Primer Cicle ESO: Alumnat de Primer i Segon curs d’Educació Secundària Obligatòria
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental II ( localitats de Terrassa, Viladecavalls, Vacarisses, Matadepera, Ullastrell i Rellinars ).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-terrassa@xtec.cat )
Pseudònim: Maya
EL YOUSEFF, LA MAYA I EL PETIT ALÍ
La Laila té un nòvio que es diu Ayoub. Segons la seva religió, una noia no pot sortir amb cap noi, per això es veuen en secret. Un dia un amic del pare de la Laila els veu junts i ho explica al pare d’ella.
Com que no han respectat les normes, ara s’hauran de casar, però també s’haurà de casar un germà de la Laila amb una germana de l’Ayoub, encara que no estiguin enamorats.
El germà de la Laila triat per la seva família és Youseff i la germana escollida per la família de l’Ayoub, Maya.
La Laila i l’Ayoub es casen i viuen feliços.
En canvi, la Maya i el Youseff estan tristos perquè no s’estimen. No dormen junts i ni tan sols s’acosten l’un a l’altre.
Al cap d’un mes, surten tots dos a sopar; beuen vi i cervesa. Quan tornen, dormen junts. L’endemà, el Youseff veu el llit tacat de sang i la Maya plorant al seu costat. Ell intenta demanar-li perdó, però la Maya no l’escolta, només plora. El Youseff se’n va perquè ella no el perdona.
Passa el temps i cada dia s’estimen una mica més; al cap d’un any el Youseff comença a enamorar-se de la Maya i la Maya del Youseff, però no s’atreveixen a dir-s’ho cara a cara. Els dos intenten acostar-se l’un a l’altre, cada vegada se senten més bé.
Un dia tornen a sopar fora de casa, beuen i dormen junts; després la Maya somia que el Youseff estima una altra dona; passa el dia plorant i al vespre va a veure la Maria, una dona que interpreta els somnis; com que la Maria està enamorada del Youseff, li diu que el Youseff estima una altra dona. La Maya pensa i l’única solució que troba és escapar. Pel seu cap passen tot d’idees: “Si el Youseff no m’estima, per què he de viure amb ell? No corris tant, Maya: potser si t’hi acostes, comença a estimar-te. Així no! Vull que m’estimi per ell mateix, no li he de parar cap trampa. Però si marxo, potser em troba a faltar i s’adona que m’estima. Aquesta nit, quan dormi tothom, m’escaparé!”
L’endemà, quan el Youseff es lleva, troba una carta a la tauleta de nit:
“Youseff, ja sé que tu no em vols, jo fa temps que t’estimo, però tinc la mala sort que tu no sents res per mi. Per això me’n vaig, vull que visquis tranquil amb la dona que vulguis, ets lliure, però recorda que t’estimo. Maya”.
El Youseff es posa a cridar:
−No, Maya, per què te n’has anat? Jo també t’estimo. La meva vida sense tu no val res. Oh, la meva Maya!”, per què has fugit de la casa del teu marit? Si ho sap la meva família i la gent d’aquí, et mataran. Per què has fugit?
Crida tan fort que tota la família el sent.
−Què et passa, Youseff? –li pregunta la mare.
−La Maya es pensa que no l’estimo, se n’ha anat i no tornarà −però s’esgarrifa del que acabava de dir, ha parlat sense pensar en les terribles conseqüències que poden tenir aquestes desafortunades paraules−. No la mateu!; encara que hagi fugit, no la mateu! –s’agenolla als peus del seu pare.
Al Youseff l’únic record que li queda de la Maya és l’anell del casament.
A partir d’aquest moment no menja ni surt de l’habitació, passa les hores parlant de la Maya i no deixa que ningú toqui l’anell.
Passen tres mesos; la família del Youseff i els seus amics busquen la noia per castigar-la, com mana la seva religió, però no la troben.
Un dia, mentre els pares i els germans del Youseff esperen informació de la policia, toc, toc, toc, truquen a la porta.
Sabeu qui és? Doncs la Maya! El Youseff surt corrent de l’habitació:
−Maya! Per fi has tornat!
−Sí, ja sóc aquí –contesta ella−. Per què estàs content, si no m’estimes?
−Que no t’estimo?, qui t’ho ha dit això?
−La Maria.
−Quina Maria?
−La que interpreta el significat dels somnis.
−I com sap ella que jo no t’estimo?
−La nit que vam sortir a sopar vaig somiar que estimaves una altra dona, vaig preguntar a la Maria si era veritat i em va dir que sí.
−Vols saber qui és aquesta dona que estimo?
−M’és igual.
−Aquesta dona es diu Maya.
Ella va notar que es posava vermella i se li obrien els ulls:
−Maya? Això vol dir…
−Sí, tu ets la dona que estimo; i tu, encara m’estimes?
−Molt més que abans.
