L’Antoni, i el seu amic vampiret Rutger, estaven volant tranquil•lament per damunt de la ciutat, amb les seves capes voladores.
-Renoi, és fantàstic! -Va dir l’Antoni molt content.
-Ja t’ho deia jo -Li va respondre en Rutger.
Després van anar més suaument, cap al terra, per parlar millor entre ells i, una miqueta més tard, l’Antoni va dir:
-Una cosa vull dir-te, Rutger.
-Què?
Els dos anaven descendent suaument. L’Antoni no tenia pràctica amb la capa i estava cap per avall. Més tard l’Antoni li pregunta:
-Aquestes capes no fallen mai?- va dir una mica preocupat.
-Per què ho preguntes?- Va respondre en Rutger.
Els dos nens anaven descendent, però l’Antoni encara estava cap per avall. Després l’Antoni li diu a en Rutger:
-Perquè si fallessin , no vull pensar en com seria la caiguda (Va dir una mica rient) .
-Doncs si, alguna vegada fallen. Però ara afanya’t- Va dir en Rutger.
L’Antoni va posar una cara d’espant mentre encara estava en l’aire.
-Per què? Què passa?- Va dir espantat.
-Doncs que només fallen en una ocasió…- Va explicar mentre l’Antoni estava espantat.
Després de 5 minuts els dos nens van aixecar el vol i se’n van anar a tota pastilla.
-…I es quan plou, i es mullen!- va cridar en Rutger.
-I ara ho dius!!- Va dir enfadat, l’Antoni.
Mentre els dos nois volaven a tota màquina un gran núvol negre de pluja els empaitava.
Sergiu Vasile Daraban 6è B
