El professor és l’encarregat de decidir, a l’inici del curs, quina estratègia educativa utilitzarà, quin tipus de metodologia didàctica farà servir i quines tècniques d’aprenentatge seran les més adients per transmetre el currículum “que toca” al seu alumnat, lo qual marcarà la seva línia de treball dins de l’aula.
Actualment hi ha dues corrents pedagògiques implantades a les escoles, segons el tipus d’estratègia que defensen: l’instructivisme i el constructivisme. Representen els extrems on es poden incloure diferents maneres d’entendre l’educació. En el llibre de J. Salinas i altres, se’n defineixen fins a vuit, barrejant aspectes de cadascuna: Metodologías centradas en el alumno para el aprendizaje en red. Madrid, 2008. Editorial Síntesis.
L’instructivisme, és una estratègia basada en la transmissió d’informació del que sap el professor cap el que no sap l’alumne, normalment de forma directe, on aquest últim adopta un paper de recipient passiu. Fins fa molt poc, era la línia a seguir per la gran majoria d’escoles. Ni l’entrada de la informàtica s’havia lliurat d’aquesta estratègia. Però avui en dia està questionada, ja que els rendiments acadèmics no són gaire brillants, tal com indica l’informe PISA del 2006:
http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Documents/ARXIUS/quaderns9.pdf
La posició oposada és el constructivisme, que consisteix en l’aprenentatge per descobriment, en el qual l’alumnat va relacionant els nous conceptes amb d’altres que ja tenia, de manera que van encaixant fins la construcció d’una xarxa de coneixement individual. En aquest cas es pot considerar el professor com a mitjancer entre l’alumnat i la informació.
Paga la pena indagar i donar publicitat a totes aquelles pràctiques educatives innovadores que aportin una millora al treball d’aula, sobretot a nivell de resultats acadèmics i/o socials.
Jcamps15
Com a mestre que no combrego amb el constructivisme, especialment en la versió “dura” del mètode d’ensenyament basat en el descobriment, “al·lucino” davant aquell missatge que també deixeu anar en el vostre comentari sobre l’instructivisme: des de la LOGSE (més o menys, 1992) s’ha beneït des de tots els nivells oficials i institucionals l’entrada amb calçador de l’estratègia del constructivisme en l’educació, però resulta que després de 14 anys d’aplicació oficial constructivista els resultats dolents (informe PISA del 2006 i posteriors), són culpa de l’instructivisme (?????). Home (o dona!), crec que després de tants anys alguna cosa tindrà a veure en els mals resultats l’estratègia constructivista. Després de tots aquests anys, em sembla que no és del tot ètic considerar que la culpa dels mals resultats la tenen els “altres”, els no-moderns, els instructivistes, els que segueixen estratègies que prioritzen la instrucció (que no vol dir que no tinguin també en compte les característiques individuals de l’alumnat).