El pare del Youseff s’aixeca amb cara seriosa i es posa a tossir:
−Ehem! Maya, has abandonat el teu marit i t’espera un càstig molt dur.
−No, no li espera cap càstig –crida el Youseff, però el pare no li fa cas.
La Maya abaixa el cap i diu, molt fluix:
−Vaig marxar de la casa del meu marit i ara he de morir.
El pare li demana que el miri a la cara i li diu:
−Serà d’aquí a quatre dies, tens prou temps per acomiadar-te del teu marit, de la teva família i de les teves amigues, d’acord?
Mentre el Youseff s’aguanta la ràbia, la Maya torna a abaixar el cap.
El Youseff avança cap a la seva habitació i ella el segueix.
−Passa, amor meu –li diu; s’asseuen al llit i ell li explica−: des que vas marxar, la meva vida no val res, sense tu jo no puc existir.
Tot i la tristesa que senten, les properes tres nits el Youseff i la Maya s’estimen amb passió.
L’endemà la Maya es troba molt cansada, es mareja, vomita i finalment es desmaia. La porten a l’hospital i el metge diu que està embarassada.
El pare del Youseff té poder i aconsegueix que l’endemà no la matin, perquè també matarien el fill del seu fill i això seria un crim; la mataran després d’un any que hagi nascut el nen, així el nét del pare de Youseff tindrà les atencions de la seva mare durant el primer any de vida.
El Youseff i la Maya no es poden treure del cap el que els espera, però viuen els mesos més feliços de la seva vida. Fan festes amb els amics de tots dos, surten a passejar pel camp amb la família… Al quart mes, quan el metge els diu que tindran un nen, pinten l’habitació del seu fill, compren el bressol, la banyera, roba de nen petit, joguines… Al cap de vuit mesos fan una gran festa amb les persones que estimen i el mes següent, neix l’Alí. El Youseff i la Maya estan molt contents, però hem de recordar que a la Maya li queda un any de vida, un any genial que passa volant.
Arriba el dia que la Maya s’acomiada dels seu marit, el seu fill, la seva família i les seves amigues.
A la tarda el Youseff, molt nerviós, explota davant de tota la família:
−No, la Maya pot morir, qui es quedarà amb mi i amb l’Alí, eh?
−Nosaltres estarem sempre amb vosaltres –diu el pare del Youseff.
−No, papa. Nosaltres no et necessitem, tu no ocuparàs el lloc de la Maya, no ets ella, ningú pot ocupar el seu lloc en el nostre cor, ningú!, a veure si ho enteneu d’una vegada!
El Youseff agafa la mà de la Maya i es puja l’Alí a coll:
−Si la Maya es mor, jo també moriré, i l’Alí també, així la nostra petita família ja no existirà. Papa, vols que em mori amb la meva família o que visqui feliç, molt millor que abans? Pensa-t’ho bé.
El pare del Youseff només pensa en el seu fill i l’Alí; estima molt el seu nét i li sap greu deixar-lo sense mare, però pensa que s’ha de complir la llei.
De sobte, el Youseff agafa un ganivet de la cuina i el posa al coll de l’Alí:
−Si la Maya mor, morirem l’Alí i jo, ja us ho he dit.
−No, no ho facis –el pare veu com el pols del Youseff no tremola i sap que el seu fill és capaç de posar fi a la vida del petit Alí i després treure’s la seva−. Sisplau, no… –no pot continuar perquè li fallen les forces i es desmaia.
El porten a l’hospital. Té un atac de cor. Li fan una operació molt delicada i necessita una transfusió de sang perquè si no es morirà, però ha de ser sang del seu grup sanguini. Els amics de Youseff li diuen que tot allò és culpa seva i ell es posa molt nerviós i només vol salvar el seu pare.
Fan proves a molta gent i ningú té la sang que necessiten.
Per fi el Youseff fa la pregunta que ningú volia fer:
−Sabeu si la sang de la Maya és del mateix grup que busquem?
Li fan la prova i és la mateixa; ella dóna tota la que faci falta, així que li treuen gran quantitat de sang.
Després de l’operació, el pare de Youseff està dues setmanes ingressat. La Maya el cuida dia i nit, com una infermera que no deixa mai el pacient. El pare es va recuperant i es fixa en l’actitud i la delicadesa de la Maya; al cap d’uns dies, després de pensar-hi molt, de passar-se nits sense dormir pensant-hi, està trist i avergonyit perquè ha volgut matar la dona que li ha salvat la vida.
Quan surt de l’hospital, la Maya i el Youseff, que s’ha arribat a creure que ha tingut la culpa de l’atac de cor del pare, passen el temps comptant els dies que falten perquè la Maya s’acomiadi del marit i del fill.
