Cicle Superior: Alumnes de Cinquè i Sisè curs d’Educació Primària
I Jocs Florals Escolars de Catalunya: Lliurament dels treballs de la Primera Fase dels centres del Servei Educatiu del Vallès Occidental II ( localitats de Terrassa, Viladecavalls, Vacarisses, Matadepera, Ullastrell i Rellinars ).
Per a trametre el treball, ompliu el camp de comentaris de la part inferior d’aquesta pàgina indicant el pseudònim i enganxeu el text amb el que participeu.
Cada centre només pot presentar una composició per cada categoria. L’extensió i format del text els podeu llegir a les Bases de la convocatòria.
Recordeu:
1.- Per a garantir l’anonimat dels treballs: no s’han d’omplir els camps del nom , correu ni el lloc web.
Només s’ha d’omplir el camp comentari identificant el treball amb el pseudònim i a continuació el text de la composició literària.
Si teniu alguna dificultat contacteu amb el vostre centre de recursos ( crp-terrassa@xtec.cat )
Pseudònim: Estel Gris
L’ILLA DELS ETERIS
Em desperto dins d’una cambra petita, amb dues lliteres de fusta, amb olor a peix passat i a rom, també hi ha una tauleta rodona abonyegada amb cartes escampades. Observo una imatge enganxada a la paret que està repleta de dards, aleshores recordo que estic de vacances, en un creuer. De sobte, sento un fort cop, que fa trontollar el vaixell. Seguidament, em dirigeixo cap on està el capità. En arribar, veig a tota la tripulació preparant els bots salvavides. El comandant anuncia per uns grans altaveus que l’impacte produït no ha estat greu i que tothom vagi a la seva cabina i que no es preocupi per res. Encuriosit, camino lentament cap a la meva cambra. Em faig un munt de preguntes, però cap té resposta. Finalment arribo a l’habitació i m’estiro sobre el llit. Rumio mirant de tots els punts de vista el comportament del capità. Sobtadament, sento un crit agut i estrident que prové de l’extrem del creuer. Surto corrent. En arribar veig una senyora, mig plorosa, que duu un vestit negre i un coll de pell. L’únic que fa és assenyalar a l’horitzó i somicar. Intento calmar-la però aleshores observo fixament al fons i veig un grup de bots salvavides on s’hi troben el comandant del vaixell amb els seus tripulants remant sense parar allunyant-se de nosaltres a una velocitat vertiginosa i abandonant-nos en mig de l’oceà.
Tot el iot està ple de gent xisclant i plorant. Dins meu em pregunto què fer. Al final em dirigeixo a la cabina del capità i a dins hi ha un tripulant fort, fidel, l’únic que no ha fugit i amb els seus coneixements marítims aconseguim avançar unes poques milles i trobem una petita illa que, a primera vista, sembla deserta. Després d’una estona de desordre i angoixa, tothom aconsegueix baixar del iot. Al desembarcar, els nàufrags s’alleugen i es tranquil•litzen, sobretot quan observen diversos aliments. A la nit, un soroll constant i una llum cegadora em desperten. Sigil•losament, camino en direcció cap al so molest. Pel camí, noto que algú m’observa. Paro un moment i em fixo que estic envoltat d’ulls que brillen dins l’obscuritat del bosc. Començo a córrer. No m’atreveixo a girar-me. Després d’intentar fugir, m’enfilo sobre d’un arbre, m’assec i espero una estona. Al transcórrer uns llargs minuts, observo el paisatge i intento escoltar els sorolls, però des de la meva posició no puc captar ni sons, ni imatges. Sense baixar la guàrdia, moc un peu per intentar baixar però, de sobte, sento un soroll entre els matolls. Torno a pujar i entre les fulles d’aquell arbre em sembla veure una silueta humana emetent uns sons molt estranys. Sospiro d’alleujament. Fins a trenc d’alba, no goso a baixar. Miro al meu voltant i, definitivament, estic perdut. Cerco diferents camins, però cap és semblant al del dia anterior. Al final, decideixo seguir el meu instint. Camino durant hores i em sembla passar sempre pel mateix lloc, com si estigués tancat en un laberint etern. Esgotat, sec sota l’arbre més gran. Sobtadament, comença a ploure, així que opto per refugiar-me en un lloc més segur. Al sortir de sota la copa de l’arbre noto que no plou. Encuriosit, poso la mà sota el majestuós arbre i queda totalment mullada. Mentre miro fixament com cau el plugim, recordo tot el que ha succeït avui: des de l’estrany comportament dels capitans, les ombres que m’han perseguit a la foscor emetent sorolls aterridors i aquell arbre més gran del habitual que dins la seva capçada permet passar les gotes de pluja. Tot això és inversemblant i la meva ment és incapaç de donar-hi una explicació racional.
La nit comença a caure lentament. Estirat en el fullatge tendre i suau del majestuós arbre, la son i el cansament m’acaben vencent. Inesperadament, el mateix soroll persistent i la mateixa llum enlluernadora em desvetllen. Una blava llum fantasmal recorre l’illa a una velocitat vertiginosa i em posa els cabellS de punta. Durant un instant, el meu cor batega tan fortament que tinc por que algú el pugui sentir. La llum s’acosta poc a poc i el soroll es fa més i més intens. No em queda cap altre sortida: haig de fugir. Corro tant com puc i, en la meva fugida desesperada, m’entrebanco amb una branca i caic a terra. M’arrauleixo entre els matolls amb pànic a ser descobert. Però el que puc contemplar des del meu amagatall és encara molt més sorprenent: un peculiar homenet, ple de plomes i penjolls de colors cantusseja una cançó mentre mou una espècie d’amulet amb la seva mà dreta; amb l’esquerra fa moviments repetitius que al principi no entenc; aviat me m’adono que és la seva manera de donar ordres. Un seguici de blaves ombres fantasmals segueix les indicacions del bruixot i es situa de manera circular envoltant el gran arbre.
