Somia. Somia amb ella. Cada nit. En el moment de tancar els ulls apareix aquella andana. No sap on es troba ni quina época és. Només l’andana i un tren que entra per la via amb una gran màquina de vapor al capdavant. No té ni idea d’on ve però no té importància. Quan el tren para del tot la porta del segon compartiment s’obre i apareix ella.

La noia del vestit blanc. Deu tenir uns vint-i-dos anys. El color del seu cabell pel-roig resalta amb la blancor del vestit. Uns rinxols perfectes cauen sobre les seves espatlles. Els ulls juganers que posseeix miren a banda i banda de l’estació mentre va dibuixant un somriure.

I el vestit, aquell vestit que el capfica. Blanc com la neu, de màniga llarga i les espatlles al descobert. La faldilla li arriba fins una mica més amunt dels genolls i vola per culpa del vent que fa. Tota ella és perfecció. La imatge es completa amb unes sabates de taló alt igualment blanques i una maleta de pell.

Somia. Somia amb ella. Cada nit. La noia del vestit blanc agafa la maleta i surt del tren. Mentre camina cap a la sortida comprova l’hora amb el rellotge de l’estació. Un quart i mig de sis. l ella segueix caminant, amb pas ferm. Ell no sap si l’estació és plena o buida però tan li fa per que la noia del vestit segueix caminant, sense aturar-se mai. No importa que trobi gent o no trobi ningú perquè ella segueix caminant fins a la sortida de l’estació. I allà la perd de vista. Desapareix.

Somia. La somia a ella. Cada nit.

                                                       Pseudònim: Lizzie