Arriba el dia i la Maya entra en una habitació fosca; porta un vestit blanc i està trista, últimament ha passat poc temps amb el Youseff i l’Alí. S’asseu a l’única cadira que hi ha i pensa en tot el que ha viscut des que es va casar:
“Quin amor més estrany!, jo no coneixia el Youseff i em vaig trobar casada amb ell, no ens estimàvem i ara tenim un nen, amb ell he viscut els dies més feliços de la meva vida, el que em va posar trista va ser aquell somni estúpid que vaig tenir, vaig ser tonta per haver fet cas de la Maria, llavors jo tenia els ulls tancats. Però no he perdut res perquè tinc el millor marit del món, m’estima, em defensa i amb ell he tingut un nen preciós que es diu Alí…”
No continua perquè el pare del Youseff entra plorant a l’habitació, s’agenolla als peus de la Maya i li demana perdó.
La Maya li diu que s’aixequi i el perdona. Entra el Youseff i quan veu què ha passat, ell també comença a plorar i abraça la Maya i el seu pare.
Passa el temps i per fi viuen tots feliços.
Al cap de sis mesos la Maya es troba malament, però el seu marit és a la ciutat. El pare del Youseff l’acompanya a l’hospital i el metge li diu que està embarassada.
Vida
COMIAT
Cel negre, ganivets amargs,
tacat de foc i de sang,
i tu, llum, ja marxes?
Trista pluja interminable,
gotes que, amb eterna esperança,
perforeu la dura pedra lentament,
què us ha fet, la pedra?
Oh, dolça pedra! Et comprenc,
a mi la vida m’ha tractat igual.
Feliç qui ha pogut estimar
i ser estimat a la vegada.
Feliç aquell no-ningú
a qui la vida ha tractat bé.
Feliç qui ha pogut veure,
amb un somriure etern,
l’obscur demà que se li presentava.
Feliç qui no m’entén,
qui no ha patit del cor els danys.
Jo mai més tornaré a volar,
m’he oblidat de somriure.
A mi la vida m’ha apunyalat,
m’ha raptat i em té presa.
Jo no he pogut sentir-me estimada
per qui jo perdudament desitjava,
i gràcies al seu dolç rostre,
he perdut les ganes de viure.
T’estimo, vida, per deixar-me morir.
Oh, dolça i amiga mort!
M’encomano a tu per fi,
deixaré de sentir la gèlida agulla
al fons de les mortes entranyes,
i deixo enrere l’afilat dolor.
Si us plau, amiga mort,
vine a cercar-me, estic perduda,
permet-me avui d’abandonar
aquest amorós turment sense fi.
El Violinista
Passar l’arada davant dels bous
Estàvem en guerra. El rei ens cridà a la seva audiència personal. Necessitava el nostre ajut, no hi havia altre remei. Hi anàrem tant ràpid com vam pogué.
Entretant el carro ens remolcava als meu soldats i a mi, els enemics van saltar en emboscada i ens deixaren bloquejats. No tenien lloc per amagar-nos i les armes de defensa no eren suficients, però el monarca ens necessitava i no podíem decebre’l. A cos desprotegit vam baixar del carro i vam agafar cadascú un cavall per entrar en batalla. La lluita va ser dura i molts dels meus homes no pogueren sobreviure. Però jo tenia una cosa molt clara el seu sacrifici no seria inútil. Més ben dit, ens venjaríem pels valerosos soldats que havien donat la vida per la pàtria.
El missatger reial, dos dels meus homes i jo escaparen i ens dirigiren cap al castell. En arribar vam veure que estava pràcticament en runes. El forts atacs dels enemics havien enderrocat una bona part de l’edifici.
El rei estava al terra greument ferit, envoltat de cadàvers esgarrifosos ensangonats. Allà hi havia hagut una gran batalla. Agafàrem les armes que havien quedat pel terra i portàvem el monarca a les seves cambres. El missatger reial va anar a buscar al metge als afores del feu i la sort ens va venir de cara perquè en mitja rotació lunar ja teníem el metge al castell. Ens digué que l’estat del rei era crític, però que es posaria bé.
Al cap de dues postes de sol, el rei va millorar i ens va explicar què havia passat. Sembla ser que, dins del castell, hi havia un espia que havia avisat l’enemic respecte a la nostra arribada. Per evitar que els reforços arribessin al castell, ens van preparar l’emboscada on van morir els meus homes. El més sorprenen d’aquesta història era que el traïdor era el germà del rei, un home cec d’enveja que volia desfer-se del seu germà i ocupà el tro.
El rei ens va explicar que estava planificant un assalt a les terres dels nostres enemics. Especialment, convenia atacar el poble veí perquè era un gran productor d’armes de guerra i abastia els exèrcits contraris. Estàvem en guerra i, com ja havíem vist, no podíem confiar en ningú. Tot s’havia de planificar al detall, no podíem precipitar-nos, però aquest va ser el meu error. Estava enrabiat i no podia esperar més per venjar les vides segades sense pietat, les ànimes sacrificades.