Els esperits blaus escolten atents, com mancats de voluntat i decisió, les paraules del petit home estrafolari i, de sobte, es dispersen en petits grups cap a diferents parts de l’illa. Em decideixo a seguir alguns d’ells a una distància prudencial, es mouen àgilment en la foscor de la nit i es comuniquen amb udols i sons per a mi desconeguts. Amb prou feines puc seguir-los. Inesperadament, s’aturen en sec. No entenc què està passant i, quan m’adono de la situació, és massa tard. Els esperits blaus comencen a entonar uns cants hipnòtics que fan que els meus companys els segueixin, amb la mirada perduda, els ulls completament oberts i les pupil•les clavades en el buit. Així, fem el camí de tornada cap al gran arbre, on sembla que tot està preparat per a la gran cerimònia.
Un a un, els que havien estat companys meus de creuer són lligats al gran arbre i els seus cossos són dibuixats amb estranys signes blaus, mentre la música de timbals ressona sense parar. De sobre, el silenci i la quietud. L’aparició del bruixot amb els seus moviments lents i repetitius i el seu cant monòton fa que el plugim del gran arbre es fusioni amb els cossos dels ara presoners que, poc a poc, i inexplicablement, comencen a tornar-se eteris i es transformen en nous esperits blaus.
No puc creure el que estic veient. Massa emocions en un sol dia. Ofego un crit d’exclamació i sorpresa que no passa inadvertit a la tribu dels esperits ni a l’homenet d’ulls petits i malèfics que els ordena perseguir-me. Corro i corro desesperadament sense destí, sense saber on sóc ni on vaig. No sé quant de temps fa que estic perdut en la foscor però no defalleixo i continuo fins que les forces em comencen a faltar. Aleshores, topo amb un gran tronc i un plugim suau m’acaricia el rostre i em dóna calma. Centenars de llums blaves s’acosten sigil•losament i m’embolcallem. Una sensació de placidesa i tranquil•litat fa que m’abandoni i em deixi arrossegar per elles, mentre, molt suaument sento tambors i una veu lleugerament familiar que cantusseja a la foscor.
Nineta
Quina setmana !!!
Hi ha una història que porta voltant per Vacarisses des del 2011. Diuen que aquell problema va causar un gran canvi a la vida dels habitants de Vacarisses.
Tot va començar la setmana de drapaires. Era un dia normal com un altre, tothom estava molt content perquè quedava una setmana perquè fos el dia de drapaires, només hi havia una nena que no li agradava, es deia Marta, no només no li agradava, sinó que ho odiava, per tant, cada cop que escoltava la gent parlar de drapaires s’enfadava amb tothom. Durant tres dies no va parlar amb ningú, només parlava amb la seva mare i per esmorzar, dinar i sopar.
Quan quedaven dos dies perquè sigués el “gran dia” es va fer la recollida de joguines, tothom va participar-hi, però una cosa que va sorprendre a la gent, va ser que la Marta també hi va participar, va anar al grup de la seva germana, la Judith. Anant casa per casa semblava que s’ho passava bé, sobretot quan li donaven diners ( cèntims ) de recompensa per passar-se tot el matí anant casa per casa. Mentre tornaven cap a la fàbrica van adonar-se de perquè la Marta havia vingut, al arribar, a al caixa on portaven les joguines només hi havia unes sabates de taló, un quadro antic i quatre còmics, la Marta ho havia robat !!!
Per culpa seva no hi havien suficients joguines, tothom estava trist perquè es pensaven que tot anava a ser un desastre, la Judith era la que estava més trista, tothom li ficava la culpa a ella perquè era la seva germana, però la Judith sabia que veuria a la seva germana en algun moment, viu amb ella…
Al arribar a casa la Marta estava tombada al sofà mirant la televisió amb la seva mare, quan la Judith la va veure es va enfadar tant amb ella que no podia ni explicar-li a la seva mare el que havia passat, la Marta tampoc entenia el que passava., se la va quedar mirant amb una cara estranya.
Quan la Judith es va tranquil•litzar li va dir a la seva mare el que havia passat, però la Marta va saltar del sofà i ho va negar tot, la mare indecisa li va preguntar a la Marta si el que deia la Judith era veritat, la Marta va dir que no sense dubtar-ho, van estar discutint durant uns minuts, al final la Judith va creure a la seva germana i li va dir que llavors perquè havia vingut a la recollida de joguines, la Marta deia que havia vingut perquè la gent no la veiés com si fos la nena més avorrida de Vacarisses. Ni la seva mare ni la seva germana s’ho van creure del tot.
-La Marta sempre deia que no li importava el que deien els demés, però potser ha canviat, deia la seva mare.
-No ho se…Tot això és molt sospitós, llavors qui ha robat les joguines?! Deia la Judith.
Al final la van creure del tot però tot i així com s’ho farien per trobar les joguines?
Ho van estar parlant fins que a la Marta se li va ocórrer d’anar casa per casa per si algú havia vist alguna cosa.
Aquella tarda van anar casa per casa, ningú sabia res, tothom deia que no havia vist res, però per això van decidir preguntar i a més a més mirar una mica per dintre de la casa des de la porta, tot i així ningú havia sigut, quan ja estaven apunt de tornar cap a casa van decidir anar a prendre un refresc.
A l’arribar al bar van veure un senyor que anava vestit amb una jaqueta que havien vist a lo de recollir joguines, al principi van pensar que seria un d’igual, després van decidir preguntar-ho, però abans de poder-ho fer el senyor ja se’n havia anat, van sortir corrents del bar i el van seguir fins a casa seva, quan el senyor ja era dins de casa, van esperar-se 10 minuts abans de trucar el timbre, mentre esperaven van veure el seu jardí, ja estaven segures de que ell era qui ho havia robat tot, hi havien: decoracions, plantes artificials, una tauleta vella… i tot havia estat recollit per el grup de la Marta i la Judith.
