Com de tothom és sabut, el rei Jaume I va ser un monarca que tenia al darrera una personalitat abassagadora, forjada en una infantesa difícil, que combinava l’esperit guerrer amb una sensibilitat exquisida.

La forta personalitat d’en Jaume troba certa explicació en el tarannà dels seus pares. D’una banda tenim l’abrandat, apassionat i faldiller Pere el Catòlic. De l’altra, la bondadosa, beata i soferta Maria de Montpeller.

Fos com fos, d’aquest matrimoni malavingut va néixer l’hereu Jaume. la reina el va criar amb amor, veient-lo com el consol de totes les seves desgràcies conjugals. Però el goig no li va durar gaire. quan el petit Jaume només tenia tres anys, el seu pare el va posar sota la tutela del seu rival occità, Simó de Montfort, com a penyora d’un acord destinat a no durar gaire .

El 1213, Maria de Montpeller, amargada i prematurament envellida, va anar a Roma per fer testament. Deixava al seu fill Jaume les possessions, i el col.locava sota la tutela i protecció papal. Al cap de pocs dies, la reina va morir amb el cor trencat. No va ser a temps de veure com el rei Pere queia davant les muralles de Muret, deixant tot el pes de la corona catalana sobre un nen de cinc anys, orfe i presoner dels seus enemics.

Cinc anys són molt pocs anys per assimilar tantes coses dolentes en tan poc temps, i més si ets un nen desarrelat del teu entorn més proper, si és que algun cop va sentir que tenia entorn, en Jaume. El fet és que el seu segrest no va durar gaire, des de la seu papal es va donar ordre d’executar el testament de la difunta reina Maria,i es va obligar a Simó de Montfort a entregar “l’infant” als nobles catalans i aragonesos.

Així doncs, en realitat doncs, el segrest continuava: els segrestadors, en aquest cas, eren els nobles, sempre desitjosos de soscavar el poder del rei, sobretot si el rei era un nen de cinc anys.

– Sou una nena o un home?- preguntà Joan Miravell, el seu instructor. I com que Jaume no reaccinava, es girà  d’esquena i cridà ben alt- Tenim una noieta tendra enmig de nosaltres!

L’infant va alçar els ulls i va veure com el seu cosí, Ramon Berenguer, romania quiet i impotent. A ell, tampoc li queia bé Miravell, tot i que el tractava amb més consideració que a Jaume. Algun cop els dos nens n’havien parlat i la rivalitat que el seu mentor mirava de crear entre ells havia estat substituïda per una mena de complicitat.

Llavors Jaume va mirar amb  ràbia a Joan, va afermar l’espasa amb les dues mans i es va llançar endavant, però el cavaller ja l’esperava, s’apartai el nen va caure de bocaterrosa i l’espasa li va caure.

– Endavant!- repetí l’ordre Joan-. I recordeu que els peus han d’estar ben ferms.

Jaume es va arrossegar fins a l’espasa, la va agafar, es va tornar a aixecar i es llançà cap al cavaller, que, de nou, s’apartà i, aquesta vegada va engegar una puntada de peual cul i el va tornar a fer caure a terra.

Joan es va aturar,  es va tombar de nou i ja anava a replicar, però de sobte va sentir un cop al cul i es va quedar bocabadat. El jove Ramon Berenguer havia de fer esforços per mantenir-se ferm sense que se li escapés cap riallada.

Joan va fer mitja volta i va haver d’abaixar els ulls  per contemplar Jaume plantat davant d’ell, que brandava l’espasa i el desafiava.

– Jo em pensava que el cul d’un cavaller és tan dur que no sent els cops- va fer el nen, també amb ràbia continguda i, eveidentment, amb ganes de continuar el combat.