Vaig reunir els soldats sense tenir una estratègia prou definida i ens llançàrem a l’atac. Aquesta experiència ha estat la més traumàtica i desesperant de la meva vida: soldats segrestats, cavalls que queien, cossos dessagnats… Jo vaig escapar, però els meus homes no van tenir la mateixa fortuna. Vaig aprendre que precipitar-se no és gens bo i vaig recordar una frase d’un dels meus cavallers: Mai no passis l’arada davant dels bous.
Pseudònim: Sóc jo!
LA VIDA
Molt humit,
molt humit és el paisatge que jo et descric.
Amb sols tres pinzellades l’explicaré;
verd, verd, verd.
Hi puc viatjar sense peatges,
maletes i equipatges.
L’única via existent
és tancar els ulls i obrir la ment:
Les fulles tendres fan de rajoles
mentre aquest verd s’omple de pluja.
I jo, al terra estirada,
intento fixar la mirada.
Sóc conscient de que aquest paisatge
té una extensió inimaginable.
No obstant,
Em limito a quedar-me immòbil.
Les gotes d’aigua cauen del cel, compassades,
és com si algú les hagués pensades!
Cada gota, cada carícia
cada carícia, una gota
entre gota i carícia
s’ensuma una melodia.
No em faria res quedar-me aquí,
per sempre.
Però ja estic preparada
per a tornar al camp de batalla.
Un camp de batalla, sí;
en definitiva, això és la vida.
Les gotes? Les fletxes.
Les carícies? Les ferides.
– “Jo sóc tota una experta,
amb el meu escut em mantindré desperta.”
Rosa blanca, LA ROSA
Només vaig agafar una jaqueta i el mòbil. No tenia temps per agafar coses insignificants que no m’ajudarien en res. Estava sortint de casa i va sonar el mòbil i era l’Àlex el meu germà. Estàvem en silenci fins que va sonar la seva veu profunda i nerviosa.
-Ja vens, oi? –Va preguntar-me-
-Ja… Ja surto. –Vaig contestar-
-Corre. –Va dir-me-
Vam penjar sense acomiadar-nos, com havia dit abans, no tenia temps. En arribar, vaig veure l’Àlex i em vaig acostar a ell. Es notava que estava cansat d’aquell món en el que estava ara.
-La meva vida es desmorona per moments. –Va dir-me sense mirar-me-
-Tranquil, estàs i estaràs sempre amb mi. –Li vaig dir-
Vam estar esperant molta estona però finalment ens van atendre. Una infermera ens va conduir fins l’habitació de la Mariona, la filla de l’Àlex. Fa poc van detectar-li una estranya malaltia que afecta el cor.
Les petites i cristal•lines llàgrimes de l’Àlex van començar a relliscar sobre les seves galtes.
-Tranquil, estic amb tu. –Li repetia. No volia que deixés de pensar-ho.
La Mariona estava desperta i , malgrat les condicions en les que es trobava, ens va rebre amb un gran somriure.
-Avui és Sant Jordi! –Va exclamar-
-Ho sé, però descansa. –Va dir-li l’Àlex-
No em vaig adonar que era Sant Jordi fins que la Mariona ho va dir. De seguida vaig anar a la planta baixa per comprar-li una rosa. Al tornar ja no hi eren. Vaig pensar que potser l’havien canviat d’habitació. Vaig dirigir-me cap a la recepció i ho vaig preguntar. L’havien traslladat a una sala d’operacions d’emergències. El nom de la sala ho deia tot. Vaig anar corrent fins aquella sala. L’Àlex estava assegut a la sala d’espera.
-Quan vas marxar… La màquina de pulsacions ha començat a fer uns sorolls estranys… Al moment, la Mariona s’ha com… Quedat en coma… Això és una bogeria. –Em va explicar amb les llàgrimes als ulls-
No sortien paraules de mi. Què li deia? Només el vaig abraçar. Una abraçada ajuda i, com diuen, un silenci diu més que mil paraules.
Ja eren les nou del matí i no hi havia noves notícies. A les deu van deixar entrar l’Àlex i, quan va acabar, vaig entrar jo.
Allà estava ella. La vida sempre és injusta amb les persones més bones. Portava la rosa a la mà… M’hagués agradat donar-li personalment, però desgraciadament no podia. Vaig seure al costat del seu llit a una vella butaca. Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar que tot allò no era real, que la Mariona es despertaria i tornaria a ser tan feliç com ho era abans. En aixecar-me li vaig deixar la rosa sobre el seu llit. Estava a punt d’anar-me’n i de sobte… Es va despertar. Els metges van entrar al mateix instant que la Mariona va obrir els ulls.
-Estava perduda, i tu l’has trobat. –Va dir-me una infermera-
Des d’aquell dia la Mariona diu que la va salvar la rosa de Sant Jordi. Un miracle va succeir aquell dia, gràcies, a la rosa de Sant Jordi.
Flor natural
Oh Jesucrist, tu que em fas tan feliç,
tu que em transmets tan profunds sentiments,
i em fas sentir tots aquells bells moments.