Abans de cometre un error van trucar al timbre de la casa, va sortir el senyor i va dir:
– Què voleu?
-Hola que hauria vist unes joguines o materials?
-No jo no he vist res…
Tot i que elles no se’l van creure fan fer veure que si.
-Ah, d’acord era perquè han desaparegut, per cert, quina casa més maca.
-Que voleu entrar a mirar la casa?
-Sí, moltes gràcies.
Que ho hagués robat tot no volia dir que fos mala persona.
De cop van veure una muntanya de roba, després de joguines, d’utesilis de cuina, de rellotges…
Van preguntar-li d’on havia tret totes aquelles coses, però ell va dir que eren coses que ha tingut al llarg de la seva vida. Elles no se’l van creure, però van seguir fent que sí.
Al cap d’una estona van adonar-se que era un senyor que tenia el síndrome de Diògenes, potser per això ho havia robat?
Li van donar les gràcies al senyor i li van dir que que a l’endemà tornarien per ajudar-lo amb el seu problema ( investigar sobre lo de drapaires ), la mare li va dir:
-Apart d’ajudar-te, tornarem per prendre un cafè, si ens convides clar.
-I tant!
Tornant cap a casa, van trobar un mitjó, un llibre, un peluix…
La Judith va dir:
-No…
I la Marta va afirmar que sí.
Ho havien perdut tot pel camí!El senyor aquell només s’ho havia trobat.
Al dia següent van tornar a casa del senyor, però per prendre un cafè i ajudar-lo, lo d’investigar…ja no podien investigar molt.
Quan va arribar el dia de drapaires, no hi havien moltes joguines però amb el que hi havia van poder vendre.
Amb tot això els habitants de Vacarisses han après que s’ha de renunciar a algunes coses per ajudar a les altres persones, en aquest cas van haver de deixar de buscar joguines per ajudar a aquell senyor.
EL NOSTRE AMOR
Jo sóc una persona divertida,
jo sóc una persona extrovertida,
per sempre la teva noia,
com tu la meva joia.
Fa temps que som parella,
I tots ens tenen enveja,
ens pregunten com ho fem
i nosaltres els hi contestem.
Això nostre és amor i
l`amor no té explicació.
Per què no té explicació?
perquè l’amor és un sentiment,
molt viu i que se sent.
Te’n recordes la primera vegada,
quan ens vam conèixer?
com oblidar-ho…
Ho nostre és una història
molt llarga i molt bonica!
Te`n recordes?
PSEUDÒNIM: ROSA PS
Violeta, LES LLETRES PERDUDES
A Colorfun, un petit poble, hi havia una biblioteca molt vella on mai hi anava ningú.
Un dia la Cristina, una nena de 10 anys, va anar-hi, a les cinc, perquè havia de fer uns deures. Va agafar un llibre de català i quan el va obrir no hi havia cap lletra, ni dibuix. Tota estranyada va obrir altres llibres i tampoc no hi havia res. Totes les pàgines estaven en blanc.
La Cristina va anar a les altres habitacions de la biblioteca per veure què passava amb els llibres. Buscant i buscant va trobar una petita lletra que havia caigut d’un llibre, la va agafar i li va preguntar què havia passat. La lletra li va respondre que, com que ningú no llegia els llibres de la biblioteca, elles s’avorrien i havien decidit marxar per divertir-se.
La Cristina va preguntar-li on creia que podien haver anat les altres lletres. La lletra li va respondre que segurament estarien al parc, perquè allà, segur que es divertirien.
L’endemà la Cristina, quan va acabar l’escola, va anar al parc amb la lletra. Quan van arribar-hi van trobar les altres lletres. S’estaven divertint molt, cantaven, ballaven, saltaven…
La Cristina i la lletra els van comunicar que necessitaven que tornessin a estar dins del llibres perquè sinó la gent no podria llegir. Les lletres van contestar que no volien tornar perquè ningú mai no anava a llegir i s’avorrien molt i, aquí al parc, es divertien.
La Cristina va tornar a casa seva una mica desanimada. La lletra, per animar-la, va dir-li que podien intentar convèncer totes les altres lletres amb una cançó i que vinguessin tots els habitants del poble per explicar-los que llegir era molt important.
Era una molt bona idea, així que van decidir provar-ho. Per segona vegada van tornar al parc amb tots els llibres que tenien les pàgines en blanc.
Tots plegats, van cantar una cançó molt bonica on demanaven a les lletres que tornessin als llibres perquè s’havien adonat que llegir era molt bonic i s’aprenien moltes coses.
Com per art de màgia, totes les lletres van tornar al seu lloc, cadascuna al seu llibre.
A partir d’aquell dia, tots els habitants del poble anaven a la biblioteca i llegien molts i molts llibres. D’aquesta manera, mai més es va escapar cap lletra, ja que estaven molt contentes dins dels llibres. Havien aconseguit que la gent tornés a llegir!
Pseudònim: Kate
PROCÉS D’ALZHEIMER
Oblidant els camins,
anar a un lloc sense saber què fer,
confondre les persones i a si mateix.
Anar perdent la memòria,
amics imaginaris…
Viure el de fa 5o anys en el present.
Immòbil,
adormir-se.
Deixar de parlar
Morir.
(Pseudònim: MERMAID)
ESCOLTEM LA VEU DEL BOSC
Era un bonic matí, els rajos de sol es filtraven per la finestra i desvetllaven aquell grupet de nois que dormien tranquil•lament, tres bons amics que de tant en tant es quedaven a casa de l’un o a casa de l’altre a dormir per parlar de les seves coses. Vivien en una ciutat no gaire gran, neta i clara gràcies a un gran bosc que l’envoltava i regalava salut a tots els seus ciutadans.
