La Fatma i l’Aixa són dues germanes que viuen a Tànger, pertanyen a una família nombrosa i tenen la sort que el seu pare és una persona oberta al món exterior i desitja que tant els fills com les filles obtinguin una formació acadèmica que els permeti desenvolupar-se al món.

L’Aixa, de 17 anys, es prepara per començar a la universitat.
La gran, Fatma, de 24 anys, ha acabat la carrera de biologia especilitzada en farmacologia, i es xateja amb moltes companyes de la universitat que s’han traslladat a Europa, bé perquè s’han casat, o bé perquè han vingut a fer els últims anys de carrera i ja s’han quedat. És l’única manera que té al Marroc de sortir al món exterior perquè, tot i la mentalitat avançada del seu pare, en el seu entorn més immediat no té gaire oportunitats d’establir contactes amb joves com ella per canviar impressions, estudiar o simplement, divertir-se.

Durant anys, la Fatma ha anat il·lusionant-se més i més amb la idea de sortir del Marroc, poder treballar, fer noves amistats, i fins i tot recuperar les del xat, i ara, ves per on, l’estiu passat ha conegut un noi, marroquí com ella, que treballa legalment a Barcelona, i amb el qual el seu pare hi està d’acord que contregui matrimoni.

A ella també li agrada, i molt. De seguida es desperta la passió en el dos joves que fa que es prepari el casament a corre-cuita, en part també per aprofitar les vacances d’estiu del nuvi. No obstant això, no es perdonen el tres dies de festa. La Fatma recorda tots els preparatius: el bany i els massatges al hamman, els tatuatges de henna amb dibuixos de flors a les mans i els peus, tot el seu aixovar de núvia, la festa els dolços, els familiars i amics, sempre envoltada de les dones de la seva família.

Però quan la Fatma arriba a Barcelona al setembre, no triga ni dos mesos a comprendre que la realitat aquí és molt diferent del que fins a l’any passat li explicaven les seves amigues. Constata que efectivament, fins no fa gaire temps les noies joves i fins i tot moltes mares, sobretot les que han arribat fa molts anys, podien anar i venir soles pel carrer, més enllà dels desplaçaments a la feina, si en tenien, i quasi bé totes les joves havien abandonat l’ús del vel, relegat només a les festes religioses, però ara, des de fa uns mesos, juntament amb l’arribada massiva de magribins, també han arribat molts imans capficats a contenir les dones a casa, relegades a la vida familiar i ben tapades. I el pitjor de tot és que el seu marit hi està totalment d’acord.

La Fatma cau en una profunda depressió. Es mira a si mateixa i no es coneix. No surt de casa ni tan sols a comprar. No parla amb ningú, no s’atreveix ni a saludar els veïns de l’escala, impossible tenir vida en aquesta situació. Quan intenta raonar amb el marit sobre la conveniència d’assistir a classes de castellà o català, ell no li dóna opció a cap argument. Simplement NO.

S’adona que no el coneix. El seu curt nuviatge es va limitar pràcticament a un canvi d’impressions de la vida d’ell a Espanya i de la família que formarien junts, però ara hi cau en què ella en tan poc temps no li va parlar de les seves il·lusions. Va donar per fet que el canvi de vida que iniciava incloïa la seva projecció personal. Però el seu marit no la deixa créixer com a persona, i és impossible mantenir cap diàleg amb ell.

Es troba sola i el seu desànim no li permet pensar ni tan sol en iniciar cap lluita. Només troba consol en la fotografia que té amb la seva germana Aixa el dia de la celebració del seu compromís matrimonial, quan ambdues riuen i s’intercanvien confidències. Recorda les paraules de l’Aixa:

Espero que el meu casament també em porti fora del Marroc i pugui donar ales a les meves il·lusions, com podràs fer tu ¡

No deixa de pensar en la innocència de sa germana que no té idea del que ella s’ha trobat aquí, només troba un motiu per a la lluita. L’única llum que pot entreveure la Fatma és obrir els ulls de la seva germana. Ha de convèncer-la que l’única esperança que hi pot tenir ara rau de moment en el seu nom: Aixa. Ha de recuperar la comunicació amb ella, d’una banda per l’estimació i el carinyo que es professen, i d’altra per desfermar-li les il·lusions que la llibertat és a Occident: No poden ser lliures mentre viatgin carregades amb més equipatge del que desitgen.

                   Pseudònim: Llum