Quan junts ens retrobem tots els amics,
és quan la vida té molt més sentit.
I ara, en aquest moment tan precís,
quan tanta gent no té prou aliments
i per tot arreu hi ha tants patiments,
tenim el teu consol, oh Jesucrist!
Ajuda’ns a combatre el teu oblit.
Cinto
El Canigó
Notant la fresca de la nit lleugera.
Caminant per boscos sense cessar.
Indescriptible el delit d’escalar
el cim on s’encén la nostra foguera,
bressol d’on sorgiren els grans poemes.
Cinto li deien, però Jacint era
gran líric fou a l’hora de crear
i els catalans el virolai va dar,
essent lleial a la nostra senyera.
Pels temps restarà en el record dels homes.
(Pseudòdim: NETIX)
UN PRAT COSIT ENMIG DEL BOSC
Un prat cosit enmig del bosc que la boira clara vorejava, un collaret de plata que refrescava la mirada, unes orenetes s’emmirallaven en els tolls d’aigua clara i transparent.
Enmig del prat la flor més bonica del món il•luminava el Sol. Però el prat semblava trist, la inquietud hi regnava, silenci, tot estava quiet, moltes flors i un riu de plata. Però no hi havia ningú, ni ocells, ni cérvols, ni vida.
Per fi el dubte es va aclarir, vaig pujar a una roca i de seguida vaig veure què passava.
Estaven descosint el prat. L’estaven matant.
L’esguard em va canviar radicalment, una amargor em va envair el cor.
Havia de tornar a cosir el prat!
No podia pensar que aquell espai quedaria en l’oblit, només viuria en els meus pensaments.
Un sentiment profund em va dominar, em vaig trasbalsar. Havia de prendre una decisió ferma.
Em vaig passar aquella tarda buscant capolls d’eruga pertot arreu, aquells capolls que amb la seva sedosa textura dibuixen un somriure a la cara de qualsevol.
A la nit vaig destriar els fils de seda que semblaven uns cabells llisos com la brisa marina, tranquil.la.
Una agulla brillant, com la llum de la lluna plena, cosia en els meus pensaments un prat. És el que havia de fer.
Al matí següent abans que aquells treballadors em molestessin em vaig emportar l’agulla i el fil i vaig començar a brodar els costats, després amb el fil d’or vaig teixir . Tot tornava a estar al seu lloc. Ningú podria treure-ho mai més, estava molt ben cosit .
Els treballadors arribaren i quan van veure aquell prat es van quedar meravellats. No hi havia enlloc un paisatge tan bonic com aquell, refilet d’ocells, xiuxiueig de papallones multicolor, llum, claror…vida.
Un prat cosit enmig del bosc que la boira clara vorejava, un collaret de plata que refrescava la mirada, unes orenetes s’emmirallaven en els tolls d’aigua clara i transparent.
Pseudònim: atleta
LA PAU FALSA
L’alè càlid d’una respiració accelerada, reflectia un baf enmig del aire fred. Un baf de pensaments dispersos i temorosos. Aquell era el baf d’en John.
En John, era un jove amb el rostre colrat de passar nits a la intempèrie. La llum eixia per damunt de les muntanyes, ja era hora de despertar en Mark. El seu pare, que deuria rondar la seixantena, era un home assenyat i molt prudent, era molt valent, però aquesta vegada, estava realment espantat. Ja feia un parell de mesos que vivien als boscos del Canadà perquè havien perdut la casa. Aquella tercera guerra mundial, estava sent devastadora. L’últim record que en John te de la seva mare, era enmig d’un bombardeig, en el mateix en el que van perdre l’habitatge. D’ençà d’aquell moment , era conscient del que estava passant.
Un cop havien marxat de la seva “nova casa”, van baixar al riu tot seguint un conjunt de camins entre els boscos frondosos, que encara lluïen perles de la rosada en els llocs més obacs. Al cap d’una estona van arribar al riu. Aquell corrent d’aigua freda que es movia irregularment, respirava una pau que no existia, però que els feia estar millor. Van estar tot el mati caçant, però, per dinar, van menjar un parell de cuixes de conill i dóna gràcies. De moment no havia estat un dia gaire bo, en l’aspecte dels aliments, més aviat havia estat un dia afamat però, com que ja portaven dos mesos, s’hi havien mig acostumat.
Un cop dinat, mentre el pare feia una becaina, en John va anar a donar una volta, esperançat de trobar alguna cosa per menjar, ni que fos per alimentar al pare, que era el que més s’havia de cuidar.
La cosa havia anat prou bé, i per sopar , van menjar porc senglar i, el que va sobrar, el van amagar en una part de la cova on dormien, cobert estratègicament amb blocs de palla. Un gran rebombori va sacsejar tota la vall. Els dos homes es van despertat amb esglai. Mentre els primers raigs de llum del sol penetraven aquella foscor de la nit, apareixia un avió immens que llançava bombes violentament.