Es van llevar d’hora tot i que era dissabte i no havien d’anar a l’institut. Estaven una mica amoïnats perquè sabien que el propietari del bosc havia mort i havia deixat als seus fills tota aquella extensió immensa de verd que donava vida i color a la seva ciutat. Sabien de sobres que aquells dos germans eren uns barruts i es vendrien tot el bosc per una fortuna. Segurament seria una immobiliària d’aquelles que fa pisos a tort i a dret la que compraria els terrenys per edificar pisos i més pisos. I no anaven equivocats.
-Hem de fer alguna cosa – va dir en Jan- No pot ser que el bosc desaparegui.
-Si, però què?- continuà en Biel – això no pinta gens bé.
-No sé nois, però jo quan tinc algun problema sempre vaig a caminar pels corriols del nostre bosc i parlo amb ell. Ah i no sabeu el millor oi? Sempre m’ho resol tot.
-Què dius ara Guillem? Que parles amb el bosc? I vols que ens ho creiem?
– Vols dir que toques de peus a terra , tu?
-Doncs si. Au anem-hi i us ho demostraré. Oi que tenim un problema? Doncs que ens ajudi ell mateix. Anem a escoltar la veu del bosc.
Els tres amics van fer les motxilles, es van posar les botes i amb les bicis van arribar al peu de la muntanya que semblava que els estava esperant. Poc a poc es van anar endinsant per l’arbreda. Tot era tenyit de diferents tons verds i marrons excepte les petites flors blanques i liles que trencaven aquestes tonalitats. El sol es colava per les escletxes dels arbres i arbusts i il•luminava els diferents senders. Tot era pau i tranquil•litat. Tan sols es podia sentir el xiuxiueig dels ocells i el somriure d’un vent suau i innocent.
-És per aquí, ara tan sols cal que tanquem els ulls i pensem en el problema que tant ens preocupa. No podeu dir res, els bosc ja sap que hem vingut i que el volem ajudar. Ara esperem la seva resposta. Escolteu la veu del bosc.
Tots tres van tancar els ulls. El vent va començar a bufar cada vegada amb més força, sense aixecar pols de terra, ferm i segur va penetrar en les oïdes de cada un dels nois i els va enviar el seu missatge. Ara ja tenien la solució, ja sabien el que havien de fer per salvar el seu bosc i no calia abraonar-se contra ningú ni contra res, tan sols havien de mostrar una realitat diàfana.
De cop els nois van obrir els ulls, alhora, semblava que despertaven d’un somni ple de misteris. Es van mirar amb complicitat i sense dir res van comprendre que el bosc havia parlat amb cada un d’ells. Ho sabien. No calien les paraules.
El camí de tornada es va fer curt i silenciós. Els tres amics sabien què havien de fer i on havien d’anar. El bosc els ho havia dit.
Van deslligar les bicis i van començar a pedalar amb lleugeresa. Una brisa suau i tendra lliscava pels seus rostres i els ho mostrava tot més clar.
Havien de trobar els amos del bosc abans que fos massa tard. Havien de parlar amb ells i fer-los entendre que una decisió equivocada podria ser devastadora per a tota la ciutat.
No va ser gens difícil trobar els dos germans. Segurament la nit anterior havien sortit i ara estarien dormint a casa seva. Eren gairebé les dotze del migdia d’un dissabte clar i esperançador.
S’acabaven de llevar i estaven fent el primer cafè del dia, ben carregadet. No van tenir cap problema en rebre els tres nois. Es pensaven que eren uns periodistes interessats en els seus afers.
-Bon dia nois, no ens feu cap foto que acabem de llevar-nos. Un cafè?
-No, gràcies. Miri Senyor Bartomeus, anirem al gra. Venim a parlar del nostre bosc.
-Diràs del nostre bosc, oi?
-Bé, del bosc. És que hi ha una cosa que pensem que vostès han de saber sobre d’aquest espai verd. Resulta que té uns poders especials. Pot parlar. I si no s’ho creuen els ho demostrarem. Vostès no es poden imaginar la fama que tindrien si la gent sabés que el bosc que parla és seu? Abans de signar amb la immobiliària ho haurien de venir a veure.
-Oi tant, seria fantàstic, sortiríem a tots els diaris i revistes del món. Anem-hi ara mateix.
Els germans Bartomeus van agafar un dels seus millors cotxes i es van dirigir cap el bosc amb els tres nois. Van deixar el vehicle ben aparcat i es van endinsar pels camins més bonics i frondosos que havien vist mai. El vent acompanyava les seves passes sense fer soroll i aleshores una llum tènue il•luminà els seus rostres, fou llavors quan una brisa tendra començà a envoltar-los fent unes giragonses plenes de guspires daurades. Els dos germans van tancar els ulls i es van deixar portar per la veu del bosc que sense gaire esforç va fer-se seves aquelles dues pobres ànimes buides.
De sobte tot tornà a la seva normalitat i els dos germans i els nois van marxar per allà on havien vingut sense dir-se res, ni un sol mot.
A partir d’aquell moment la vida dels Srs Bartomeus va canviar radicalment. Sense voler-ho van esdevenir unes de les persones més famoses i importants per al nostre planeta. Es van dedicar a la conservació dels boscos i Parcs Naturals de la Terra i avui dia tothom els recorda com uns homes amables i intel•ligents que ho van donar tot per salvar la natura i per escoltar sempre la veu del bosc.
