June Dalziel Almeida [June Hart]: fa més de mig segle va descobrir el primer coronavirus

 

 

June Almeida treballant amb un microscopi electrònic (Institut de el Càncer d’Ontario, Canadà, 1963).
Imatge: James Norman, Getty

[Xavier Duran, Informatius Tv3- 324]
L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus. De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus.

De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

Va abandonar l’escola als 16 anys

La dona que més de mig segle abans havia aconseguit prendre una imatge del primer coronavirus conegut es deia June Dalziel Almeida, de soltera June Hart.

Havia nascut a Glasgow, Escòcia, el 1930. Era filla d’un conductor d’autobusos i per falta de mitjans econòmics va haver de deixar l’escola als 16 anys.

Això no li va impedir començar a estudiar i a treballar com a tècnica de laboratori en histopatologia al Glasgow Royal Infirmary, amb un sou modest, tal com s’explica a la necrològica publicada al British Medical Journal el 2008, un any després de la seva mort.

Posteriorment va treballar en el mateix camp a l’Hospital St. Bartholomew de Londres. Fins que el 1954 la seva vida –i la de la virologia- va fer un tomb. Es va casar amb un artista veneçolà anomenat Enrique Rosalío Almeida, disset anys més gran que ella. Van tenir una filla, Joyce, i se’n van anar a viure a Ontario, al Canadà.

Allà, June va trobar una feina en què valoraven més les seves grans habilitats que no pas els seus títols. I així va entrar a l’Institut del Càncer d’Ontario, a Toronto, com a tècnica en microscòpia electrònica.

Finalment, Doctora en Ciències

Va començar a fer descobriments i a publicar-los en revistes científiques juntament amb altres companys. I tot això li va valer que el 1964 se li donés el títol de Doctora en Ciències. Havien passat divuit anys des que havia hagut de deixar l’escola.

June Almeida va desenvolupar diverses tècniques per observar els virus, uns organismes diminuts que només es podien veure amb el microscopi electrònic.

Una es basava en l’àcid fosfotúngstic o tungstofosfòric, un compost que conté fòsfor i tungstè, que augmentava el contrast a les imatges. I també va crear una tècnica basada en anticossos, que s’agregaven al virus i permetia observar-los.

Alguns dels seus primers treballs amb aquestes tècniques van ser rebutjats, perquè els revisors consideraven que eren “fotografies dolentes” del ja conegut virus de la grip.

Almenys, el 1963 va poder publicar a la revista de l’Associació Mèdica del Canadà un article en què assenyalava que les propietats dels virus es podien classificar segons la seva morfologia, revelada amb les noves tècniques. L’article tenia una cita inicial en vers:

“Virus, virus brillant lluminós,
En la fosfotúngstica nit”.

(“Virus, virus shining bright,/ In the phosphotungstic night,/ What immortal hand or eye,/Dare frame thy fivefold symmetry”.) A la cita demanava disculpes al poeta William Blake.

June Almeida, en el laboratori (Wikipedia)

Un virus inusual

L’altre gran gir a la seva vida es va produir el 1964, quan Tony Waterson, catedràtic de Microbiologia a l’Escola de Medicina de l’Hospital St. Thomas, de Londres, va visitar Almeida a Toronto. I li va proposar de traslladar-se al Regne Unit a investigar virus.

Mentrestant, el viròleg britànic David Tyrrell dirigia, en un centre de Salisbury, una recerca sobre el refredat comú. Una de les mostres que analitzaven, que van anomenar B814, no la van poder cultivar en el laboratori com les altres.

En un article publicat el juny del 1965 al Brissih Medical Journal, juntament amb M.L. Bynoe, suggeria que es tractava d’una soca que no estava relacionada amb cap altre tipus de virus conegut.

Tyrrell va enviar mostres a Almeida i li va encarregar la caracterització de tres virus diferents, confiant en les tècniques que havia desenvolupat. El 1966, tots dos van enviar al Journal of General Virology un article que va ser acceptat i que es publicaria el 1967.

Allà exposaven que un dels tres virus, el de la mostra B814, tenia al seu voltant un halo. El virus mesurava entre 800 I 1.200 àngstroms, és a dir, entre 0,00008 i 0,00012 mil·límetres.

Una de les imatges obtingudes per Almeida als anys 60 (Almeida/Tyrrell/Wikipedia)

Micrografia electrònica de virus “corona” produït per June Almeida en 1966. En [June D. Almeida and D.A.J. Tyrrell,
The Morphology of Three Previously Uncharacterized Human Respiratory Viruses that Grow in Organ Culture,
Journal of General Virology, vol. 1, no. 2 (1967) 175-178]. Imagen: Wikimedia Commons.