Els ocells marxaven volant i la resta d’animals marxaven desesperats. Mentre intentaven fugir, un projectil va explotar prop d’en Mark. Fugaçment, en John es va amarrar al seu costat per ajudar-lo. Estava en estat molt preocupant, se li havien obert ferides a les cames i s’havia cremat una mica la cara. En John, però, va ajudar-lo a incorporar-se i se’l va carregar a l’esquena per allunyar-lo del perill.
Al cap d’una estona, pare i fill van endinsar-se en un bosc d’avets de la muntanya més propera, en busca del riu on havien estat abans. Després d’estar mitja hora amb el pes del pare al damunt , ja havien arribat al riu. Després d’aquest immens esforç, en John i en Mark es van estirar a l’aigua. Aquella aigua que transmetia pau, en aquell lloc inhòspit i tranquil, tots dos es van estirar exhaust. I, tal com se’ls hi acabaven les forces, van aclucar els ulls decidits que allà era un bon lloc per acabar el seu camí. On l’aigua corria lliurement, amb la placidesa que ells no tenien i que sens dubte, havien buscat fins els final.
Un somni complert
Des de ben petita, el meu somni sempre havia estat entrar a Julliard, i ara, el meu somni s’estava a punt de complir.
Em dic Kate Olson, tinc 17 anys i visc a Londres i aquest any m’he graduat. Això vol dir que ja és hora de complir el meu somni.
Porto des dels sis anys practicant dansa, i casa dia m’agrada més. Avui 21 de Juliol, hi fan les proves per entrar.
Ja porto dues hores esperant que em toqui i cada minut que passa estic pitjor, una dona surt de la sala i crida el meu nom, m’aixeco i vaig directa cap allà.
La prova m’ha anat molt bé, si no fos perquè els nervis m’han traït un o dos cops, la resta, tot bé. Surto d’allà per tranquil•litzar-me, necessito prendre quelcom.
Vaig caminant distreta amb el mòbil, quan de cop, xoco amb algú, el miro i, no em puc creure el que veig, el meu millor amic de la infància està davant meu.
Es diu George i té la mateixa edat que jo, quan érem petits sempre anàvem junts, però per motius de feina dels seus pares se’n va haver d’anar.
Vaig aixecar el cap i em vaig sentir intimidada, ja que en George no em parava de mirar. M’estava posant vermella, quan de sobte, em va abraçar ben fort, jo no entenia el perquè feia allò però em sentia bé, se’m va separar i em va dir: – t’he trobat a faltar -.
Després de dir-me això, em va preguntar si volia que anéssim a prendre alguna cosa, jo clarament vaig acceptar, així que vam anar a una cafeteria que hi havia a prop, en George em va explicar que encara se’n recordava de totes les altres aventures que havíem passat junts. Em va preguntar que feia a Nova York i jo li vaig explicar que havia vingut per fer unes proves per entrar a Julliard.
La tarda se’m va passar molt ràpida, però jo havia d’anar a mirar les notes, ell em va acompanyar ja que li feia il•lusió veure com entrava, així que vam anar els dos, jo estava tan nerviosa que em pensava que em desmaiaria. Vam arribar i per sort no hi havia molta cua, ja ens tocava, li vaig dir al George que les mirés per mi que jo no m’atrevia a mirar-les.
Em vaig esperar uns segons, però en veure que el George no contestava em vaig començar a preocupar, així que vaig decidir mirar, però en veure la cara d’en George la preocupació se me’n va anar, tenia un somriure d’orella a orella, així que jo també em vaig posar a riure, després d’això vaig mirar les notes i havia entrat, ho havia aconseguit!
Ja porto uns mesos a Julliard, i per ara està sent el millor any de la meva vida. he fet molts amics amb la mateixa passió que jo i el millor és que he començat a sortir amb en George.
Lovise.
EL CAMÍ DE LA MEVA VIDA:
Mirant per la porta que em retorna al passat observo els moments més importants que he viscut. He tingut molts milions d’errors, però no en canviaria cap ni un d’aquests, perquè rere cada error s’hi amagava una lliçó per aprendre, que m’ha fet arribar a ser qui sóc ara, i m’ha portat a descobrir quin tipus de persona sóc en el més profund de mi. Una persona forta i per davant de tot lluitadora, a la que la vida li ha posat bastants obstacles , però que a poc a poc gràcies a un esforç constant s’han anat superant, sempre amb la mateixa il•lusió, i esperança de veure la claror quan tot es veu fosc.
Després de parar-m’hi a pensar he arribat a la conclusió que la vida et planteja moltes preguntes i dubtes que a vegades no tenen resposta, però he arribat a entendre que és millor viure aquí i ara, és a dir, el moment, que parar-se a pensar en el que podrà venir. Per què si ens hi fixem i parem una mica d’atenció comprendrem que cada instant és únic, i encara que n’hi hagi un altre que s’hi assembli no serà igual.