PSEUDÒNIM: MENJALLIBRES
EL SECRET DE LA TAYLOR
Taylor era una nena de tretze anys, acabats de fer. Era alta i prima, però tenia uns cabells ben sedosos i llisos de color castany. Els seus ulls captivaven en mirar-la per les seves pestanyes llarguíssimes i la seva gràcia. Era molt impulsiva i decidida, però també una mica tímida. Sempre estava alegre, i això la feia especial, ja que per molts problemes que tingués mai no perdia el somriure. Solia portar uns texans blaus i un top blanc que tapava amb una dessuadora els dies de fred. Tenia una germana gran que sempre li agafava les coses i això no li agradava gens. Però per sort, tenia uns pares magnífics que la defensaven, encara que no l’entenien massa bé. Per això sovint la castigaven a les golfes. Les golfes eren el seu lloc preferit en el món, allà es refugiava de la seva família i de la vida. I va ser justament allà on va succeir aquesta història.
Un dia que tornava de l’escola amb els seus problemes, la Taylor va anar a casa amb la seva germana gran. Pel camí no van obrir boca i quan va intentar explicar als seus pares els seus problemes no la van deixar i a sobre la van castigar a les golfes. Quan va arribar a les golfes es va posar a plorar. Al cap d’una estona va parar i es va alegrar. Es va posar a remenar totes les golfes i ves per on, en un lloc amagat per uns vells quadres, hi havia un pom molt desgastat, el va girar i de sobte, com si de màgia es tractés, van caure un munt de caixes apilades, justament en el mateix moment en què girava el pom. A la Taylor no li va semblar res important, però va decidir recollir-les. Recollint-les es va trobar una paret pintada amb un paisatge fantàstic. Va quedar fascinada ja que semblava que podia ficar-se dins. Per això va intentar ficar-s’hi. Va intentar tocar-lo, i de sobte, la seva mà es va endinsar en la pintura. De cop i volta va saltar a dins de la paret.
Quan va obrir els ulls, va quedar bocabadada. Estava en un món fantàstic i meravellós, li encantava, però era molt diferent, així que va decidir tornar a les golfes. Per desgràcia, quan va voler tornar, es va adonar que la paret fantàstica havia desaparegut. Es va posar la mà al front i es va preguntar què faria; de sobte se li va ocórrer una idea, buscaria algú en aquell món que l’ajudés. Es va posar a caminar. Al cap d’una estona va trobar un cartell en el que deia “Centopia”, segurament era el nom d’aquell fantàstic món. Va caminar molt de temps, i quan semblava que s’endinsava en un bosc de caramel, una noia baixeta de color negre vestida amb una granota vermella la va empaitar tot corrents i la va advertir que no s’endinsés en aquell bosc perquè allà hi vivien trols.
La Taylor li va donar les gràcies i li va preguntar com podia sortir d’allà. La misteriosa criatura, anomenada Misty, li va explicar la llegenda de la paret màgica. Quan algun visitant la travessava, es tancava i només s’obria quan el visitant havia travessat el camí cap al castell de cristall, on vivia la majestuosa reina Centa que li donaria la clau per poder tornar al seu món. Més tard, li va explicar els llocs per on havien de passar: primer havien de travessar l’arbre de les mil fulles, després el riu sense fons i finalment el pou de gel.
Sense perdre temps es van encaminar cap a l’arbre de les mil fulles. Quan van arribar, es van adonar que el tronc era molt gruixut i molt ample, impossible de penetrar. Per sort hi havia unes escales, van pujar i es van trobar amb una espessa quantitat de fulles. Van endinsar-se, però a l’interior es van perdre. La Taylor va aconseguir sortir per l’altra banda, però la Misty continuava sense aparèixer. Aleshores, sense pensar-s’ho, es va tornar a endinsar per trobar la seva amiga. Li va costar un munt, però al final la va trobar i la va portar fins a la sortida. Més tard es van encaminar cap el riu sense fons. Allà els va sorgir un problema, la Misty no sabia nedar. La Taylor va intentar animar-la, però va ser envà, així que va haver de travessar sola el riu. Li va costar moltíssim perquè hi havia molt corrent. Quan va arribar a l’altra banda, es va acomiadar de la seva amiga amb llàgrimes als ulls. Finalment es va encaminar tota sola fins el pou de gel, ja no estava gens contenta, trobava a faltar la seva amiga. Quan va arribar, es va quedar meravellada amb el paisatge de gel tan bonic, semblava un somni. Va buscar maneres per endinsar-se en el pou, no li agradaven gens les altures. Però, finalment, no va tenir altra opció que saltar. Va estar una estona caient en el buit i quan va arribar al fons, va caure en un enorme coixí blanc. Quan va obrir els ulls(que tenia tancats per l’impacte) es va trobar amb el castell de cristall.
Va córrer i quan va arribar, es va trobar a la reina Centa que l’estava esperant a la porta. La va acompanyar a la sala del tron i allà li va dir que havia sigut molt valenta i que havia tingut molt de coratge en superar els seus temors per tornar a casa i per això li va donar una sorpresa. Va obrir una porta i l’estava esperant la seva amiga, la Misty. Va córrer cap a ella i la va abraçar. Més tard la reina va agafar la Taylor i li va donar dues claus de cristall. Després li va dir que com que havia fet tanta amistat amb la Misty, que era la seva filla, li havia donat una altra clau perquè pogués anar al seu món i tornar quan volgués. Aleshores, va obrir una altra porta i li va mostrar una paret semblant a la que havia entrat però aquesta pintada amb la imatge del les seves golfes. I després li va explicar, abans de marxar, que aquest món era un secret i que no havia d’explicar a ningú la seva existència. La Taylor va tancar els ulls i va traspassar la paret. Quan va obrir els ulls, ja estava a les golfes. Va baixar corrent a la seva habitació, es va tombar al llit i va mirar al sostre meravellada pensant en aquell món al que tornaria tots els dies.
JOAN TIC
Hi havia una vegada un nen molt llest anomenat Joan. Ell estava inventant un robot, però sempre que li explicava als seus pares deien: “Ai, quin nen, té molta imaginació!” Un dia, el seu pare va veure que estava molt trist i el va animar:
– No estiguis trist, Joan! -però no va fer efecte.
