resolt milers d’anys enrere amb accions nobles i justes, enèrgiques i irrevocables, quan els nostres avantpassats veien aquest futur tan incert i per a ells llunyà i es deixaven portar per uns interessos materials i sobretot econòmics.
Serem valents, agosarats i començarem de nou amb l’anhel de tornar a tenir un món feliç i just per sempre.
Pseudònim: Lobo
S de somriure, Fletxer Quimby
Hi ha moltes maneres de riure: el somriure sincer, el somriure fals, la rialla burleta, d’ironia, el somriure que se t’escapa per sota el nas, els riures malèfics, els somriures enamorats…
En Fletxer Quimby tenia 9 anys. Era diferent als altres, de fet tots ho som, però ell especialment. Quan va néixer, va sortir del ventre de la seva mare, com tothom. Va anar a escola, com tothom, però no era com tothom. Quan es llevava obria i tancava els ulls deu cops seguits abans d’aixecar-se. Quan feia el llit, plegava el pijama,desprès, el desplegava i el guardava fet un bunyol. Al carrer, si venia algú, canviava de vorera, ja que la gent el repel•lia… Vivia en el seu propi món.
Però res d’això era el que el feia diferent, no eren aquestes manies, amaneraments, rituals. El seu dolor era més dolorós que el de cap altre ésser, la seva tristesa vivia dins seu, el seu cor plorava amb llàgrimes de sofrença, la pena bufava al seu interior, com un vent de tramuntana. Tampoc coneixia cap mena de felicitat. Però això tampoc era la seva mancança. Veureu. En Fletxer no havia rigut mai, de fet no en sabia, aquesta era la seva deficiència.
Quan va ser més gran, va marxar de casa, ja que res el retenia, per a ell tot era amargor. Caminava sol pels carrers freds de Vacarisses, sense paratge, direcció, indret en concret, on finalitzar la seva passejada acompanyada de pensaments d’infravaloració.
Quan l’alba va pintar de nou el poble de colors grisos, una figura realment formosa va quedar dibuixada de manera sublim. Era una noia. No se la veia gaire centrada, caminava sense rumb cap enlloc. Però no va ser ni la seva bellesa ni la innocència que desprenia el que va destacar, sinó el somriure que esbossaven els llavis d’en Fletxer. En Fletxer va riure per primer cop. Plorava. Les seves llàgrimes eren de felicitat i de desencadenament de sentiments, més enllà d’on mai hauria sospitat.
Autor : QUIMETA
Esperat o inesperat?
Va ser un 10 d’abril. Era primavera i, per tant, temps de viatge. Cada any, en aquest temps, uns germans meus s’anaven a la ciutat, jo l’anomenava el viatge a un món millor.
Ara us parlaré de la meva família. Érem uns quants milers, entre cosins, germans i cosins segons. Això comportava que jo no coneixia, ni molt menys, a tots els meus parents.
Eren les dotze del matí i jo estava molt nerviós, només faltaven dues hores per l’esdeveniment! I va arribar l’hora, ens acompanyaven al camió, per fi m’acomiadava del camp, per a arribar a la ciutat.
A mesura que ens desplaçàvem, la meva il•lusió augmentava i els ànims ho feien també. Al camió érem uns cinc-cents, rosats, més morens, petits, grans… A un costat del vehicle, em vaig trobar al meu cosí Granel i vaig estar durant tot el viatge parlant amb ell, els dos coincidíem amb el mateix, tot era fascinant!
A mesura que anàvem arribant, el paisatge anava canviant, els arbres es transformaven en edificis, les granges en fàbriques i els nostres rostres milloraven.
El destí va ser un gran edifici, ple de botigues de tots tipus. Aquestes estaven plenes de gent de tots colors, vermells, grocs, marrons… Era una festa de cultures!
Al acompanyar-nos fins a la nostra paradeta, vaig veure diferents cares: unes eren petites, però estirades i grogues; unes altres eren enormes i d’un to verdós i per últim aquestes eren fortes i marrons. No em vaig atrevir a preguntar-li la seva nacionalitat, ja què em causaven molt de respecte.
Després vaig veure que, als meus cosins i germans se’ls anaven emportant fora del recinte, fins que em va tocar a mi.
Em van emportar amb un cotxe a una casa o, més ben dit, mansió, ja què es veia clarament que era d’una família de classe alta. Jo estava al•lucinant. Les finestres estaven brillants i netes i els matolls podats al mil•límetre.
Em va rebre una família composta pels pares i dos fills, que semblaven tenir entre deu i dotze anys. La nena portava un vestit rosa amb unes sabates blanques i, el nen, una samarreta de color vermell amb un estrany símbol enmig, juntament amb uns texans i unes bambes d’esport.
Ens endinsàvem a la cuina i l’olla estava bullint amb oli, això era un bon senyal, ja què significava que era l’hora del sopar i jo em moria de gana.
Em van asseure a la taula i em van treure les dents, això ja s’estava posant malament…
Finalment, em van empentar a aquella olla plena d’oli i vaig veure com m’anava posant tendre i vaig comprovar com formava part de l’amaniment d’un plat de macarrons…
Ja era tot un senyor all!
UN AMOR CONTRARI
Picant l’ullet i dient adéu a l’instant,
poètic somriure sorgeix al meu davant.
Nit fosca i tapada, dia lluminós i descobert,
tots dos antònims com el nostre amor. És cert!