El 16 de novembre del 1968, ells dos i altres viròlegs proposaven, en una carta publicada a Nature, el nom de coronavirus per a la nova família. Per ironies de la història, el St. Thomas Hospital on Almeida va descobrir el primer coronavirus, és on el primer ministre britànic, Boris Johnson, va ser tractat de la Covid-19.

Altres fites

June Almeida va aconseguir altes fites, com ara la primera visualització del virus de la rubèola. I amb un dels seus mètodes va poder distingir dos components diferents en el virus de l’hepatitis B, un a la superfície i un altre a l’interior. Aquest segon era l’infecciós.

La seva carrera va acabar al laboratori de recerca de Wellcome, on va treballar en el desenvolupament de tests diagnòstics i vacunes. El 1985, es va retirar i es va fer professora de ioga, però no va abandonar del tot les observacions amb el microscopi electrònic.

Va morir el 2007 i la seva feina, molt valorada pels col·legues científics, ha saltat a l’actualitat degut a l’aparició del SARS-CoV-2. El Museu de Ciències de la Universitat de Navarra li ha dedicat un dels vídeos de la sèrie “La dona a la ciència”. El vídeo es pot veure a Youtube.

Les tècniques han avançat molt i aquells coronavirus que June Almeida va descobrir i fotografiar per primer cop ara es poden conèixer amb molt de detall. I es poden compondre imatges espectaculars, com aquest vídeo d’animació en 3D fet per Visual Science:

Archivo:SARS-CoV-2 video illustration.webm

Coronavirus: cronologia d’una pandèmia

Coronavirus: cronología de una pandemia

[JORDI CANYISSÀ, LVG, 06/04/2020] La gran enfermedad de la era de la globalización empezó de forma silenciosa. Repasar las noticias sobre la Covid-19 sirve para ver cómo los gobiernos han cambiado sus decisiones en muy poco tiempo y cómo ha variado nuestra percepción de lo que es, según la ONU, “la mayor crisis desde la Segunda Guerra Mundial”.

         –Por qué la Covid-19 no es como una gripe [Pablo Gómez, LVG, 15/4/2020]
          Las diferencias que hacen de la Covid-19 una infección más grave que la
gripe común.

Nombre de contagiats a Espanya

[22-4-2020, vilaweb] Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 2.614.289 casos confirmats i 182.453 morts. Del total de casos, 714.305 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 830.572 casos i 46.235 morts.
—L’estat espanyol, amb 208.389 casos i 21.717 morts.
—Itàlia, amb 187.327 casos i 25.085 morts.
—L’estat francès, amb 159.877 casos i 21.340 morts.
—Alemanya, amb 149.771 casos i 5.211 morts.

Als Països Catalans hi ha 59.302 casos, 31.370 altes i 10.388 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 45.875 casos, 24.787 altes i 9.050 morts (1.052 casos, 896 altes i 205 morts més que no ahir)
—Al País Valencià, 10.571 casos, 5.011 altes i 1.112 morts (172 casos, 292 altes i 18 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.836 casos, 1.017 altes i 164 morts (28 casos, 12 altes i 3 morts més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 297 casos, 246 altes i 25 morts (2 casos i  2 altes més que no ahir)
—A Andorra, 723 casos, 309 altes i 37 morts (6 casos i 27 altes més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.


Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
[GRÀFICS] Així evoluciona el coronavirus als Països Catalans

TERRASSA, AGOST-NOVEMBRE (1918): BACIL INFLUENZA, INSUFICIÈNCIA RESPIRATÒRIA……….GRIP

 

[27-3-2020] La grip espanyola del 1918 va afectar unes 4.000 persones a Terrassa

El coronavirus no és la primera pandèmia que altera la vida de Terrassa. També ho va fer fa 102 anys la grip espanyola, una cepa especialment agressiva del virus de la grip i que és considerada la pandèmia més letal de la història de la humanitat, causant entre 40 i 50 milions de morts, més que la Primera Guerra Mundial.

L’origen no se sap del cert, tot i que s’anomena espanyola perquè a la resta dels països europeus, inmersos en la censura de la guerra, no se’n parlava tant com aquí.

El primer cas a Terrassa es va detectar l’agost del 1918 i, fins al novembre, quan es va donar per acabada l’epidèmia, va afectar unes 4.000 persones i en va matar 214. Segons l’historiador José Luis Lacueva, les mesures higièniques van evitar mals pitjors.

Com ara, l’Ajuntament va haver d’adoptar mesures excepcionals per controlar la propagació del virus.

Entre els remeis de l’època, va fer fortuna l’Eucaliptina Inhalante.

A Sabadell, l’Ajuntament també publicava una sèrie de recomanacions. Moltes són les mateixes que sentim avui. D’altres són més curioses, com “l’exercici moderat al sol” o “l’excreta diària del tub intestinal”.

Si es vol evitar noves pandèmies, el món ha de millorar en alguns aspectes, com en el control higiènic prop dels reservoris de virus i en incrementar la inversió pública en l’àmbit de la salut.