– Vinga! Et deixaré venir amb mi al viatge amb vaixell que farem la tripulació per celebrar el 50è aniversari de la construcció del vaixell!
Aquesta vegada en Joan va sortir dels seus tristos pensaments i va cridar alegrement:
– Extraordinari! Sortim demà, no?
-Sí. – va dir el pare.
– Ara mateix faig les maletes! – va afegir en Joan.
“Per fi podré acabar el meu invent tranquilament.”va pensar.
Van sortir amb el vaixell a les 7:00h de la matinada. Ell es va instalar a la seva habitació i va treure el robot per acabar-lo. No li va costar gaire acabar-lo, perquè només li faltava introduïr una pila. Desprès d’introduir-la el va engegar, i, puff!:
-Hola, amo, sóc en Tic. M’has programatper ser un aventurer, digues “Tic-Tac” i l’aventura començarà.
“Deu haver un error, jo l’he programat per fer feines de casa, bueno, una aventura no hem vindrà malament!” va pensar en Joan.
-“Tic-Tac”- va pronunciaren Joan.
De sobte es trobava a un heliport on hi havia un helicòpter, que els hi va dir:
-Hola, voleu que us porti a fer un volt per un far?
– Si!- van cridar tots dos a l’hora. A continuació van pujar a l’helicopter.
– Heu sigut molt valents al pujar- va dir per sota un riure.
En Tic i en Joan es van mirar, i també van riure. Ja portaven unes hores volant quan els dos amics van veure un vaixell de pescadors enfonsar-se, ells es van espantar i van dir espantats:
– On ens portes?
– Sorpresa! – va respondre l’helicòpter.
De sobte van veure un punt lluminòs, era el far!
Quan van arribar, l’helicòpter va tancar als nens en el far i els hi va dir:
-Ximplets! Què no sabeu que sóc el temible helicòpter buscat? Jajajaja – va riure mentres s’en anava.
Per sort en Tic tenia instalat un “walki” d’emergència i va poder enviar un S.O.S. al vaixell del pare d’en Joan. Després d’una estona els van rescatar i van detenir a l’helicòpter malvat, que havia tancat en diferents fars a moltes persones. Aquesta és la història de l’aventura d’en Tic i en Joan. Vet aquí un gos , vet aquí un gat aquest conte s’ha acabat.
LA MEVA FAMÍLIA
El meu avi és per a mi una persona molt especial.
Els dies que ens venen a buscar els meus avis sempre
m’explica històries de quan ell era petit
i també m’explica partits que veu al televisor.
La meva àvia també és molt especial per a mi.
Li agrada molt cuinar per a mi, a la meva germana, al meu
avi, al meu pare, al meu tiet i a les meves cosines.
El meu pare és una persona molt generosa i m’agrada molt
anar a passejar amb ell.
La meva mare és molt bona persona, ens estima molt a mi i
a la meva germana. Sempre que tenim un dubte
ens ajuda.
La meva germana és molt amable
i sempre ens ho passem molt bé
jugant.
El meu altre avi és molt bona persona i és molt especial per a mi.
Sempre que em truca per telèfon diu que ens
vol veure a mi i a la meva germana.
La meva altra àvia també ens
estima molt a mi i a la meva germana.
Li agrada molt cuinar per a nosaltres.
El meu tiet sempre em porta
amb els seus amics i
m’ho passo molt bé.
La meva tieta ha tingut una
filla. M’agrada molt quan venen
a Solsona perquè viuen a Londres.
Per a mi la família és el més important que hi ha.
Pseudònim: Spiderman
Poema “Amor”
L’amor és un desig
l’amor és una emoció
a vegades t’accepten
i a vegades no.
L’amor és un sentiment
que s’aconsegueix lentament
amb un bon cor
i un somriure de bon humor.
Ets l’amor de la meva vida
la destinació era sàvia
i avui et va posar davant meu
perquè vull ser teu.
Ets el que tant esperava
el que en somnis buscava
i en tu vaig descobrir
que un amor vaig obrir.
Tota per dins
rius com un imant
que estira els meus dits
cap els teus confins.
Ets qui dóna ritme al meu cor
perquè ets el meu amor
i si tu amb mi no estàs
la felicitat no donarà ni un pas.
Espero que us hagi agradat
perquè a mi m’ha encantat
i l’he fet de bon humor
i amb tota la felicitat del meu cor.
EL PLANETA DE CIMENT
En l’any 10.001 (ei, perquè això passa en el futur!) hi havia una ciutat, un món, un planeta de ciment. Sí, amb el temps, poc a poc, tots els paisatges, tots els deserts, totes les selves, totes les sabanes, totes les platges, tots els rius i totes les muntanyes estaven recobertes de ciment. Fins i tot la gent semblava feta de ciment: la seva roba era gris. (I estava prohibit el maquillatge!)
I per què van posar ciment pertot arreu? Resulta que el rei d’aquell planeta, que es deia Moriva (quin nom més horrorós!), odiava els colors: no li agradaven els colors de la natura ni dels animals. Per això, va fer desaparèixer els colors d’aquest planeta. A més a més odiava que la sorra se li posés dins la sabata. Això no ho suportava! (Mare de Déu, que finolis!) I, clar, amb el ciment, això ja no li passava.
Amb tant de ciment, els animals van anar desapareixent. Tots menys un: un gosset que es deia Samy (quin nom més bufó, oi?), que era propietat d’un noi que odiava a Moriva. Aquest noi es deia Avirom (està clar perquè l’odiava, oi?) i no tenia pares. A Avirom li encantaven els colors, la natura i els animals. Per això, rebel•lant-se contra el rei, va decidir acollir un animal que havia trobat abandonat i cuidar-lo d’amagat.