Gel càlid, foc glacial
branques nues de tardor, branques vestides de primavera,
és amor contrari com aquesta estrofa severa.
Com dos imants que no s’atrauen,
tu, amor meu, somiant a l’estada,
el meu cor enfosquit per una llum apagada.
I una alegria. Què n’és d’amagada!
Gel càlid, foc glacial
branques nues de tardor, branques vestides de primavera,
és amor contrari com aquesta estrofa severa.
Com si el cor volgués escapar-se de mi
tu m’ho impedeixes amb un do re mi.
Ets la lluna, jo l’estrella
al mateix cel ens trobem amb escassa cantarella
Gel càlid, foc glacial
branques nues de tardor, branques vestides de primavera,
és amor contrari com aquesta estrofa severa.
Un amor contrari, un ésser estimat
un insomni irreversible i un cor enverinat.
Pseudònim: Lluna
Pseudònim: Avellaneda
El robot de Tecnologia
Era un dijous calorós i en Pol s’havia passat tota la tarda al sofà, mirant la televisió; li feia massa mandra tot i la xafogor que es palpava a l’aire li impedia fer l’esforç d’aixecar-se. Només podia pensar en l’arribada del cap de setmana, ja que els darrers dies havien estat intensos, carregats de feina. Per sort, els professors no havien posat deures per a l’endemà i tampoc hi havia cap examen, així que podia seguir descansant tranquil·lament. Al cap d’una estona, quan ja eren més de les set, se li va acudir que no estaria de més fer un cop d’ull a l’agenda per comprovar que ho tenia tot al dia. Quan finalment ho va fer, cosa que li va portar el seu temps, va adonar-se que per divendres tenia apuntat: “Maqueta robot de fusta amb articulacions per Tecnologia”.
Aquest era un dels projectes més importants per a la nota de l’assignatura, la professora n’havia parlat durant dies, havia estat insistint en el tema fins avorrir-lo i a ell se li havia oblidat completament. Quin desastre! Havia comès un error al refiar-se de la seva memòria i ara estava a punt de pagar-ne les conseqüències. No es podia permetre no entregar aquell robot, les seves notes rascaven al suspens i aquesta era la seva última oportunitat d’aconseguir l’aprovat. Va tornar a mirar el rellotge, passaven de dos quarts de vuit i les botigues del seu poble tancaven sempre trenta minuts abans de l’hora oficial, és a dir, a les vuit en punt. De seguida va sortir de casa, després d’agafar diners, i es va dirigir a la fusteria més propera. En Pere, que era l’amo de la botiga i la persona més gran del lloc, tant en edat com en diàmetre, ja havia tancat i es veia des de la finestra la seva figura grotesca amb perfil Hitchcock asseguda en una enorme cadira i amb els peus a sobre del mostrador, fumant un puro. Com que el poble era petit i tots es tenien confiança, a vegades en excés, en Pol va decidir picar fort a la porta, perquè el Pere li pogués vendre el material necessari, encara que hagués de fer una excepció. El problema és que el fuster no tenia l’oïda gaire fina i no sentia absolutament res, així que després d’una estona de picar, va començar a clavar-li cops de puny ben forts, però el vell seguia igual. Va muntar tal escàndol que, al veure’l un policia, el va delectar amb una esbroncada de més de quinze minuts sobre el correcte comportament dels ciutadans i les actituds cíviques, acompanyada d’una multa quantiosa per contaminació acústica que els faria molta gràcia als seus pares. Després d’aquella escena, va sortir en Pere de la botiga i li va demanar què volia a aquelles hores, quan ja eren més de les vuit. El noi li va explicar tot rigorosament un parell o tres de vegades, fins que va aconseguir fer-se entendre i va convèncer l’ancià que li ho vengués tot. Aquest, però, es va aprofitar de la situació i li va col·locar algunes eines i materials que el noi no utilitzaria per res, però era l’única opció que li quedava, no tenia més remei que acceptar-la sense protestar. Un cop a casa, l’esperaven els seus pares, de nou, per esbroncar-lo, ja que s’havien trobat amb el policia i els havia relatat el comportament del seu fill, sense oblidar mencionar la multa. Amb tots els contratemps, va poder començar a fer els plànols del robot a quarts d’onze, però com que se li va petar un bolígraf a sobre, entre que els repetia a corre quita i els retocava, se li va fer mitjanit. Aleshores va iniciar un procés que consistia a clavar-se estelles metre serrava la fusta i claus mentre ajuntava parts de l’estructura del robot. Ja ho tenia tot enllestit a les tres de la matinada, bé, gairebé tot: li faltava la memòria del treball, i tenint en compte tot el que havia hagut de passar per construir el robot, aquesta podia ser una petita Bíblia. A les quatre de la matinada ja va poder posar-se al llit per gaudir de les hores de son que li quedaven, sense límits, ja que no va recordar-se de posar el despertador. Com a conseqüència d’això, va fer tard a l’institut, i es va saltar tota l’assignatura de tecnologia.
La professora del Pol no va assistir aquell dia a classe, no va aparèixer per l’aula, i mentre escoltava els comentaris dels seus companys es va adonar que havia confós la data. El projecte s’havia d’entregar dins d’una setmana i no aquell mateix dia, amb la qual cosa havia perdut el son sense necessitat. Aquesta confusió li havia costat que el renyessin dos cops, molts diners, moltes ferides als dits, molt mal de cap i un gran embolic. El pròxim trimestre, s’asseguraria de revisar l’agenda un parell de vegades.