[FOTO 1: Autoclau per esterilitzar roba al Parc de Desinfecció, 1920. Arxiu Tobella. Autor: desconegut / Artemi Prats.]

[FOTO 2: Treballadors al Parc de Desinfecció. Arxiu Tobella. Autor: Amer. Procedència: Miquel Agustí]

Pandèmies, por i boc expiatori

 

La inquietud que ha generat el Covid-19 troba ressò en la por que en el passat van sentir les societats davant d’altres epidèmies

 

 

 

Les pandèmies i el fantasma de la por
Flagelantes recorren la ciutat de Tournai per alliberar el món de la pesta negra. ‘Chronica Aegidii Li Muisius’. (Ann Ronan Pictures / Print Collector / Getty Images)

[LVG, Francisco Martínez Hoyos, 18-3-2020]. Al llarg dels segles, diferents epidèmies han afectat el Vell Continent cada pocs anys: tifus, disenteria … Una d’elles va resultar especialment nociva, fins al punt que el seu nom s’utilitza encara per designar qualsevol patologia, infecciosa o no, que provoca una gran mortaldat. Ens referim, és clar, a la pesta.

Encara que va aparèixer en múltiples ocasions, la de 1348 ha estat a la memòria històrica com la més nociva. Va aconseguir un nivell tan devastador que un terç de la població europea va sucumbir als seus estralls. Després tornaria a intervals més o menys regulars: 1363, 1374, 1383, 1389 …, encara que mai amb aquella intensitat letal.

La pesta constituïa un càstig, expressió de la còlera de Déu davant els pecats dels homes

Com van reaccionar els contemporanis d’aquestes catàstrofes sanitàries? Eren molt conscients que mai apareixien en solitari, sinó unides a altres dos genets de l’Apocalipsi: la fam i la guerra. Per a aquells que eren religiosos, no hi havia dubte que la malaltia constituïa un càstig, expressió de la còlera de Déu davant els pecats dels homes. Per això, molts acostumaven a representar la pesta com una pluja de fletxes que afectava a tots per igual, rics i pobres, joves i vells.

El genet de la Mort, de l' 'Apocalipsi dels Confinats', Normandia, França, c.  1300.

El genet de la Mort, de l’ ‘Apocalipsi dels Confinats’, Normandia, França, c. 1300. (Domini públic)

Aquest caràcter igualitari i la seva naturalesa sobtada eren els trets que més cridaven l’atenció de l’home medieval. Ningú estava fora de perill. Un podia estar sa i morir al cap de dos o tres dies, tal com va observar el religiós Jean de Venette durant una pesta al París de segle XIV. Es generava un temor que podia arribar fins a la psicosi.

De qui és la culpa?

Per donar sentit als esdeveniments, molts buscaven un boc expiatori a què culpar. Entre els sospitosos habituals es trobaven els estrangers, marginats socials com els leprosos o una minoria religiosa, els jueus.

Les execucions d’aquests últims van arribar a considerar-se una mesura profilàctica per prevenir l’extensió de mal. En 1348, diverses persones van ser cremades a Stuttgart, i això que la ciutat encara estava lliure de l’epidèmia, que no arribaria fins a dos anys després. La pesta contribuïa a accentuar un antisemitisme ja arrelat en la mentalitat de l’època.

L’angoixa feia que els testimonis proporcionaran avaluacions molt exagerades dels fets. Boccaccio, al Decameró , afirma que a Florència van morir més de cent mil persones durant la pesta de 1348 . Aquesta xifra, com precisava l’historiador Jean Delumeau en La por a Occident , resulta desorbitada. La ciutat italiana no tenia en aquells dies tants habitants.

Crema de jueus a Deggendorf en 1338. 'Crònica de l'món' de Schedel, 1493.

Crema de jueus a Deggendorf en 1338. ‘Crònica de l’món’ de Schedel, 1493. (Fine Art Images / Heritage Images via Getty Images)

En aquells moments, la por a la mort implicava la por de la condemnació eterna. I si una persona moria sense arribar a confessar? Qualsevol desgràcia de la vida empal·lidia davant la possibilitat de turments inimaginables sense fi.

Aflora l’egoisme

Quan es desfermava el pànic, sortia a la llum la part més egoista de l’ésser humà. Fins i tot aquells als quals se’ls pressuposaven determinades qualitats morals podien actuar com perfectes covards. Els clergues no estaven lliures de la por, així que també s’unien a la desbandada dels que procuraven escapar per tots els mitjans d’una epidèmia.

En 1656, el cardenal arquebisbe de Nàpols va prohibir als seus capellans que abandonessin la seva parròquia. Però ell es va abstenir de predicar amb l’exemple: va córrer a refugiar-se a l’convent de Sant Elm i no el va abandonar fins que va passar el perill.