També tenia una planta que regava cada dia amb l’esperança que algun dia tornessin els colors a aquell planeta (oooh, que bonic!). Però el temps passava i en Samy creixia i la planta, que era una heura, s’anava fent cada vegada més gran ocupant tota la paret del menjador de casa seva.
L’Avirom sabia que tard o d’hora no podia mantenir el seu secret i que l’acabarien descobrint.
Un dia que en Samy estava molt content i bordava com un boig (clar, necessitava córrer i passejar per sortir de l’habitació on estava tancat!), va ser el mateix dia que l’heura ja no cabia al menjador i una de les seves branques va treure el cap per la xemeneia.
Com que tothom va començar a cridar i xisclar pel carrer perquè per primera vegada veien un color, van arribar els soldats de Moriva per aclarir què estava passant.
Sense dubtar, els soldats van agafar Avirom i en Samy (ai, pobrets!) i els van tancar a la presó perquè havia desobeït una de les lleis més importants del regne.
Al cap de dos dies, els jutges del regne van jutjar Avirom. (Ai, ai, ai, que això pinta molt malament!)
No va tenir cap opció per salvar-se i el seu advocat no va poder fer res per salvar-lo del càstig que rebien tots els qui no complien les lleis de Moriva: la pena de mort.
Sí que tenia dret a un últim desig. I Avirom va demanar poder parlar amb el rei.
Quan Moriva ho va saber primer va pensar que no hi parlaria: un traïdor no mereix parlar amb el rei! Però després, els seus consellers li van fer veure que ell havia de complir amb les lleis que havia dictat, i la “llei de l’últim desig” era una d’aquestes. Moriva parlaria amb Avirom.
Digues marrec, per què volies parlar amb mi abans de morir? -li va preguntar Moriva amb molt mal to, encara que Avirom li recordava a ell mateix quan era petit.
Només et volia fer una pregunta… -va respondre Avirom.
Digues, marrec! -exigí, cridant, el rei.
Per què odies tant la natura, els animals i els colors?
Els guardians de la sala va pensar que era un pregunta impertinent, i es van acostar de seguida a Avirom per fer-lo callar. Però el rei va dir:
Deixeu-lo, que ara aquest marrec i jo parlarem seriosament un moment… -i va fer una ganyota. (Aquest paio em cau fatal!)
Avirom va al•lucinar. Llavors el rei li va respondre:
Quan jo era petit tenia una gosseta que es deia Ymas. Aquesta gosseta era molt simpàtica i me l’havia regalat la meva mare. Ella va pensar que m’agradaria molt jugar amb la gosseta al gran jardí de casa (ostres, ja veus com has acabat!). El meu pare era el rei, i la meva mare cuidava aquest magnífic jardí.
Si tenies un gos i un jardí, per què ara no t’agraden? -va seguir Avirom.
Perquè quan la meva mare va morir els jardins, animals i colors que tan li agradaven me la recordaven molt… i no suporto recordar-la perquè me l’estimava molt i estava molt trist. (Vés al psicòleg, tio!)
I com era el teu gos? -li va preguntar el noi.
Era com el teu -va respondre Moriva veient en Samy als peus del seu amo- però Ymas tenia una piga al cul.
I el teu gos va tenir mai cadells? -va preguntar Avirom precipitadament.
Sí, només un, però es va escapar del jardí quan va morir la meva gossa Ymas.
Avirom es va posar a riure, i el rei se’l va mirar amb una cara molt rara… (ai ai ai que ho embolica tot)
Just en aquell moment el gosset Samy es va aixecar, es va girar i va moure la cua… i Moriva i Avirom van veure la mateixa piga. (Ostres!, flipa tulipa!)
A Moriva li va semblar que veia la seva gossa Ymas i es va posar a plorar recordant quan ell era petit…
Tots dos van entendre que en Samy era fill de la gossa Ymas. Moriva va entendre que per culpa seva tot el món s’havia tornat gris i fosc. I li va dir al noi:
Que et deslliguin i segueix-me!
El rei li va ensenyar a Avirom el jardí de la seva mare darrera d’uns murs molt grans, un jardí que no havia gosat destruir.
Així va ser com Avirom va ajudar a recuperar els colors a tot aquell planeta… (I no van menjar anissos?)
Pseudònim: I love Pocoyo
Jo només volia sucre!!!!!
Aquesta història comença al regne de Llirus, on viu la princesa Henrietta de la Viel, una noia egoista però atractiva, amb la seva mare, la reina Rosalia.
Després de passar 18 anys des del seu naixement, havia arribat el moment de buscar-li marit a l‘ Henrietta així que tots els joves que vivien al castell, el dia fixat, van posar-se les seves millors robes per impressionar a la princesa i obtenir la seva mà.
A primera hora del matí, va entrar el primer home que era Felip El jove, un home fornit i guapo però que no era gaire alt. De fet, mesurava exactament la meitat que la princesa Henrieta. També tenia altres defectes menors com per exemple que no parava d‘ escopir babes. Després de parlar amb ella, tota mullada i amb mal de cervicals, la princesa va manar que fiquessin a Felip a l’armari de roure, d’on mai havia pogut tornar a sortir ningú.
Després, cap al mig dia , va arribar el Duc Sebastià de les terres de Rodalmina II, la qual cosa era un problema perquè era un territori enemic i al llarg del temps havien passat coses.. L’home era calb, gras i olorava a peix podrit. A més, tot el cabell, negre i enrinxolat, que li faltava al cap el tenia a l’esquena Ràpidament la princesa va picar de mans i els generals se’l van emportar a l’armari, intentant no respirar gaire. Va ser necessari obrir les finestres de bat a bat per eliminar la pudor.