Quan miro enrere i penso en el camí que m’ha fet seguir la vida i que he recorregut no puc evitar sentir-me completament orgullosa de mi mateixa. Sé que tinc molts defectes, però de la mateixa manera que ningú és perfecte jo tampoc vull ser-ho, per que cada dia vull aprendre per al dia de demà ser una persona diferent, no m’agrada repetir més d’un cop els errors, intento caure en errors que cada cop siguin diferents dels anteriors.
Des del primer segon en el que es va iniciar la meva vida a l’hospital de Sant Joan de Déu a Barcelona, han passat tretze anys, i ni els mateixos metges es creuen la d’obstacles que des de llavors he superat.
No sé fins on arribaré, però sempre tindré presents, per davant de tot, els problemes, els meus somnis, els meus objectius, aconseguir el que vull fer realitat. Si és cert que el meu somni m’importa ,mai l’abandonaré, si a la meitat del camí em faig enrere i abandono, significarà que allò pel que lluitava en el fons no significava res per mi.
La meva aspiració de moment en aquesta vida és arribar a ser escriptora, porto molt de temps dient que m’agradaria ser-ho, i faré el que faci falta amb tal d’aconseguir-ho en un futur.
Els infinits camins del viatge de la vida mai saps on et conduiran, i a vegades et sorprens.
Des que sóc petita que he escoltat molt la paraula malaltia. I l’hospital des que tinc memòria ha estat la meva segona casa. Però no puc amagar-me davant d’una realitat que m’envolta, no puc esquivar els meus defectes físics, perquè formen part de mi, de la meva forma de ser.
No per això sóc una persona infeliç, encara que he de reconèixer que no sóc molt optimista, però això depèn del caràcter de cadascú, i és que cadascú és com és, i no voldria canviar-me per una altra persona sense cap limitació física, perquè després de molt de temps m’he acabat adonant que les limitacions no són tan importants si nosaltres ho creiem.
De petita segons les persones del meu voltant era una nena molt alegre, que sempre tenia un somriure per oferir, encara que la situació fos difícil de portar. No he canviat, segueixo sent la mateixa de sempre, però al llarg del viatge que he recorregut, la meva forma de veure i viure la vida ha canviat, encara que si em miro al mirall, hi ha una cosa que mai canviarà, l’espurna que neix en els meus ulls en senyal de fortalesa que mai ha mort en mi.
Actualment estic contenta de ser qui sóc, i cada cop estic descobrint més motius amagats per ser feliç, que fins ara no havia trobat, per què tampoc havia buscat. No era conscient de la gran quantitat de coses positives de les que disposa la meva vida, no li donava un valor, perquè em pesava que no el tenia, però si tornés a llegir un cop més el llibre de la meva vida, ara comprenc que té un gran valor, que no puc desaprofitar. Em vaig obrint pas cap a les noves situacions que em plantegen, i vaig entenent el preu de la felicitat, i és que a vegades l’acció més simple et pot robar més d’un somriure.
Les experiències que he viscut en els hospitals han fet que m’adoni que molta gent viu cada dia situacions similars a la meva, i que tanbé m’adoni que tinc la immensa sort de tenir els meus pares al costat, en tot moment, ja que d’aquesta manera, amb la seva ajuda i la fortalesa que m’han donat han fet que la meva lluita diària fos més fàcil del que era en realitat. Tots aquells dies ingressada a l’hospital, amb ells al meu costat… Mai podré oblidar el que van fer, i segueixen fent.
Seria molt egoista de la meva part si no digués tot el que signifiquen per mi, encara que no conec paraules per dir tot el que sento per ells, ja que encara no s’han inventat, perquè ells i moltes persones més formen part de la meva vida, ara i sempre. Per a totes aquelles persones que estan al meu costat passi el que passi, i que m’han acompanyat en el meu viatge només els puc donar les gracies, i dir que el que han fet no té preu.
Davant dels obstacles la vida avança.
Pseudònim: Obstacles
Pseudònim: Klind
Viatge a Klindamirt
Jo Jack, em vaig despertar un diumenge, no entenia res. Vaig baixar al saló i vaig preguntar a la meva mare: “On estem?” La meva mare em va dir: “On sempre, per què?” No li vaig respondre. Al retornar a la cambra vaig mirar per la finestra, tot era diferent! Les cases no semblaven cases, tenien una estructura cilíndrica que em molestava.
Vaig mirar cap amunt. Quina sorpresa! el cel tenia un color vermellós i havia molta boira, a més no passava cap cotxe pels carrers. Aquests carrers eren carrerons que estaven arquitectònicament desordenats, i a sobre, en el terra creixia una fina herba de color violeta.
De cop i volta la meva mare va entrar a la cambra i em va dir: “Arribaràs tard a la feina!” Em vaig quedar molt confós i vaig exclamar: “A treballar? i en diumenge! però si jo no treballo i a més es diumenge!” La meva mare es va quedar mirant-me i em va dir: “Va, afanya’t que avui t’acompanyo.”