Luter (a la dreta) davant el cardenal Gaietà.  Xilografia de 1557.

Luter (a la dreta) davant el cardenal Gaietà. Xilografia de 1557. (Domini públic)

Les cròniques sobre epidèmies en diversos segles mostren com el perill de contagi desfermava episodis de crueltat. A la ciutat alemanya de Wittenberg, durant la pesta de 1539, es va produir un autèntic campi qui pugui. Martí Luter , el gran líder de la Reforma protestant, va observar que els seus conciutadans fugien enmig de la histèria. Els malalts no tenien qui els prestés cura. Segons Luter, la por era un mal encara més terrible que la pròpia malaltia. Pertorbava el cervell de la gent i l’empenyia a no preocupar-se ni tan sols de les seves famílies.

Ignorància i inconsciència

L’última gran epidèmia de pesta que va assolar Europa va tenir lloc a Marsella en 1720. Després la malaltia pràcticament va desaparèixer de l’Vell Continent. Seria substituïda per altres plagues terribles, encara que no tan mortíferes, com la verola, el tifus o la febre groga. Aquest últim mal assolar Andalusia entre 1800 i 1804. En un intent de trobar una explicació, es discutia si la por era el causant de l’contagi.

Les veus més assenyades van respondre que això no podia ser: els homes valents morien en major quantitat que les dones “tímides” o els nens. A més, no s’observava que en l’exèrcit o en la marina hi hagués més afectats. Això és el que hauria hagut de succeir de ser certa la hipòtesi: en el combat s’experimenta por.

Pòster alertant a la ciutadania sobre la grip espanyola a Alberta, Canadà, c.  1918. Dóna indicacions sobre com utilitzar una mascareta.
Pòster alertant a la ciutadania sobre la grip espanyola a Alberta, Canadà, c. 1918. Dóna indicacions sobre com utilitzar una mascareta. (Domini públic)

En 1918, amb la grip espanyola , tornaria una pandèmia tan letal com les de segles anteriors. Va significar la mort, en dos anys, de més de quaranta milions de persones a tot el món. La pandèmia es va abalançar sobre una Europa que encara no havia sortit de les calamitats de la Primera Guerra Mundial . Els serveis mèdics es van trobar desbordats davant d’aquella amenaça d’origen incert.

Segons un membre de el personal sanitari francès, la inconsciència de la gent afavoria l’extensió de el problema: “La ignorància i la lleugeresa de la massa de el públic, la incomprensió de les necessitats d’aïllament, de profilaxi, allarguen a sis mesos una epidèmia la durada habitual no sobrepassa les sis setmanes “.

En aquell ambient d’angoixa, la premsa de país gal no va dubtar a culpar de la grip a l’enemic alemany. Les teories més desgavellades semblaven creïbles en aquells moments. Circulaven rumors sobre conserves arribades des d’Espanya en què els agents de l’kàiser haurien introduït agents patògens.

En els vuitanta, la histèria per la sida desencadenava actituds persecutòries cap als més febles

La veritat és que Alemanya es va veure igualment afectada per la grip. Quan la contesa va finalitzar, el contraespionatge francès no havia pogut detenir a ningú sota l’acusació de practicar la guerra biològica.

El següent episodi de pànic es va desencadenar en els anys vuitanta: el va provocar el virus de la sida. Els homosexuals i els drogoaddictes van passar a ser els nous empestats en un clima en què la histèria, un cop més, desencadenava actituds persecutòries cap als més febles.

Pors imaginaris i reals

Avui, com en el passat, no falten les teories conspiratòries. A Cuba, per exemple, ha circulat el rumor que el coronavirus és fruit d’una operació empresa per Estats Units. La confirmació d’aquesta teoria seria, per als seus impulsors, que el país més afectat és la Xina, rival dels nord-americans en la pugna per l’hegemonia mundial.

No és l’única hipòtesi que circula en fòrums conspiranoics, és clar. I hi ha un altre tipus de reaccions més “proactives”: a Estats Units s’ha confirmat un augment en la venda d’armes arran de l’coronavirus.

Cua davant d'una armeria a San Bruno (Califòrnia) 16 de març de 2020.
Cua davant d’una armeria a San Bruno (Califòrnia), 16 de març de 2020. (JUSTIN SULLIVAN / AFP)

D’altra banda, l’extensió dels avenços científics ha multiplicat les inquietuds davant d’una possible catàstrofe biològica. El 2004, per exemple, un equip internacional va aconseguir reconstruir als Estats Units el virus de la grip espanyola. El resultat del seu treball es troba en un laboratori de màxima seguretat, però ¿és descartable un accident? Què passaria si caigués en males mans?

Tot i la modernitat del nostre món hiperconnectat, la humanitat continua sent molt, molt fràgil. I les pors ens assetgen com sempre.