Cap al tard va arribar el senyor James, un home bellíssim de cara i músculs (!) amb el cabell llis i ros. La princesa no hi va trobar res en contra seu, potser era el definitiu! Però a les hores va obrir la boca i mentre parlava tothom es va fixar que no pronunciava ni les „p“, ni les „ s“, ni les „r“, ni tampoc les „x“, sinó que les canviava per la „d“. La cridòria va ser insuportable quan va demanar la mà de la princesa:
– Dinceda, voldiedcadadte amb mi?
L‘ Henrieta el va manar tancar també a l’armari de roure enmig d’un atac de riure que la va fer plorar!. El senyor Rolf, un home que sempre tenia estrenyiment i gats al seu voltant, va arribar de nit al castell. Estava molt enfadat perquè havien canviat la llei i ara només podia tenir com a màxim 30 gats i havia de fer el servei obligatori al club del gos “Cal Pol i Rossinyol “. Va entrar cridant i dient que si la princesa no es casava amb ell ompliria els carrers de gats. Els guàrdies el van espantar amb les seves llances i el van fer recular fins a l’armari de roure, on el van tancar per sempre més.
A la matinada va arribar l’últim jove candidat, en Metel, rei de la publicitat a domicili. Quan va començar a parlar es va fer tanta propaganda que va conquerir el cor de tots els presents i va aconseguir la mà de la princesa.
I així va acabar tot.
La princesa casada amb el publicitari i els 4 joves candidats a marit tancats en un armari.
Per la meva part, jo el narrador, que estava present en aquell moment per casualitat, doncs havia anat al castell a demanar sucre per fer un pastís a la meva iaia, vaig ser testimoni d’una història ben estranya, però no menys que la de l’home que demanava i demanava socors des d’un paquet d’arròs. Però aquesta, ja us l’explicaré un altre dia!!!
FI
MrMuffin
La puresa de la seva ànima
Perquè a la més ferotge fera,
el blanc de la seva ànima pot calmar,
i ell guardà, per sempre la teva,
doncs l’ omnipotent al món pot salvar,
perquè a la seva ànima hi ha un món,
pot moure muntanyes amb un sol cop,
ell està present en tot moment,
i és atent amb tota la gent,
ell ens dóna el cel,
com si fóssim un estel,
la seva sang va vessar,
per deixar-nos volar,
la seva ànima, a la mar,
pot fer baixar,
ell ens protegí,
i també ens enriquí,
la branqueta d’ aquell arbre,
pel colom blanc agafada,
ell va nomenar, com a símbol
de la nostra pau,
el seu amor és immens i poderós,
el seu amor incomparable és,
i pel camí tan farragós
sempre hi és, el seu amor.
Pseudònim: Tigre
CASIOPEA
Pseudònim: Peke 22
Hola, em dic Elisabet Eveerdeen i tinc 70 anys. Us explicaré una història de quan en tenia 15. Quan era petita vivia en una ciutat, al nord d’Alemanya, es deia Bremen…
Els meus pares eren joiers, el meu pare deia que jo era la seva inspiració perquè quan tornava de l’escola sempre li donava idees pels seus dissenys.
-Papa, avui he vist un sol esplèndid, te’l dibuixo…
Un altre dia potser li dibuixava un núvol molt estrany.
El meu pare feia penjolls, polseres, anells … Fins i tot , un dia a la nit en què vaig veure una constel•lació que es deia CASIOPEA, el meu pare va fer un penjoll, el més maco que havia vist mai. Jo li vaig suggerir fer un penjoll amb la constel•lació, i així ho vam fer. Va ser una de les millors nits de la meva vida.
Fins ara no us he dit que sóc jueva, per això, un dia uns homes amb uniforme gris i moltes joies penjades, es van emportar els meus pares. Va ser l’última vegada que els vaig veure, a vegades recordo les seves paraules “sigues forta i valenta!”.
A mi, en canvi, em van recollir unes dones, que no portaven uniforme ni joies. Em van deixar en una casa molt gran on vivien dues persones, el Comandant Alex i el seu petit fill de 7 anys, l’Eduard. La casa estava al costat d’una fàbrica d’on sortia fum molt negre.
Jo era la cuidadora de l’Eduard, li explicava tot tipus d’històries. Li explicava que si ens hi fixàvem, al cel veuríem coses increïbles i així doncs, dibuixàvem moltes coses boniques: El Sol, núvols, estels, constel•lacions. També li parlava sobre els meus pares, i que el meu pare va fer el penjoll més bonic del món, el de la constel•lació Casiopea.
Un bon dia l’Eduard i jo vam sortir a passejar, ens vam acostar a aquella fàbrica i no ens va agradar el que vam veure: gent trista, prima, sense menjar, sense somriure, sense roba, sense parlar… Vam tornar corrents cap a casa perquè estàvem molt espantats.
L’endemà em van venir a buscar els homes dels uniformes grisos i me’n vaig anar contenta amb ells pensant que aniria amb els meus pares, però em van portar a aquella fàbrica.
L’Eduard em mirava des de la finestra quan se m’emportaven cap a aquell lloc que em semblava tan horrorós , llavors va començar a plorar i a cridar. Encara avui dia me’n recordo, de les seves paraules “ sempre et recordaré com aquella preciosa constel•lació CASIOPEA”
Mai vaig saber que els va passar als meus pares, ni tampoc vaig rebre notícies de l’Eduard, per sort vaig ser de les poques persones que vaig sobreviure al camp de concentració.
L’Illa dels somnis
Navegant entre onades
una illa vaig trobar.
El cel blau lluïa al cel
i un trosset en vaig robar.
Era plena de muntanyes
que pujaven fins al sol.
Era plena d’ocells
cantant belles cançons.
Moltes flors hi havia
increïbles els colors.
Vivien en harmonia
i t’encisaven les olors.
La lluna brillava al cel
i el vent corria lliure
fent ballar els estels
entre les fulles dels roures.
Quina bella illa
que un dia vaig somiar!
A aquell dolç paradís
jo un dia vull tornar.
Pseudònim: Hidra.