Vam sortir de la casa, tot era molt diferent del que jo coneixia, les botigues estaven obertes i em vaig fixar que no hi havia preus i els dependents actuaven de forma estranya. No semblava que tinguessin interès de vendre, et donaven el que necessitaves sense canviar-lo per diners.
Quan vam arribar a la feina la meva mare em va deixar a la porta i va marxar. Just en aquell moment un noi anomenat Òscar va aparèixer i em va preguntar: “Com estàs?” Jo li vaig respondre “mmm… més o menys, on estem?” Ell em va dir: “On sempre, en el país de Klindamirt, sota terra.” Em vaig espantar molt i, amb sorpresa dic: “Com és que hi ha llum sota terra?” L’Òscar em va explicar que aquest fet es produïa gràcies a un mineral anomenat Cofita que il·luminava nit i dia amb un raig de llum de color vermell, la composició d’aquest mineral era l’adequada i la suficient perquè la llum que desprenia arribés a tots els racons del país, a més no feia falta que el mineral escalfés ja que la pressió feia de calefacció.
Vam entrar a l’edifici, era una fàbrica! En aquell moment va aparèixer una mena de professor anomenat Calendonio. Calendonio ens va explicar com dissenyar un pont i ho vam posar en pràctica. A l’altra banda de l’edifici estaven els obrers que construïen les peces d’aquells ponts que nosaltres dissenyàvem.
Al sortir de la feina vaig fer amistat amb una senyora gran d’uns vuitanta anys, es deia Rogèlia, em va estar explicant com es va originar el país on ens trobàvem. Sembla ser que es va originar gràcies a una quantitat d’aire que es va quedar atrapat en les profunditats de la terra i també gràcies a aquell mineral tant apreciat que va originar la llum, la Cofita. Les cèl·lules es van anar adaptant a aquest medi i es va originar la vida exactament igual que a l’exterior, excepte els vegetals que van produir una clorofil·la de color violeta.
Davant la confusió que em va produir aquest fet li vaig preguntar quin va ser l’any en què s’havia produït aquest fenomen, em va dir que feia aproximadament cinc-cents mil anys. També em va explicar que la gestió i l’administració dels recursos d’aquest indret ho portaven a terme quatre persones, consistia en que els recursos no que quedessin acumulats en un sol sector o en unes poques persones, que tots els recursos que hi havia arribessin a tots i a cada un dels habitants. Per aconseguir ho les riqueses es repartien de forma proporcional a les necessitats reals de les persones, això es feia a través d’una institució anomenada banc comú. Aquest banc no acumulava diners sinó bons de coses i serveis que la gent adquiria en el moment en què els hi era necessari i avaluava la necessitat concreta.
A partir dels deu anys totes les persones tenien adjudicada una tasca que s’anava aprenent durant tota la vida des del principi fins el final amb la qual cosa el lloc de la feina quedava convertit en una escola on havien professors que t’ensenyaven tots els coneixements, incloïen la filosofia, la literatura, les llengües i ciències socials. Si en qualsevol moment de la vida es volia conèixer i fer una altra tasca o treball, es podia sol·licitar en el banc comú, llavors els gestors i administradors socials adjudicaven la tasca sol·licitada en el moment que hagués algú que ocupés el lloc no desitjat o en el moment que fos necessari. Pel que es veu, les especialitzacions eren poc habituals i totes les persones sabien fer quasi tot segons les seves condicions físiques.
De tanta informació rebuda em va entrar gana i son. Vaig anar cap a la casa que es suposava que era casa meva. La meva mare m’havia preparat un bon estofat, quan me’l vaig menjar quedí adormit. Al despertar ja em sentia millor eren aproximadament les sis de la tarda en el meu rellotge. La meva mare em va dir que havíem d’anar al metge per la revisió anual.
En el centre mèdic, el metge em van fer moltes proves i em va mirar tot el cos. Al cap d’una hora el metge va descansar i va dir que era cert, tots nosaltres som estructuralment iguals. Al sentir això ja no entenia res i li vaig preguntar:
“Com que tots som estructuralment iguals?” Ell em va respondre que per poder comprovar la teoria de que tots som estructuralment iguals em van portar fins al país de Klindamirt mitjançant un ascensor que va descendir per fer-me les proves necessàries i perquè em sentís més segur van clonar a la meva mare, però com els clons sempre tenen diferències no van fer les proves necessàries amb un clon, així que les van fer amb mi. Conclosa la missió em retornaven a la superfície, no havia de preocupar-me més.
Em vaig acomiadar de la meva mare clonada i li vaig dir que tornaria per veure-la. Tot content i més tranquil amb tots els coneixements que vaig adquirir amb l’experiència viscuda vaig arribar a casa meva, la de debò, on la meva mare m’esperava molt preocupada per mi amb una abraçada i sense preguntes.