El professor és l’encarregat de decidir, a l’inici del curs, quina estratègia educativa utilitzarà, quin tipus de metodologia didàctica farà servir i quines tècniques d’aprenentatge seran les més adients per transmetre el currículum “que toca” al seu alumnat, lo qual marcarà la seva línia de treball dins de l’aula.

Actualment hi ha dues corrents pedagògiques implantades a les escoles, segons el tipus d’estratègia que defensen: l’instructivisme i el constructivisme. Representen els extrems on es poden incloure diferents maneres d’entendre l’educació. En el llibre de J. Salinas i altres, se’n defineixen fins a vuit, barrejant aspectes de cadascuna: Metodologías centradas en el alumno para el aprendizaje en red. Madrid, 2008. Editorial Síntesis.

L’instructivisme, és una estratègia basada en la transmissió d’informació del que sap el professor cap el que no sap l’alumne, normalment de forma directe, on aquest últim adopta un paper de recipient passiu. Fins fa molt poc, era la línia a seguir per la gran majoria d’escoles. Ni l’entrada de la informàtica s’havia lliurat d’aquesta estratègia. Però avui en dia està questionada, ja que els rendiments acadèmics no són gaire brillants, tal com indica l’informe PISA del 2006:

http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Documents/ARXIUS/quaderns9.pdf

La posició oposada és el constructivisme, que consisteix en l’aprenentatge per descobriment, en el qual l’alumnat va relacionant els nous conceptes amb d’altres que ja tenia, de manera que van encaixant fins la construcció d’una xarxa de coneixement individual. En aquest cas es pot considerar el professor com a mitjancer entre l’alumnat i la informació.

Paga la pena indagar i donar publicitat a totes aquelles pràctiques educatives innovadores que aportin una millora al treball d’aula, sobretot a nivell de resultats acadèmics i/o socials.

Jcamps15

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/U9PkESxUjEY" width="425" height="350" wmode="transparent" /]

Per encetar aquest bloc voldria posar sobre la taula una pregunta: “Cap on va l’ensenyament de les Ciències Naturals a Secundària?”. Sembla una qüestió banal, però dins de les escoles de casa nostra s’està canviant l’orientació d’aquesta assignatura. Aquests darrers anys ha anat minvant la dedicació al treball de laboratori i, en canvi, ha anat incrementant les simulacions per ordinador. Desafortunadament, tot aquest canvi no ha servit per incrementar els coneixements de l’alumnat dins de les àrees de ciències, com demostra el darrer informa PISA. També convindria valorar què està passant  a l’àmbit de Tecnologia, si només s’està entretenint dins de l’aula o realment ha millorat les competències tecnològiques. Són temes per reflexionar en profunditat.

És indiscutible que la Informàtica és una bona eina i, ben aplicada, fomenta el desenvolupament científic, però  hem de recordar que, a la vida real no s’han abandonat les investigacions de laboratori, doncs a les escoles tampoc, el nostre alumnat necessita fer hipòtesis, observar, questionar resultats, treure conclusions i, posteriorment, aplicar el tractament TIC adequat. Només així podrà assolir la competència científica.

En FULLAN, pedagog social , ja ho va dir ben clar: no sempre un canvi implica una millora, però això sí: una millora sempre ve després d’un canvi(1992).

Omplir una sala amb molt ordinadors no fa canviar la concepció sobre l’ensenyament, no hi reforma del professorat sense canvi de pensament, hàbits i actituds i, està clar, si no hi ha aquest canvi de  “paradigma” de les persones implicades en el dia a dia dins les aules no hi ha millora, només hi ha maquillatge (JAUME CARBONELL: “La aventura de innovar”, pàgina 18, 2006).

Jcamps15